Fa unes setmanes el Parlament de Catalunya va prendre un decisió que de ben segur passarà a la història: a partir del gener del 2012 les corregudes de bous estaran prohibides al Principat de Catalunya.

Aquesta més que sensata decisió ha aixecat força polseguera. Per una banda, els defensors dels animals, els veritables impulsors de la decisió parlamentària, estan exultants (tot i que mostrar l’alegria davant la plaça Monumental uns pocs dies després de la victòria parlamentària és del tot segur un acte que s’hauria hagut d’evitar). Per altra banda, els aficionats a la tauromàquia, i en especial les persones que viuen d’aquest negoci, han mostrat el seu comprensible disgust.

Però algunes de les reaccions del sector diguem-ne pro-taurí han estat (com calia esperar) poc matisades i decididament demagògiques. Anem per pams, a analitzar alguns dels arguments usats per aquestes persones:

La llibertat

En aquest sentit, la decisió presa pel Parlament no seria acceptable perquè atempta la llibertat d’elecció de l’individu. Aquest argument és molt feble, donat que hi ha multitud de normes que prohibeixen fer determinades coses a les persones: passejar despullats pel carrer, conduir a unes determinades velocitats per unes determinades vies, o defecar i/o orinar al carrer per posar només tres exemples. La llibertat de l’individu per fer el que vol està limitada per unes normes socials comunament acceptades. I la prohibició dels toros ha demostrat que té una majoria parlamentària més que suficient. No oblidem a més que la norma sorgeix d’una ILP que va rebre 180.000 firmes (una de les quals era la meva). Que una persona com l’Esperanza Aguirre, un dels últims éssers humans capaç d’anomenar la ciutat gallega d’El Ferrol com la “del Caudillo”, digui que el que s’ha practicat és un lliberticidi demostra dues coses: que la seva capacitat de manipular i d’insultar quan li convé no té límits; que la seva cultura democràtica és més aviat escassa. I en tot cas és un honor per a les persones a qui es dirigia la declaració.

La utilització identitària dels toros

En això sí que tenen raó els detractors de la mesura, però no pas exactament en el sentit que defensen. Perquè, tot i que és cert que una part de les persones partidàries de la prohibició ho són totalment o parcial perquè identifiquen els toros amb Espanya… aquesta identificació és la que porten en els seus gens una bona part dels espanyols. O què és el que vol dir o representar una bandera espanyola (versió estanquera) amb el toro incorporat al seu bell mig? Vol dir senzillament toros = corrida = Espanya = meva nació (d’altra banda ja és ben trist identificar el teu país amb la tortura i mort pública d’un animal). A més, no és usar identitàriament els toros quan s’acusa els catalans de trencar Espanya quan aproven la prohibició de les corregudes de braus i callar quan ho van fer canaris? (es veu que usar els canaris com l’ase dels cops no ven, no dóna vots). Que algú compari les corrides de toros amb les sardanes o els castellers demostra que ficar-se amb els catalans és un esport massa barat i rendible a les espanyes més profundes.

La cultura

Es diu que els toros són un art en sí, i que a més hi ha obres literàries, pictòriques o musicals molt valuoses lligades al món de les corrides (no sé si una famosa cançó de Manolo Escobar on es critica la llargària d’una peça de vestir femenina va inclosa en el paquet). El problema d’aquest argument és que és aplicable també a la lluita de gladiadors o al submón del tràfic de drogues, i no per això ens posarem a defensar aquestes pràctiques.

La tradició

Les corrides de toros són una tradició, i per això no es poden prohibir. Només usaré una frase aquí: també es podria aplicar a les lluites de gladiadors o a les crucifixions de cristians durant l’imperi romà, i això no impediria pas que estiguéssim a favor de prohibir aquestes pràctiques.

El cost econòmic

Prohibir els toros costarà molts diners als catalans, entre 300 i 500 milions d’euros. Alguns matisos a aquest idea aparentment contundent. En primer lloc, qualsevol prohibició, qualsevol limitació, qualsevol normativa que afecti l’activitat econòmica té uns costos, té uns sectors o persones perjudicats. En segon lloc, el càlcul l’han fet persones lligades al món taurí; per tant, del tot segur el cost està sobrevalorat (jo faria el mateix si em tanquessin el negoci i hagués de negociar una indemnització).

Consideracions tangencials

Per tancar aquest article voldria fer algunes petites reflexions.

1. Ara cal treballar també per la prohibició dels correbous, que és una altra pràctica relacionada amb els toros on es maltracta en públic aquests animals. Que ho facin espanyols, catalans, anglesos, xinesos o nigerians és indiferent, el que importa és el fet en si.

2. El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El tracte que ha donat a aquest tema la premsa madrilenys ha diferit només en les formes. Mentre que El Mundo (diari “reaccionari”, policia dolent) tractava d’animals als parlamentaris que van votar la prohibició, El País (diari “progressista”, policia bo), manipulava la notícia fins a límits ridículs, amb 3 articles d’opinió sobre 3 i 24 opinions de format curt sobre 26 en contra de la mesura (si això és neutralitat periodística, si això és periodisme de qualitat, pleguem).

3. Els animals no tenen els mateixos drets que les persones (no tenen dret a triar feina, ni a votar, ni a decidir els seu futur com a col·lectiu, fet aquest que els apropa als catalans). Però sí que tenen uns certs drets bàsics, i el d’una mort el més digna possible i el de no patir una tortura en públic en formen part.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG