El pròxim 11 de març es faran públics els guanyadors dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local. És la quarta convocatòria; la segona que incorpora la modalitat de “millor informació digital”.

El que se sap des de fa un parell de dies és el nom dels finalistes de totes les categories. Els tres seleccionats pel jurat d’enguany, en l’apartat de la modalitat d’informació digital, són dos blocs (l’un, d’art, Noms i llocs de l’art a Girona, sobre artistes gironins del crític d’art i col·laborador del Diari de Girona, Eudald Camps; l’altre, Els maleïts bastards -Jordi Taulats, Jordi Camps i Marc Bataller- en clau irònica i àcida sobre l’actualitat, vinculat a El Punt Avui) i una cobertura informativa a twitter de l’incendi de l’Empordà feta per la periodista Clara Sánchez-Castro.

Sense desmerèixer en absolut la vàlua, l’originalitat i el rigor informatiu dels finalistes d’enguany, em sorprèn d’una manera extraordinària que no hi figuri, amb opcions de guanyar, el diari digital degà de les comarques gironines, eldimoni.com, el periòdic-e dels barris de Santa Eugènia, Sant Narcís, la Rodona, la Devesa·Güell. Em sorprèn molt perquè no hi ha a Girona (aquest és exactament el marc geogràfic, emotiu i d’interès en què es convoquen i atorguen els Premis Rahola), un mitjà digital amb més qualitats, amb més mèrits i amb més interès que eldimoni.com. Ni, és clar, un periodista més honrat, dedicat, altruista, professional i mereixedor del premi que Manel Mesquita, l’editor d’eldimoni.com.

Em sorprèn que un diari-e popular, viu, de barri, amb cobertura de tot el que passa a milers de ciutadans, no mereixi un reconeixement, un premi, un lloc d’honor en els Premis Rahola. No me n’amago: em compto entre els molts amics que té en Manel i col·laboro activament amb eldimoni.com, com ho fan centenars de ciutadans. Però vostès, amics lectors, són imparcials. Hi vagin amb un clic (www.eldimoni.com), hi entrin, consultin, s’hi moguin. Associacions, clubs esportius, entitats, clubs de lectura, entrevistes, exclusives, estudis, informes, retalls de premsa, notícies, reportatges, vídeos, fotografies… Hi trobaran de tot. Tot exquisidament i professionalment ben tractat. Hi veuran, sobretot, que eldimoni.com fuig de les subvencions, que eldimoni.com és una eina del poble per al poble amb la força del voluntariat i el treball de molts, que ni aspira a rebre premis ni els necessita. I aquest és justament el mèrit i l’actiu més important per aspirar a veure escrit el seu nom al costat de Carles Rahola.

Quan l’any passat El Dimoni va ser finalista, i al final de tot, només finalista, vaig pensar, sense desmerèixer de cap manera el guanyador, sies.tv, que no era just. Aquest any que ni això, penso que s’està cometent una injustícia. Ho dic més amb el cor que amb el cap. Ja ho sé. Però no podria demà anar a treballar pensant que no he fet ús de la meva llibertat d’expressió (la mateixa que té el jurat per decidir el que li sembla). I em penso, a més, que no estic sol en aquesta queixa. [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines