Santi Corella (Saragossa,1962) és un home marcat pels límits de l’aire. No ho diu però qui es para a escoltar-ho, pot adonar-se de les emocions que ha experimentat en la immensitat del cel. Trenta anys de vida a milers de quilòmetres d’alçada. A les seves espatlles porta més de 18.000 salts, els quals s’evidencien en el seu extens palmarès que consta de quatre rècords del món de formació en caiguda lliure, dos rècords del món en temps en caiguda lliure, 22 medalles d’or en campionats estatals, una medalla de bronze en el Campionat d’Europa de VF-8, una de plata en el Campionat d’Europa de VF-16, Creu al Mèrit Aeronàutic, Premi Nacional Exèrcit de l’Aire, entre molts altres més reconeixements. És considerat, per tot això, un dels millors paracaigudistes del món.

“M’imagino que tots hem somiat amb volar alguna vegada. Jo era dels que somiava que volava però queia del llit. No despertava fins que aterrava”, explica Santi Corella. D’aquesta manera va començar la seva passió per l’aire, somiant. Tenia clar, amb només 19 anys, que no volia portar una vida de fàbrica com els seus companys de General Motos. El camí no va ser fàcil perquè, en aquell temps, no hi havia centres de paracaigudisme a Espanya ni tampoc internet on poder buscar una mica d’informació. Tanmateix, no es va rendir. La sort i el seu esforç el van portar fins a dos nois que ja havien practicat l’esport i amb els quals muntaria un club de paracaigudisme. “Quan vaig fer el meu primer salt, va ser quan realment em vaig adonar que volia saltar. Va superar totes les meves expectatives. Va ser monstruós. Des d’aquell moment sabia que aquell era el meu camí”. Un camí que va començar amb uns paracaigudes prestats per la Brigada Paracaigudista, els quals restaven a la paperera per no ser aptes per saltar. Aquell moment va ser l’inici de la seva carrera. Una carrera marcada per salts espectaculars, salts impossibles, salts que superaven totes les marques abans realitzades, salts que han deixat vides enrere.

Connectar alhora amb l’Àfrica i Europa

La cara de Corella s’il·lumina per un gran somriure quan recorda la fita de l’estret de Gibraltar: “El lloc que vam creuar té 19 quilòmetres i nosaltres vam fer 20,5. El dia que nosaltres vam saltar el rècord del món vigent era de 4 quilòmetres volats i nosaltres ens vam posar a fer-ne 20. El rècord del món de temps volat estava en dos minuts i nosaltres en vam fer sis. És un salt llarg d’explicar però el més bonic va ser tot allò que vam haver d’elucubrar perquè mai abans s’havia fet. Va superar totes les nostres expectatives. Va ser el salt de la meva vida”. Un salt que no només va superar les expectatives del saltador sinó que també va fer desaparèixer totes les marques en vigor. Confessa que aquelles marques són accidentals, només volia connectar alhora amb l’Àfrica i Europa.

Una vida seguida per la seva gran passió, l’aire, però que encobria de noves per a la seva sorpresa: “Vaig ser pioner en el vestit d’ales”. Comenta: “en el 1989, quan es va fer el primer model, jo havia convençut personalment a l’inventor per comercialitzar-lo. Vaig saltar amb aquest primer model i, amb les ales, vaig descobrir un món nou. Era el món que jo anava buscant quan vaig començar el paracaigudisme. Jo volia volar però volia volar amb el cos. Amb la caiguda lliure, la que fins aleshores havia practicat, puc desplaçar-me relativament perquè puc pujar, baixar, apropar-me, allunyar-me o girar. Puc fer tot però respecte a vosaltres que esteu caient. Tanmateix, amb aquest vestit d’ales, vaig adonar-me que realment podia desaparèixer”.

Santi Corella i Álvaro Bultó FOTO: DIARIOFEMENINO.COM

Per contra, desaparèixer no sempre ha estat una bona opció per Corella. En el seu camí per emprendre el vol, ha perdut a grans companys, a germans, entre els que compten Alvaro Bultó i Darío Barrio. “Jo el que no vull és perdre la il·lusió. Si es perd la il·lusió, es deixa de fer allò. El que sigui. Aquest últim any no he fet cap d’aquests grans salts i, probablement, no en faré més. No m’ho demana el cos. He perdut els meus amics, amb els quals feia tot això. I fer-ho sol? No m’interessa tant. Per a mi l’important no és la meta del salt, és el camí, tot aquell procés per a poder realitzar-lo. Aquest camí es fa acompanyat de gent, amb gent que comparteixes el teu destí”. Tanmateix, saltar és la seva vida. Expressa que “saltar és tan natural com caminar”.

I, és que, les seves idees sempre han estat impregnades de les partícules de l’aire. Ha seguit cada pas que li ha dictat el seu cor i ha deixat cada limitació, cada barrera per ser capaç de fer allò que l’apassionava. El gran error de la seva vida va ser no fer-ho, per una vegada, en 25 anys: “el salt de l’àngel és un salt que va estar al meu cap des del primer any que vaig començar a saltar”, diu. “No sé per què. No existia el salt base pràcticament i jo ni el coneixia. Des d’aquell moment fins que m’ho vaig plantejar van passar 25 anys. En aquell camí vaig fer algun intent per anar-hi però era molt difícil perquè és Venezuela, perquè és un lloc recòndit, havies de tenir els contactes… Jo mateix em vaig convèncer que no es podia fer i aquest és l’error. Et rendeixes i és quan mai ho aconseguiràs. Un amic, dels que avui també falta, m’admirava molt i em va animar a fer-ho. Per què no? Havíem fet coses molt més difícils, coses impossibles. Però ho vam fer”.