Sant Narcís és un barri recòndit de Girona, que malgrat tot aflora constantment enmig dels meus records. Durant anys les seves cases blanques i vermelles van ser el teló de fons de la meva infantesa i, encara ara, quan em trobo amb algun dels seus habitants sempre ens saludem amb aquella complicitat que només pot ser deguda al fet d’haver compartit alguna cosa essencial, algun secret recalcitrant, que la resta de gironins segur que ignora.

Deia Lord Byron que Venècia era l’illa més verda de la seva imaginació, però Byron no coneixia el meu barri i no sabia que hi podia haver illes d’una altra mena, com l’illa de Sant Narcís, envoltada per un riu capriciós, per les vies dels trens i pels dipòsits cilíndrics de la Campsa. Tanmateix, en la meva imaginació, Sant Narcís sempre serà una illa verda, on les fulles de les moreres floreixen eternament, perquè sempre és primavera quan un vol ser feliç recordant. Sempre he pensat que la vida és massa curta com per viure-la només una vegada, probablement per això prefereixo imaginar-la de nou cada dia. La lectura literària hi ajuda bastant, cada dia pots ser un personatge diferent, pots viure infinitat de vides, però sempre queden racons on només hi puc arribar amb la punta afilada del meu bolígraf. De fet suposo que, en la realitat real, el Sant Narcís que jo recordo ja no existeix, de la mateixa manera que ja no existeixen cap de les nostres infanteses. Suposo que ja no existeix ni en Carlitus, el nen més dolent del barri; ni la Susanna, la nena més bonica del meu carrer; ni en Pepín, el rei insuperable del bèlit; ni tampoc el malparit d’en Xicu, que sempre arribava fins allà on jo mai hagués gosat arribar. Els records es van decantant lentament i al final només queda un lleu pòsit d’eternitat, n’hi ha que d’això en diu memòria, però potser és simplement la imaginació que va fermentant. [Text facilitat per l’autor i publicat originalment en Barretades · Diari de Girona]

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions