Segurament el títol podria estar denunciat per la majoria silenciosa com un delicte d’odi, ja que tothom sap que la única primavera legal és l’espanyola. Sigui com sigui, un cop ix el sol primaveral, per aquí i per enllà, els camps revifen inclús amb flors grogues -anatema!- Fins i tot a la Universitat Juan Carlos I -el caçador de paquiderms- de la metròpoli, hi apareix una espectacular neixor de capullos encadenada amb una inacabable bardissa de corruptes de cares dures i esquenes amples. Els lladres i els corruptes -degenerats amb exquisidessa- alliçonen sobre ètica i moral a la població. És quan hem penetrat, no sense esforç, a dins d’aquests marc incomparable quan ens adonem que el viatge de l’anomenat procés s’havia d’iniciar a la tardor sense cap mena de dubte. L’èxit o el fracàs pertany als que s’atreveixen a desamarrar el vaixell i fer-se a la mar, com ho fa la tripulació del Proactiva Open Arms -salven vides mentre se’ls amenaça de mort i amb judicis-. I no, no eren vacances ni tampoc un afable creuer, sinó una impressionant aventura. Ítaca i la utopia republicana possiblement quedi allunyada però es manté en l’horitzó de l’esfera psicològica dels rebels i dels dissidents. El viatge, la navegació dels republicans, cada dia, s’endinsa més al fons del cor de la tenebra de l’Estat Espanyol. És una bèstia fenomenal, rabiosa i venjativa que, a primera sang, s’assembla als monstres que a l’època medieval hi havia dibuixats en la Terra Incògnita. Com més la veiem de prop, més ens adonem del perill dels seus tentacles, del verí que segrega el cap de la medusa damunt dels catalans que s’han convertit en moderns argonautes. Tot aquest ressò mític del monstre es desfà a poc a poc com un vestit opulent i gastat que s’emplena d’estrips. Fabulosa construcció fonamentada en la simple severitat de la mentida i sobre d’una llera de polifònica repugnància. Els jutges, convertits en guerrers i sicaris de la ignomínia -la obediència deguda-, cavalquen damunt la terra reconquerida com vulgars fantasmes, ectoplasmes nacional-catòlics que regurgiten odi i femta constitucional, que, seguint la senda de la gloriosa Inquisició espanyola, assetgen en les cantonades. El viatge no és senzill, cada dia, els mastins porten als republicans a l’altar dels sacrificis: els jutjats. Com més catalans cacin més amunt pugen en l’escala de l’horror funcionarial, més medalles se’ls posaran i més feliços estaran als quarters del rei de la foscor -borbó imitador del comandant Kurtz-. És la raó del poderós que, imperial, creu que la primavera és seva. El recorregut als enfonys de les entranyes de la bèstia mostra que les parets de la seva ànima és putrefacte i que es sosté gràcies a Déu, la seva mare i un colom que anava alt pel Qumran -zoolofília?- Mentre la primavera catalana esbrossa la vida, ressona, cada vegada amb més claredat, The Partisan, del gran mestre, Leonard Cohen.

Resistència.