Una petita i innocent riera de caire mediterrani -la Pabordia- i que baixa dels turons de Montilivi ha estat capaç d’aturar durant més de cinc dies una poderosa infraestructura com és l’AVE, símbol de l’opulència del capitalisme espanyol del segle XXI. En efecte, la petita riera, que va seca la major part del temps (com la majoria de torrents mediterranis de règim estacionari), alimentada per un important episodi de pluges, ha xocat de ple amb un riu Güell que també anava crescut i el resultat ha estat que una faraònica i imponent obra com és el túnel per on passa l’AVE, ha quedat inundat.

Aquest episodi és un exemple excel·lent per posar damunt la taula el vell debat que des de la disciplina geogràfica s’estudia cíclicament. El debat sobre el determinisme ambiental i el possibilisme humà; la natura imposa límits? L’home pot superar tots els límits que imposa la natura? On és la fina frontera que separa els dos conceptes?

Tornant a realitats menys acadèmiques i més mundanes, tot plegat ha tingut un repercussió mediàtica descomunal alhora que ha desfermat la indignació dels usuaris de l’AVE, preocupats per arribar a lloc a 200 km/h i sense despentinar-se. Ministres, alcaldes, subdelegats, consellers, militars, bombers, regidors… tots s’han mobilitzat per subsanar el problema i restablir el que ells en diuen la normalitat.

Conscient com sóc de la derrota que va patir el moviment ecologista en la lluita contra l’AVE, voldria aprofitar l’ocasió per tornar a posar damunt la taula algunes de les reivindicacions que un grup de gent esgrimíem llavors alhora que voldria també convidar a la reflexió sobre els límits del desenvolupament.

A mitjans dels anys 90 arrencava amb força la campanya Cop al TAV. Encapçalada per militants ecologistes, integrava diverses sensibilitats i aportacions de múltiples àrees de coneixement (enginyers, biòlegs, geògrafs…). Es denunciava l’elevat cost energètic, econòmic i territorial del sistema TAV i alhora es plantejaven alternatives basades en el tren pendular (capaç d’arribar a elevades velocitats de forma eficient i molt més respectuós amb el territori que no pas el TAV) i en la potenciació del transport públic. Era picar ferro fred i ben aviat empresaris i polítics van desenvolupar projectes i pressupostos per tal d’implementar la xarxa AVE per tot l’Estat.

I és clar, la línia Girona-Barcelona-França tenia números per ser la més rendible econòmicament. Un cop els ecologistes vam ser esbandits, i ridiculitzats i acusats d’enemics del progrés, es van posar les bases per desenvolupar una operació especulativa que situés Girona a l’epicentre de la línia internacional del TAV. Dit i fet, govern espanyol i Generalitat van arribar a acords (suposo que algun de secret) amb l’Ajuntament de Girona per fer una gran estació intermodal al centre de la ciutat de Girona. Tothom aplaudia la decisió, des del PP fins al tripartit, passant per una ciutadania cada cop més apàtica i ansiosa de practicar el consumisme acrític i compulsiu.

Imprudent fer un immens túnel sota Girona

Alguns van intentar convèncer a les llumeneres del projecte TAV que no era assenyat ubicar la gran estació al centre de Girona i que seria més prudent ubicar-la al cantó de l’aeroport. Els detractors de la idea deien que es repetiria el mateix desastre que a Tarragona, és a dir, que l’estació del TAV (situada a 20 minuts de Tarragona) és una estació fantasma i que és poc eficient. Curiosament ningú es va preguntar perquè s’havia de fer una estació tant ostentosa (la més gran estació soterrada d’Europa) que incloïa estació del TAV, estació soterrada del tren convencional (que també s’havia de soterrar), mil places d’aparcament (això que sembla que tothom vol al cantó de casa) i una gran estació d’autobusos.

Sigui com sigui, els responsables de l’operació tenien altres plans, entre ells una operació especulativa sobre l’antic Parc Central, l’espai verd que relligava barris i era un dels pulmons verds de Girona. De la ma del ministre Cascos i enmig de l’eufòria de l’especulació immobiliària, es va maquinar i mentir i es va voler desenvolupar una fosca operació que com s’ha vist més endavant ha tingut efectes col·laterals aparentment imprevistos.

Arribats en aquest punt voldria també fer palès que hi havia veus que denunciaven que era imprudent fer un immens túnel sota Girona atesa la naturalesa del sòl subterrani gironí. La ciutat dels quatre rius alberga un complex sistema hídric subterrani que no es pot menystenir. Òbviament, aquests veus van ser silenciades i ridiculitzades alhora que marginades i fins i tot reprimides.

La riera de la Pabordia i l’humiliat i maltractat riu Güell

Però finalment la realitat s’ha imposat i citant alguns dels contemporanis teòrics del determinisme ambiental com ara Lowelock o Kaplan, hem de dir que en efecte, el determinisme ambiental de vegades pesa i ni la tecnologia més avançada pot preveure els factors imprevisibles d’una natura que sovint considerem que ha d’estar al nostre servei. La riera de la Pabordia i l’humiliat i maltractat riu Güell (i ho dic ben alt, no només pels polítics sinó pel conjunt de la ciutadania) han deixat clar que existeixen i que es neguen a morir així com així. Una inesperada crescuda en un típic episodi de pluges de tardor ha fer quadrar a ministres i consellers i fins i tot ha fet mobilitzar bombers i militars.

No obstant això, no faré una defensa aferrissada del determinisme ambiental. La humanitat porta segles modificant l’acció de la natura i gràcies a això hi ha hagut gran avenços i progressos que ens han permès fer passos com a espècie. Ara bé, caure en la prepotència androcèntrica i menystenir i obviar la realitat física del nostre país i la nostra comarca és quelcom estúpid i propi de ments ignorants i obtuses.

Per part meva concloc apel·lant a la necessitat de respectar la natura i en aquest sentit el pobre riu Güell ens hauria de fer sentir vergonya com a ciutadans. Vaig perdre la batalla contra el TAV i avui continuo treballant per defensar als veïns de Sant narcís que han patit els efectes col·laterals de la infraestructura. Voldria això si recordar a tothom que no n’hi ha prou en quedar-se reclòs en el NIMBY [Not in my back yard (“no al meu pati del darrere”)] i que la lluita ha de ser també solidària i conscient que hi ha d’altres col·lectius i territoris que han patit el mateix problema.