Entro a l’Institut de Santa Eugènia. Al pati, algú ha penjat una pancarta: Dona: rebel·la’t. Trenca les cadenes. Darrere els grans finestrals de l’entrada em rep un gran plafó de suro: Informació sindical. A sota, eslògans diversos: Des dels instituts, tombem la LOMQE, Love is love, Del silenci a l’orgull. I unes sigles que es van repetint: SEPC. A l’altra banda del plafó, i escrit amb lletres grosses: Pública-Popular-Catalana-Feminista-Qualitat.

Camino cap al departament a deixar les meves coses abans no comenci la classe. Pel passadís veig cartells enganxats a les parets: “Si la teva opinió no es té en compte, no és educació de qualitat”, “Dia en contra la LGTBIfòbia”.

Em sorprèn que en un institut, diguem-ne, no gaire mobilitzat, algú hagi penjat aquests missatges convidant a la mobilització, a la rebel·lia, a la dissidència. Vaig preguntant qui ha posat per tot el centre tots aquests missatges. M’acaben explicant que un grup de noies (em diuen que hi ha pocs nois), alumnes de l’Institut, fa temps que han format el que després sabré que s’anomena nucli del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a l’Institut Santa Eugènia.

M’interesso per conèixer aquest grup. Quedo un dia a la tarda per entrevistar-me amb algunes representants del nucli. Vull saber què fan, com s’organitzen, per què ho fan.

Què fan?

L’objectiu general –segons que expliquen– és el de “conscienciar l’estudiantat de l’Institut en la necessitat de militar [vella paraula, oblidada, penso jo] per tal de provocar canvis en l’educació, en les persones, i, més enllà, en la societat”. “Volem canviar la societat”, diuen, sense que els tremoli la veu. Transformar l’educació per transformar la societat.

Més enllà de convidar a militar per produir canvis en l’educació, també hi ha una voluntat de desterrar determinades actituds del centre (i de la societat). “L’Institut és un espai on convivim moltes hores, és on s’educa la gent i, per tant, hem d’eradicar certes actituds (masclistes, racistes, homòfobes, etc.). L’Institut és un lloc on començar a canviar aquestes actituds per a què més endavant quan surtis d’aquí i afrontis la vida real creixis com a persona. Aquestes actituds que volem canviar tenen molt a veure amb els eixos en què es basa el nostre sindicat: una educació de qualitat, antipatriacal, popular, pública i en català.”

Han estat duent a terme diferents campanyes i accions a l’Institut Santa Eugènia. Entre altres esmenten una acció per intentar donar el seu punt de vista en relació a una visió que consideren massa patriarcal en alguna matèria. Van penjar cartells al passadís i van poder entrar a una classe per explicar el seu punt de vista. Consideren que va ser una bona experiència, gràcies a la complicitat del professor i malgrat la manca de participació de l’alumnat en el debat que pretenien generar.

En altres ocasions han fet xerrades a les aules. Però diuen que, en general, entrar a les aules per fer-se conèixer sol ser complicat. Altres campanyes són la de No és no, contra les agressions masclistes a les Fires de Girona, o la que van fer l’any passat a favor de les opcions LGTBI. Al cap de poc temps, havien arrencat els cartells, els esparracat o hi havien escrit comentaris.

També van poder fer una campanya específicament a l’ESO: entraven a la tutoria, presentaven el sindicat i volien saber l’opinió de companys i companyes sobre l’educació, basant-se en els cinc eixos. Alguns no tenien clars conceptes com antipatriarcal, m’expliquen. Moltes aportacions es basaven en els eixos escola pública i popular, com correspon al barri, diuen. “Té molt a veure amb el lloc on està situat l’Institut. És un barri (Can Gibert, Santa Eugènia, Sant Narcís) perifèric i no hi ha un nivell adquisitiu alt.”

Tenen prevista una activitat el 8 de Març dins i fora les aules, amb vídeo inclòs. Serà una campanya important d’aquest any. En la qüestió lingüística, ho tenen clar: “Nosaltres estem a favor de totes les llengües i que cadascú parli la que se sent a gust, però sí que creiem que l’escola ha de ser en català.”

