En Pep era un nano del meu barri que vivia feliç al pati d’una casa, blanca com totes les cases del seu carrer i de tots els carrers i places que conformaven el gros del nostre univers conegut. En Pep regnava com un sultà de Constantinoble sobre les seves tres germanes més grans, que a dins del reducte familiar, i només en la intimitat que es cova sota les faldilles de les taules-camilla, li permetien tot o gairebé tot, sempre, això sí, sota el nom en codi de Pepín.

En Pepín Lòpez era l’enveja de tots nosaltres, sobretot quan es tractava de llançar el bèlit al més lluny possible. En Pep sempre era el rei, sota qualsevol circumstància i sense cap mena de dubte. En Pep havia arribat a disparar el bèlit per sobre dels arbres més alts de la plaça, per sobre de la casa de la senyora Marta i fins i tot havia arribat a caure a l’altre costat de la terra ignota que s’estenia més enllà del Güell. En Pepín Lòpez va ser el rei del bèlit fins al dia en què aquell tros de fusta arrodonida va entrar directament per la finestra de la parròquia i va anar a caure just sobre el clatell molsut de mossèn Joaquim. Les seves germanes el van convèncer perquè es dediqués al futbol, un esport amb més futur i que es practicava en un camp reglamentari, molt més allunyat dels perills evidents de la vida parroquial. Aquella decisió va ser una gran pèrdua pel bèlit i Sant Narcís des d’aleshores que no tornà a despuntar mai més amb un campió de la talla d’en Pepín. Ara en Lòpez és caixer d’una entitat bancària i quan me’l trobo pel carrer el saludo amb aquell aire conspiratiu amb què ens saludem els antics habitants d’aquell barri recòndit de Girona i indefectiblement em passa per davant dels ulls, com una llambregada poderosa, la imatge d’aquell capellà ensotanat, amb la cara congestionada i cridant per la finestra paraules que mai ens hauríem imaginat que podien sortir de la boca d’un mossèn. [Text facilitat per l’autor i publicat originalment en Barretades · Diari de Girona]

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions