A la majoria dels que el coneixen probablement no sabrien què contestar si els hi preguntessin quin dia van conèixer a en Salvador Sunyer, jo en aquest cas dec ser una excepció. Ho recordo perfectament, va ser el diumenge 11 de setembre de 1976, al Camp de Mart de la Devesa de Girona. En Salvador llegia als presents el manifest redactat per l’Assemblea de Catalunya.

Vaig enfilar per la Rodona…

Aquells dies van ser profitosos, per moltes i variades raons. Feia poc que havia adquirit l’estrany vici de la fotografia i aquella jornada lluminosa de setembre va ser per a mi i per a la meva càmera tota una gran festa. Algú em va explicar que en Salvador vivia a Salt i jo sense pensar-m’ho més vaig agafar les fotografies que li havia fet i em dirigí cap aquella vila del Pla de Girona, el nom de la qual tenia per a mi tan variades ressonàncies. Vaig enfilar per la Rodona, després pel pas estret de Santa Eugènia i quan vaig arribar a l’altura de la Cooperativa em va semblar un bon lloc i l’instant precís per preguntar a algú l’adreça exacta a on em dirigia.

Un bon senyor, al qual havia dirigit la meva pregunta, em digué el següent, unes paraules que no he oblidat mai: –En Salvador Sunyer viu a Salt! Jo em vaig quedar fred, mut. –Això, nano, és el Veïnat, ves pujant cap amunt i quan arribis a Salt torna a preguntar.

Una mica desinflat i amb el cap baix, vaig anar pujant pel carrer Major fins a la plaça del Pi i allà m’indicaren exactament la casa d’en Salvador. Va ser arribar-hi, trucar a la porta, deixar el sobre amb les fotos i tornar cap a Sant Narcís, tot resseguint, amb la mirada perduda, el camí per on havia passat no feia gaire temps el tren petit i per on passejava ara la meva perplexitat. En poc temps havia après tres coses bàsiques: el significat importantíssim de la diada nacional de Catalunya, havia conegut en Salvador Sunyer i havia après la subtil diferència que hi ha entre Salt i el Veïnat.

Ara, per a mi, ha estat un gran honor poder editar aquest llibre en el qual en Salvador hi recull bona part de la seva vida i de la història del seu poble, del meu poble i del nostre país, una vida i una història de la qual en som tots partíceps. Amb aquest llibre he après coses essencials, que probablement ja hauria d’haver après molt abans, però per sobre de tot he sentit la veu, aquella veu de la gent del poble, com la dels meus pares, com la dels meus avis, com la dels meus besavis, que vivien la història asseguts en una cadira de vímet a la vora del camí. Aquest camí al final del laberint, un laberint que sempre passa, vagis a on vagis, pel pas estret de Santa Eugènia de Ter.

Deia Montaigne que el cor és la font de la memòria i en Salvador disposa d’una font inesgotable, molta gent ja coneix la matèria amb què està fet el seu cor, ara també podreu saber la textura exacta de la seva memòria. Perquè al capdavall el que compta a la vida no és on arribes sinó d’on vens, i el camí que has recorregut. Aquest és el camí que avui ens presenta en Salvador Sunyer, ara que per a ell el futur ja ha succeït, és el moment de mirar enrera i deixar que altres acabin de fer el camí i tal com deia el poeta: el que he escrit és escrit.

Una persona quan es posa a escriure un llibre, ho fa per diverses motivacions, però podríem convenir en resumir-ho bàsicament en una de sola: la gent escriu els llibres que no pot trobar a la biblioteca. Un llibre de memòries, és per definició el llibre més rar que podem trobar en la nostra biblioteca, perquè difícilment podrem trobar-hi una obra amb les nostres memòries si no l’hem escrit nosaltres mateixos. Diuen que la història universal perfecta seria, a poder ser, la suma de totes aquestes històries personals. Això tots sabem que és impossible, tal cosa seria com dibuixar aquell famós plànol de l’imperi a mida real. Tanmateix també és cert, i això els historiadors no ho podran negar, que les memòries d’un individu si que poden sumar en la història col·lectiva d’un poble, és més, en són una eina imprescindible. Perquè, tal com deia Jorge Luís Borges, el somni d’un home forma part de la memòria de tots.

Llegia l’altre dia en un diari, un columnista que es queixava del fet que avui en dia probablement hi ha més gent dedicada a la fabricació d’embolcalls que a la producció de coses dignes de ser embolicades. A vegades nosaltres, els que ens dediquem a les arts gràfiques, tenim la sensació d’estar fabricant sempre simplement embolcalls, però aquest llibre d’en Salvador Sunyer ens ho desmenteix, doncs és sense cap mena de dubtes, una obra plena de contingut.

La memòria pot tenir alguna cosa a veure amb la saviesa, però no podrà ser mai un substitut de la justícia. Ara en Salvador Sunyer ens ha escrit aquest, A la vora del camí, un llibre que no és l’experiència d’una arribada a port, sinó l’experiència d’un llarg viatge, o sigui ni més ni menys que tot allò que fa a un home més savi i més just. Aquest llibre és la història d’un home, explicada per ell mateix; és la història d’un poble, que és la suma de la voluntat de molta gent; i és la història d’un país, d’un país que ha cregut sempre en la justícia de la mateixa manera que nosaltres creiem en la força que ens uneix, que ens fa singulars i que a fi de comptes ens permet ser lliures: la memòria.

Acabaré finalment parafrasejant de nou Borges per dir simplement que en Salvador ha escrit el seu llibre i ara ja el podrem incloure tots en les nostres biblioteques, unes biblioteques que mai estaran prou fatigades.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions