Finalment és Sant Narcís. Semblava que no hi arribaríem mai. Que lluny que queda, el de l’any passat! Han estat dotze mesos que han semblat divuit o més. Menys una hora, ep!, l’europea. I la calor que impera! Com als darrers temps, hi fa un temps ben revoltat. Castanyes fora de lloc, des de l’u d’octubre. Patates calentes que passen de mà en mà fins que es refreden les primeres i s’escalfen les segones. Moniatos, tots, per a tothom i a tot arreu. El sant del qual avui celebrem la festivitat va arraconar el vell patró dels feligresos gironins, sant Feliu, del qual tenim ben documentada la vida i la mort, a diferència del sant Narcís; el diaca Fèlix que l’havia acompanyat durant la persecució de Dioclecià (s. III-IV) i van exiliar-se a Augsburg (l’Alemanya de força abans de la UE). Aquí van ser amagats i hostatjats a casa d’Afra, una prostituta que s’havia penedit dels seus pecats davant del que seria bisbe de Girona. Joaquim Pla Cargol fa una versió d’aquesta història el 1941. Afra, la seva mare i les seves esclaves Digna (bonic nom!), Eunòmia i Eutròpia es van convertir al cristianisme. L’endemà, Afra va ser cremada viva per ordre del prefecte romà. De les altres quatre dones, res no se sap del seu final. Mal auguri, no obstant. De qui sí que tenim notícies és de la tia-àvia de l’Afra. La Majordoma. Josep Tarrés ens ho explica (i s’ho inventa), recentment. És la Majordoma que podem veure sota la torre de Cornèlia, al passeig Arqueològic (avís per a turistes amb ganes de selfies), escultura de Piculives de 1973. És la Majordoma que va acompanyar el sant bisbe quan va venir a residir a Girona; “es tractava d’una dona que, encara que tenia més de cent anys, tenia un aspecte ufanós, amb una pell tan tendra que semblava de flor de mató”, segons ens descriu Carles Vivó el 1989. Per culpa d’una irreverent xafarderia de la Majordoma sobre sant Narcís, aquest home li va retirar tots els seus poders i aquesta dona “es va convertir en la riota de la ciutat”. Quan la Majordoma va tenir la visió de la seva mort –com un últim gest d’amor– va fer encendre un foc davant la porta de la Catedral de Girona i allà va inventar per als pobres i els malalts la sopa de menta. Gràcies!

Sis dones martiritzades en aquesta petita història, barreja de llegenda i fets reals, suma de diversos relats i recerques, a recordar avui, el dia que la tradició fa repartir cotó fluix per al mal d’orella. Cap excusa, doncs, per escoltar la lluita de les majordomes d’avui: les kellys.