Ens portàvem trenta anys de diferència d’edat, amb en Jordi Vilamitjana, i a mi m’hauria agradat ser alumne seu, a l’institut: era un professor autèntic. Ell havia escrit: “Aquesta és la meva feina i també la meva vocació. M’agrada ensenyar i m’agrada implicar-m’hi. Suposo que això ho he heretat de la mare. Del pare n’he heretat les ganes d’explicar coses i les ganes de polemitzar”. Heus aquí unes bones claus per explicar una personalitat.

Ens vàrem conèixer tot escrivint junts un guió literari per a un audiovisual produït per Amics de la Unesco de Girona; Jordi Vilamitjana, fent honor al seu lema “m’agrada implicar-m’hi”, va aportar la seva valuosa experiència pedagògica al guió d’Escultures al carrer, un document de recorregut per les escultures urbanes i va orientar el text cap a l’amabilitat per restar encarcarament a certes obres escultòriques que encara el conservaven; els seus escrits referits a cada escultura prenien un aire d’alegre modernitat, molt convenient. Va ser una col·laboració molt enriquidora, intergeneracional, doncs, i el començament d’una bona amistat.

La personalitat d’en Jordi tenia una valuosa credencial: havia viscut vint-i-cinc anys al carrer de la Força. Això imprimeix caràcter. Una ciutat, quan creix, sempre és a mig fer, i en la seva construcció tots hi volem ser, però tots tenim unes arrels que, vulgues no vulgues, se’ns noten. Els articles més intimistes, ancestrals, eren els referits a l’entranyable Barri Vell. El professor i l’escriptor, relligats amb un civisme d’alta tensió, es trobaven junts a l’hora d’explicar coses sobre Girona, la ciutat que, com un pare i una mare, també transmet valors essencials.

Ara mateix és difícil aventurar-se a dir quants i quins articles va escriure Jordi Vilamitjana. El cor em diu que és un aplec excepcional, que va de la filologia estricta a la ciutadania exigent, de la crítica àcida al lirisme entusiasta, de la joia de viure a la malaltia fatal, de la història més documentada a la fantasia més divertida. Ja se sap que el paper de diari és efímer, flor d’un dia, i que l’articulista assumeix de veure sovint un full de diari ben conegut al terra d’un ascenssor acabat de fregar; grandesa i misèria de la vida breu. Però més enllà de l’anècdota inevitable hi hauria d’haver la categoria de la recuperació d’una obra llarga i fecunda. Després de l’acabament d’una obra periodística com la de Jordi Vilamitjana podria venir el reconeixement agraït, plantant la fita d’aquell contingut, ideari i testimoniatge, de tot, una aportació contundent de vint anys ben signats a Diari de Girona.

És el moment de pensar en l’edició antològica de Jordi Vilamitjana, com la frondositat d’un arbre necessita el suport del tronc. Penso espontàniament que el compromís ciutadà i generós de Rotary Club Girona seria base excel·lent per emprendre l’edició d’aquella obra; els estudiosos i analistes, quan prenguin la tasca, tindran una feina sorprenent a classificar i agrupar matèries i capítols.

Jordi Vilamitjana va rebre el premi Manuel Bonmatí de periodisme, concedit per Rotary Club Girona, i és l’únic escriptor que l’ha rebut en dues ocasions, els anys 1995 i 2013. La consideració d’aquells seus articles premiats ara pot actuar d’estímul decisiu per a una realitat de profund reconeixement. Seria una manera de dir-nos, i amb lletra d’impremta, que més enllà de la sensibilitat ferida pel dol, la mort no ha vençut del tot.