És un sindicat independentista i està molt actiu en relació al procés. Aquesta tardor tan calenta políticament també els ha suposat un cert estrès. Els fets viscuts i les mobilitzacions convocades van fer necessari un diàleg a vegades complex amb alguns sectors de la comunitat educativa per dur a terme determinades mobilitzacions. Tot aquest activisme ha fet que el nucli del sindicat s’hagi fet visible a l’Institut. “Però és un procés lent”, reconeixen.

Com s’organitzen

El nucli del sindicat a l’Institut s’organitza en comissions, com ara, material, ecologisme, formació, feminisme, etc. Donen molta importància a la formació política. Aquest nucli es vincula a la plataforma territorial (una reunió mensual dels nuclis de les comarques gironines). El coordinador o coordinadora de cada territorial va cada tres mesos a la mesa general on també hi ha la gent de la universitat. La mesa general s’organitza en secretaries, una per a cada eix. Per damunt de tota l’organització hi ha l’Assemblea Nacional.

A l’Institut hi ha militants de tercer d’ESO i BAT. Calen relleus. Moltes no hi seran el proper curs (però asseguren que seguiran militant a la universitat i en altres àmbits, com el pròpiament polític). Els preocupa el relleu. A tercer d’ESO, sobretot, hi tenen expectatives. Ara es formen internament per assegurar el traspàs, que ja es preveu aquest mateix curs. Enfortir el relleu és viscut com una petita victòria. Saben que són mals temps per als compromisos socials.

Per què ho fan?

“Volem canviar la societat. Molta gent no se centra en canviar la societat i la política. Se centra en altres coses”. Per què no els agrada el que veuen i no volen quedar-se sense fer res? “El problema de l’educació pública és que no és tan pública. Es privatitza”. Però afegeixen que aquest no és l’únic problema. Despleguen un petit llistat, sabent que es deixen coses al tinter:

1. Fomenta la repetició i no l’aprenentatge: “Tot està molt encarat a he d’aprovar l’examen, en comptes de dir jo vull aprendre més. A vegades sembla que et treguis el llibre per vomitar-lo a l’examen”.
2. No és una educació crítica, política: “Molt encarada a saber treballar en cadena”. Recordo les pel·lícules Temps moderns, de Chaplin. O The wall, de Pink Floyd.
3. Falta una visió més global: “L’alumnat no és només una nota”. Em ve al cap una pintada famosa: “Els bojos i els nens diuen la veritat. Per això als bojos els tanquen i als nens els eduquen.”

Reconeixen que el professorat pot ajudar al canvi. “Es nota si tens un profe motivat, amb vocació”. Reclamen més empatia. Però distingeixen d’una manera diàfana: “Els profes han de ser empàtics, però no ingenus”. Saben el pa que s’hi dóna.

Acabem parlant d’altres qüestions, potser d’una manera desordenada, però fluïda: de l’estrès que suposa el batxillerat i el disbarat que són la selectivitat o les proves de competències bàsiques (“que fomenten la competitivitat entre escoles i on sempre guanyen les privades”), de com se senten ideològicament properes a la CUP (“formem part de la mateixa família política, l’esquerra independentista”), de les aliances puntuals amb sindicats com USTEC, CCOO, a través del MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa), per exemple. “Pertànyer al sindicat ajuda a créixer com a persona”. Militar és viscut com una experiència positiva. No és una càrrega. Que bé!, penso jo.

Ens acomiadem. Em quedo sol al departament. A aquesta hora de la tarda hi ha força silenci a l’Institut Santa Eugènia. Per a mi ha estat una xerrada agradable. I alliçonadora. M’agrada que unes joves parlin esperançadament de militància, canviar, formació política, educació crítica, ideologia, rebel·lia, eixos d’acció, etc. Paraules oblidades i mal vistes per molts. Contra aquest horitzó utòpic (una altra paraula prostituïda) de què m’han parlat aquestes joves, penso que potser sí, que potser tenen tota la raó en voler canviar una educació que a vegades és, només a vegades, políticament edulcorada, socialment retrògrada, històricament desfasada.