|
Sant Narcís i Sant Tornem-hi van de bracet. Han quedat per anar a Fires i el bisbe màrtir arriba una hora abans a la plaça dels Apòstols de la Catedral (això és Can Seixanta, minuts!, s’exclama). La modernitat europea de retardar les busques de l’esfera, de tic-tac en tic-tac, està renyida amb l’eternitat de sorra, de gra en gra. Tots (2) Sants es reconeixen anualment fent-se la ritual prova del cotó beneït. Es freguen les respectives pells, cercant el múscul. Obren, de bat a bat, les orelles. Fixen els ulls rodons mirant-se el front, allà on les mosques han deixat la seva petja. Les ninetes reflecteixen la imatge del que són. L’eugenial cartell retorna la humanitat de què som fets*. Sant Tornem-hi és Sant Narcís i viceversa; la festa és més que la torna (de l’hora robada). És cosa sabuda: pur múscul i 60% d’aigua (tot i que afirmar-ho en època de barrakes resulta provocador de debò). La resta també és coneguda: no hi ha ciutat sense veïns musculats fosos amb ella, ferms i amb conviccions, que es deixen la pell en el dia a dia (sants a banda) als seus barris, amb la seva família, a la feina (aquells que en tenen), a l’escola, trobant aparcament, bicicletejant. Iguals sota la pell fina o gruixuda, qüestió de matisos. Amb més punts cardinals que tota la rosa dels vents ordinal i tots els seus pètals sumats i multiplicats: carrers, places, jardins i racons que actuen d’artèries vitals per créixer col·lectivament. Referències per al nomenclàtor personal: la primera pujada a la nòria; el primer petó a la Devesa; la primera borratxera a la Copa; el segon ball a l’envelat; el darrer sopar de fires; el penúltim toc, sempre el penúltim. I Sant Tornem-hi, de bracet. Iguals, per raons òbvies. Crescuts, pel pas del temps (i l’hora). Creixent, amb la lluna de Neptú. Progressant, sense límit, amb la closca dels cargols, piano i sostinguts. Segurs. Sota la pell, la ciutat: 11235813213455791342133476509071…