Zapatero és un home amb unes virtuts innegables. Sap parlar i pot arribar a caure simpàtic en un primer moment. La llàstima és que combina aquestes característiques positives en d’altres de negatives que el converteixen en un còctel poc menys que letal..

Zapatero canvia constantment d’opinió, oculta sistemàticament la veritat, pateix d’una manca absoluta de coneixements de com funciona una economia capitalista i de criteri de com governar un país.

La prova última la tenim amb la teràpia de xoc que el seu govern pensa aplicar per intentar reduir l’enorme dèficit públic que arrossega l’economia espanyola. El pla, per la seva duresa, més que apropar-nos a Grècia ho fa a Albània.

Anem a entrar a analitzar amb una mica de detall el pla.

D’on ve el pla?

En última instància, el pla sorgeix de les pressions directes (i obertes) de la Unió Europea i dels Estats Units, temorosos que l’esclat de la crisi espanyola pogués crear un forat negre d’unes dimensions tan grans que acabés arrossegant bona part de les economies desenvolupades (i no tant) del planeta. En aquest sentit, l’Estat espanyol tampoc no és Grècia.

En el fons, el pla sorgeix de la necessitat de fer front al doble fenomen de l’excessiu volum de dos dèficits espanyols: el públic i l’exterior. Al darrera d’aquests tenim dos elements principals: per una banda, la societat espanyola ha viscut durant molts d’anys pel damunt de les seves possibilitats, amb una economia que creixia en base a uns sectors insostenibles (construcció i turisme) i un crèdit barat i no suficientment controlat, i incorrent en alts volums d’endeutament exterior.

En segon lloc, el dèficit públic s’ha disparat en els dos últims anys degut als efectes de la crisi, que han comportat una forta caiguda dels ingressos i un increment considerable de les despeses. Aquí en tot cas convindria tal vegada reflexionar sobre la viabilitat pressupostària a llarg termini de la retallada de tipus impositius que s’ha posat tant de moda en les economies capitalistes en els darrers trenta anys. Si baixem els impostos en les èpoques de bonança, quin marge ens queda per fer política fiscal expansiva en moments de crisi? I si estigmatitzem els impostos, com els pujarem quan sigui necessari?

No voldria tancar aquest apartat sense fer esment a la immensa capacitat d’en Zapatero d’actuar com un consumat procrastinador, com una persona que posposa sistemàticament les decisions que ha de prendre. La seva inacció en l’actual crisi és digne d’un estudi de tesi doctoral (més aviat de tres, de psicologia, de ciència política i d’economia). Zapatero ha negat sistemàticament la realitat, ha amagat el cap sota el terra com fan els estruços i no ha dissenyat cap full de ruta clar per a sortir de la crisi. I ara s’estan pagant les conseqüències d’aquest comportament inacceptable.

En què consisteix el Pla?

1. Retallada del 5% dels sous del personal del sector públic. A l’espera de com es concreta la mesura, seria proporcional al sou i s’aplicaria a partir del pròxim mes. El 2011 el sou es congelaria. No hi ha cap previsió de cap desgràcia més pels anys vinents. Aquí voldria fer notar que Zapatero va usar literalment l’expressió personal del sector públic. Per tant, podria ser que la retallada no només afectés els funcionaris sinó també al personal laboral.

2. Se suspèn la revalorització de les pensions pel 2011. Només es contempla les excepcions de les no contributives (assistencials) i de les mínimes. Zapatero incompleix aquí la seva promesa de no retallar polítiques socials. I ho fa en un capítol on hi ha superàvit.

3. S’elimina el xec nadó i s’elimina la retroactivitat en la percepció econòmica de la llei de la dependència. Zapatero incompleix aquí la seva promesa de no retallar polítiques socials.

4. Es redueix la inversió pública per valor de 6.000 milions d’€.

5. Es redueix l’ajut al desenvolupament per valor de 600 milions d’€.

6. S’imputa a les comunitats autònomes i les entitats locals l’encàrrec o obligació de retallar en 1.200 milions el seu volum de despesa.

7. Es retallarà la despesa farmacèutica, adequant les unitats de medicina dispensades al receptat pel metge i retallant el preu d’alguns medicaments no genèrics.

Qui en paga els costos?

