No vull apropiar-me de res, doncs, com es sabut, la frase que inspira aquest títol parla de Paris: en una escena de la pel·lícula Casablanca, Humphrey Bogart i Ingrid Bergman s’acomiaden dient-nos que sempre els quedarà París. El París dels ponts sobre el Sena, la Torre Eiffel i els mil tòpics, la ciutat de l’amor i la bohèmia, de les arts i la cultura, de les llums. I és que el París de Casablanca és per sobre de tot una esperança, un refugi quan la vida i el món ens anuncien el final de tantes coses i l’inici de tantes altres que encara no sabem veure ben bé com seran però que les intuïm millors. París és una mena de purgatori laic abans de començar la veritable vida eterna dels nostres somnis i utopies perquè si la situació a prop nostre i més enllà ens és insuportable «sempre ens quedarà París»…

El nostre París

FOTO: DIMONIS DE SANTA EUGÈNIA

El nostre París és Pla de Ter, la Santa Eugènia republicana. Salvant totes les diferències que calgui salvar, és clar. El nostre Sena, el maltractat Güell, no pot exhibir ponts famosos, tot el contrari, encara té crònicament pendent la recuperació física del més noble dels seus, el pont del Dimoni. Les nostres escasses torres han lliurat, i perdut, mil batalles amb la naturalesa i la història: la de Bell-lloc entra en decadència amb motiu dels terratrèmols d’Olot del segle XV i ja no tornarà a aixecar el cap i un destí semblant acaba amb la plenitud del campanar de l’església eugenienca a prop de l’estiu de 1798 quan va caure un llamp mentre s’acabava la missa major. Les tropes napoleòniques, la revolució social resposta a una guerra fratricida generada pel feixisme de l’època i l’urbanisme hereu de la Gran Gerona han fet la resta: cap pont, cap torre de mas, de farga, de fàbrica pot treure pit ni ser objecte de postal a Pla de Ter. Malgrat tot, ho repetim, és el nostre París.

I quan ens indignem i ens avergonyim, quan la ràbia ens supera al comprovar la infàmia que mou un món -el local i el global- governat per lladres i assassins en acte o en potència o, si voleu, traduïu en paraules més toves, governat per paràsits idiotes i malvats, quan arribem a dubtar del futur que estem teixint en les noves fàbriques de la manufactura de l’idiota col·lectiu i l’analfabet ètic i polític d’una societat líquida mal entesa podem tornar a recordar que «sempre ens quedarà Pla de Ter».

Amb altres paraules: quan les televisions ens mostren la foto que es fan els mandataris europeus, ben encorbatats i somrients, anunciant que han «solucionat la crisi dels refugiats» mentre milers i milers de persones humanes, la majoria dones i criatures, son tractades molt pitjor que els animals de les granges de porcs que salpiquen la nostra geografia i pensem que nosaltres no tenim res a veure amb aquesta gent encorbatada i somrient perquè, amb aquell noi de Xàtiva, «nosaltres no som d’eixe món» podem tornar a recordar que «sempre ens quedarà Pla de Ter».

O quan assistim disciplinades, pacients i resignades com a bones gironines conservadores que som -en el nostre cas per imperatiu legal des de fa mig segle- a la funció teatral que ha desbordat els límits del Teatre Municipal ocupant la Sala de plens i altres dependències de la Casa de la Vila en una tragicomèdia mal representada per pèssims i poc professionals actors i actores i pensem que la governança dels pobles que somiem se practica i s’aprèn i s’ensenya millor a l’Ateneu Eugenienc, per exemple, que a l’actual govern de la ciutat i que aquest sistema no dona per a més podem tornar a recordar que «sempre ens quedarà Pla de Ter».

Ho deixem aquí…

Desconnectem!

Perquè ens hem de resignar a que ens maltractin d’aquesta manera? A ser eterns cornuts i pagar el beure? A ser còmplices de tanta maldat? Els governants europeus s’han passat pel forro la legalitat en matèria de refugi i asil i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans tan citada en els preàmbuls de les seves constitucions i els governants gironins s’han passat pel forro l’ètica i l’estètica democràtica més elemental: ens preparem per complir amb els requeriments penitencials quaresmals, preparar-nos per a tornar a admirar les desfilades santes manaies i continuar mirant cap a l’altre costat? No havíem quedat que el 27-S iniciàvem la desconnexió? Doncs, desconnectem! Ràpid i des de baix. De tot i d’arreu. I si tot plegat va més enllà dels 18 mesos promesos podem tornar a recordar que «sempre ens quedarà Pla de Ter».