Any rera any, la primavera gironina té un moment molt especial: és el període anomenat Girona. Temps de flors. Durant uns dies la bella pedra vella de Girona llueix més que mai amb flors de tots colors i procedències. Elles són les que se’n duen les mirades més càlides, i elles són les més delicades, fràgils, efímeres. La majoria, passat el Temps de flors, desapareixerà. Les pedres restaran impassibles esperant llur retorn.

Enguany, durant aquests dies ha aparegut a la Rambla de Girona una petita mostra de les escultures que es troben al magnífic Parc Art que Jaume Roser té a Cassà de la Selva. D’ell mateix hi hem pogut veure dues peces: Arbre i Homenatge a Calder; de la seva filla Anna, Vaca i Retorno de Clemente Ochoa. Les escultures han modificat la fesomia de la Rambla. Les peces han estat una tarja de presentació i una invitació a anar fins a Cassà per conèixer l’obra de Jaume Roser. Allà, natura i art viuen en perfecta harmonia i el visitant pot anar descobrint al llarg del seu passeig la identitat de les escultures degudament retolades.

Desè aniversari d’«El temple enigmàtic/Piràmide troncal», de Joan Oliver

El curs 2001-2002, l’escola Annexa-J. Puigbert de Girona s’estrenava com a padrina de l’escultura El temple enigmàtic/Piràmide troncal de l’escultor del Pla de l’Estany, Joan Oliver, dins el marc del nostre projecte Apadrinem escultures. L’escultura es troba situada als Jardins fora muralla, a la Pujada de les Pedreres, i formava part d’una exposició, que es volia efímera, dins el Temps de flors de 1996. Durant els primers temps del padrinatge, l’Annexa, seguint la proposta del projecte, va voler conèixer l’escultura, per estimar-la i tenir-ne cura. És per això que van convidar Joan Oliver a anar a l’escola i li van fer una entrevista que van publicar a Petjades i van passar per Ràdio Annexa; van visitar l’escultura per dibuixar-la i fotografiar-la; van escriure compromisos i suggeriments dels quals en queda constància en el Llibre de compromisos que la Lluïsa i la Dolors van elaborar des de La Caseta de la Devesa. Van escriure cartes a l’Alcaldessa per demanar-li que la fes netejar, substituir les peces que hi mancaven o restituir-les totes, i que hi posessin el nom de l’autor, l’any de la construcció i un petit escrit sobre el seu significat. I, fins i tot, van fer suggeriments com muntar un quadre escènic entorn de l’escultura donat que el campament de la cavalcada dels Reis està emplaçat molt a prop.

Han passat deu anys i El temple enigmàtic es manté erecte malgrat la fragilitat dels seus materials, les inclemències del temps i les bretolades d’alguns transeünts acompanyant uns xiprers. El doble títol que el seu autor li va atorgar l’hem sabut a través del contacte amb l’escultor, cap rètol ho explica al vianant esporàdic. Aquests dies del seu desè aniversari hem comprovat que les visites que ha tingut darrerament han deixat petjada en forma de grafits, que el sisè pal que li mancava l’any 2001 encara no hi és i que els gossos hi troben un bon lloc per a deixar també la seva traça. Només a pocs metres de les flors i només deu anys després. Quina llàstima!

«Perns», de Narcís Costa, també van fer deu anys

Però El temple enigmàtic no és un cas aïllat de manca de manteniment o d’atenció. S’ha remodelat la que encara s’anomena plaça Ferran el Catòlic -estem esperant el canvi de nom-, i els Perns de l’artista gironí Narcís Costa, segueixen en un angle de la plaça més vistents que mai, però sense identificació. El mes de desembre també van fer deu anys, probablement mai fins ara havien estat tan ben acompanyats -fa goig veure la quitxalla que omple la plaça i hi juga ben a prop-, però cap festa d’aniversari va recordar a la ciutadania l’autoria de les tres peces i la placa identificativa continua buida.

Les escultures són el resultat del treball de l’artista que hi ha esmerçat temps i esforç. Són un record d’esdeveniments i personatges, d’animalons familiars o fets quotidians… Les flors són efímeres. És el misteri i l’encant de la vida breu, com diu el poeta. Les escultures poden ser perennes. Tenim el deure de tenir-ne cura perquè són de tots, perquè formen part del nostre patrimoni, però tenim, també, el dret a poder-ne gaudir plenament, i per això necessitem saber com es diuen, qui és el seu autor i quants anys tenen. Les volem perennes! [L’Aula · Diari de Girona]

Dolors Reig Garganta és presidenta d’Amics de la UNESCO de Girona