Aquesta és una pregunta fàcil de contestar: els treballadors públics i una bona part de les persones que depenen de les prestacions públiques i dels serveis públics. Anem però a fer-ne una valoració més detallada:

1. Penso que les persones que tenen un contracte de funcionari (o indefinit) amb el sector públic han d’assumir un retall salarial, que ha de ser a més proporcional al sou i amb un mínim exempt. El que passa és que la proposta Zapatero es troba mancada de dos elements essencials per fer-la acceptable. En primer lloc, no hi ha cap compromís de recuperar la capacitat adquisitiva perduda en un període difícil com l’actual. Altrament dit, caldria establir a partir de quin moment els increments salarials seran iguals als de la inflació i partir de quan en seran superiors. En segon lloc, i aquest raonament s’aplica també a pensionistes o receptors de la prestació econòmica de la llei de la dependència, els sacrificis es concentren en només una part de la població (deixant de banda la que ha perdut la feina o el negoci). Resulta sorprenent per no dir escandalós que dins el paquet d’ajustament no s’hagi contemplat l’increment de l’impost de la renda per les rendes més altes o l’increment dels impostos sobre la banca, mesures que altres estats de la Unió Europea sí que els han aprovat.

2. La retallada de la inversió pública és un altre element preocupant del paquet de mesures presentat, i només pot posar encara més pals a les rodes a la recuperació econòmica. En canvi, no hi ha cap retall previst en el pressupost de defensa.

3. Zapatero ha tornat a incomplir un acord, en aquest cas amb els sindicats i referent a no reduir els salaris dels treballadors públics durant el 2010. D’altra banda, Zapatero va presentar fa pocs dies un gran pla d’ajustament del personal del sector públic que implicava un retall de 16 milions d’€. El que ha presentat ara, el del famós 5%, implica una retallada de la despesa de… 4.000 milions! I ho fa sense que se li caigui la cara de vergonya! Aquest home és un geni, un mestre en la impostura!

4. Zapatero es fa enrera en dues mesures socials que va encarar fa poc temps sense tenir en compte els seus costos pressupostaris. Estic parlant del xec nadó i de la llei de la dependència. Una nova prova de la manca de seriositat d’aquest polític.

5. Els sindicats i la patronal sembla que de moment fan el paper que se’ls hi suposa que cal que facin… amb matisos. Els sindicats s’hi oposen i estan convocant manifestacions, després de mesos i mesos i mesos i mesos d’inacció. La patronal s’hi mostra d’acord i demana que es vagi més lluny (tal vegada en una subtil mostra que els hi agrada molt el rapsode de Verges/Porrera). Volen una reforma laboral que redueixi costos d’acomiadament i si pot ser també un retall en les prestacions per atur. Sembla per tant que per la patronal la millora del funcionament intern de les empreses o de la formació dels treballadors no són a l’agenda, prioritària. Això és un pèssim signe de com pensen encarar el nou model productiu que necessita l’economia espanyola. El missatge sembla ser: més treball barat és l’únic que m’interessa. També és de destacar que vulguin eliminar (perdó, privatitzar) les televisions autonòmiques, retallar l’ajut al tercer món (segons sembla ja tenim uns immigrants molt simpàtics que envien diners a casa, llàstima que ara siguin a l’atur!), eliminar subvencions (se suposa que les que van a les seves butxaques no), i avançar en la privatització dels serveis. De fet, els serveis públics se’ls poden quedar tots els bancs i caixes que han contribuït a la crisi amb una política irresponsable d’atorgament de crèdits que ha durat molt anys, que han estat salvats amb diners públics, que ara escanyen la inversió i el consum privat, les empreses i els consumidors, mentre es dediquen a demanar diners regalats al BCE i a prestar-los al a preu d’or a determinats governs.

6. Per cert, el més divertit del tot és que el màxim representant de l’empresariat espanyol és un individu que ensorra les empreses que toca, que no paga ni els seus treballadors, ni els seus proveïdors, ni a Hisenda. Si gent com aquesta ha de marcar el full de ruta de sortida de la crisi, anem ben servits. I si la valoració de la solvència dels governs l’han de fet les mateixes empreses de rating que valoraven els bons escombraria, millor que ens fem tots monjos (i monges).

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG