Una aproximació a la realitat saltenca per projectar el futur. Ni aquesta primera frase ni aquell títol són meus. Corresponen al títol i subtítol, respectivament, del document que va fer públic -el 2004- el Pla local de Formació de Salt (Fem un Salt solidari) -iniciat el setembre de 2002-, fruit de la col·laboració entre el Departament de Benestar de la Generalitat, l’Ajuntament de Salt i la UdG. Dels cent apunts sobre la realitat d’aquell Salt -consultables a bibgirona.cat/biblioteca/salt-publica– reprodueixo la frase final: “el conjunt d’accions possibles acabaran depenent de la voluntat política del govern municipal.”

Cal ser (o no) Aramís Fuster per endevinar que passarà el proper 24 de setembre i els deu anys següents, sigui quin sigui el resultat de la consulta convocada, però el que sí podem fer sense cap possibilitat d’errada és descriure el que ha passat la darrera dècada en aquest sector metropolità. El 27 de juliol de 2004, l’Ajuntament de Girona aprovava el projecte definitiu de la zona de Mas Masó que contemplava la construcció de 1.300 habitatges, 225 dels quals havien de ser protegits. El consistori saltenc treballava, agermanadament, en la mateixa línia que el gironí.

Així, més enllà del Cementiri de Santa Eugènia de Ter i de la piscina de Can Gibert del Pla, en els confins dels termes municipals de Girona i Salt, a tocar de Vilablareix, s’enllestiria la urbanització de Mas Masó que duria els citats mil i pico habitatges nous a la zona: 600 a la banda de Girona i 700 a la de Salt.

Hi havia feina per a tothom

Tot eren rialles. Hi havia feina per a tothom. Qui no era arquitecte, era manobre. Qui no era notari, era API. Qui no era paisatgista, era jardiner. Qui no tenia cotxe, se’n comprava un o dos. Qui estava de lloguer, “la Caixa” li regalava una hipoteca. Qui no sabia de lletra, no sabia de números i signava la seva condemna… i tots feliços! Puf! (pet sonor que fa una bombolla quan t’esclata a la cara).

La situació actual d’aquella expansió urbanística especulativa és digna de visitar a peu. Probablement, qui hagi anat al conegut popularment com el nou Santa Caterina ho deu haver vist. I si no plora de ràbia, plora d’impotència.

Les lluitadores de les PAH varen descartar el kleenex i van reclamar aquells habitatges previstos com a socials ocupant un d’aquells blocs que ens insulten, estrenant l’autèntica “Obra Social” de la que totes les administracions en parlen però no consoliden. El 13 de desembre de 2013, els Mossos van desallotjar la lucidesa i l’alegria col·lectiva del Bloc Salt. Encara espero que la policia autonòmica s’encari, si més no per estètica, amb els responsables d’aquell pla urbanístic.

“Sempre ens quedaran les Hortes“, xiuxiueja Rick Bogart a Ilsa Bergman, mentre el capità Louis Renault es frega les mans pensant en la Mercè.