La majoria de barrancs són estrets i profunds, amb la qual cosa seria molt difícil fer més d’un arc -per la fondària- i tampoc no cal, per l’estretor de la llera. Això fa que predominin a muntanya els ponts d’un sol arc. Per altra banda, quant menys curvatura té l’arc més gran és la força horitzontal, de manera que en general convenen arcs estrets i alts -de mig punt o ogivals. Si ho sumem tot plegat -un sol arc, més la fondària dels barrancs (sobretot als Pirineus)- tenim aquests espectaculars ponts que donen la sensació d’obres no humanes.¹

La geografia catalana està formada de topònims que vinculen els ponts amb el maligne Banyeta. El Pont del Dimoni de la població veïna de Santa Eugènia de Ter n’és un bon exemple. Fins i tot alguns ponts han esdevingut veritables llegendes, on sempre trobem aquesta curiosa associació entre el pont i la figura tenebrosa i llòbrega del Dimoni.

Tanmateix, per quina estranya raó es produeix aquesta curiosa societat entre els ponts i els dimonis? A molts pobles de Catalunya hi ha ponts que la gents en diu «del diable”. Tots n’hem sentit a parlar. Per exemple el Pont del Dimoni del Montblanc, de Susqueda, de Martorell, de Sant Cugat, o el mateix de Santa Eugènia, i més o menys totes segueixen el mateix guió.

Temps era temps, en un poble a tocar el riu, sempre surt algun personatge femení (una jove en la majoria dels casos o alguna velleta) que havia d’anar a cercar aigua en una font que es troba gairebé sempre a l’altre costat de la riba, la qual cosa implica haver de travessar el riu. Per poder-lo salvar, ho feia a través d’un pont tronat i escardalenc. o bé a través d’una passera feta amb còdols grans. Aquesta penosa i rutinària feina a vegades es veia interrompuda per algun gran aiguat que provocava que les aigües del riu es desbordessin i arrosseguessin amb la seva força incontrolada ponts tronats, palanques i passeres.

Aleshores quan l’endemà del gran ruixat la noia o la velleta es disposava a portar la seva tasca quotidiana, es trobava que no podia travessar el riu. Tot seguit apareix un estrany cavaller, normalment vestit de negre, que s’oferia per ajudar-la a travessar i en aquest punt és quan li fa la seva sinistra proposta. El misteriós cavaller proposa bastir un magnífic pont de pedra en una sola nit a canvi d’una sola cosa, que sempre acostuma a ser l’ànima de la jove o bé del primer ésser viu que passi el pont.

El cavaller misteriós, que no és altre que en Banyeta, es posa a treballar sense desmai, sense pauses, avançant en la construcció del pont en pas ferm i segur. La víctima del Dimoni en aquest punt comença a desdir-se de la promesa feta a Mefistòfil i tot seguit explica la seva experiència recent a alguna ànima caritativa que li proporciona la solució al seu problema.

En alguns casos la solució passa per mullar amb una galleda d’aigua als galls del galliner per tal que comencin a cridar abans de trenc d’alba per enganyar en Banyeta i obligar-lo a deixar la construcció del pont quasi acabat. En altres es tracta que el primer en passar pel pont acabat sigui un animal, com per exemple un gat o una cabreta, i d’aquesta manera enredar el Dimoni que s’emporta un xasco i un disgust majúscul.

La llegenda dels ponts del diable, amb tot els seus components bàsics, tingué el seu origen en algun indret determinat i s’hauria escampat a altres llocs on existien ponts envoltats d’un entorn natural semblant, agafant els topònims i les peculiaritats de cada lloc. Incialment Ia difusió fou oral, però segur que és durant el segle XIX quan foren recollides pels rondallaires i s’editaren col·leccions populars que probablement contribuiren a escampar aquestes llegendes a altres indrets. Els escriptors de rondalles agafaven la història bàsica i la completaven amb els components locals adscrits a cada lloc per tal de captar l’atenció i l’interès de la gent de cada contrada.

Si no fos un contrasentit, el patró dels enginyers de camins seria el diable. Deixant de banda que les cruïlles sempre han estat llocs màgics i de bruixes, l’obra més apreciada per part del dimoni, immediatament després de la captura d’ànimes, és, segons el llegendari, la construcció de ponts. La tradició dels anomenats ponts del diable és general a Europa, tot i que Catalunya és un dels llocs on més proliferen. Això no és casualitat. El territori català és abrupte i sobretot està solcat per barrancs pregons que les aigües turbulentes dels rius i rieres de règim mediterrani han anat excavant al llarg dels segles. Això ha fet que el país estigui ple de ponts des de temps immemorial. I el que és més important, que aquests ponts siguin d’enginyeria agosarada i espectacular², sobretot després que a l’Edat Mitjana es dominés perfectament la tècnica dels arcs.

Curiosament, la imatge mental que tots guardem en el fons de la nostra memòria és segurament la d’un esplèndid i frondós bosc de ribera, tallat per un espès i fort corrent d’aigua i al fons la figura d’un enigmàtic pont alt i d’un sol arc, que completa aquest quadre mental que tantes vegades hem vist en els millors pintors i els millors dibuixants de les nostres contrades.

Aquest desafiament de la llei de la gravetat que palesen els ponts havia de provocar forçosament alguns tipus d’incredulitat respecte a aquest tipus de construccions per part de la gent que els utilitzava quotidianament. Els ponts d’un sol arc, la seva alçada amb un gran ull de llum, més la fondària dels barrancs, dóna com a resultat una construcció d’allò més espectacular que fins i tot pot semblar que es tracta d’una obra no humana.

La mateixa audàcia del pont medieval va desconcertar el poble senzill, molt supersticiós, que no aconseguia d’explicar-se l’aparent contrasentit d’un pesant semicercle de pedra flotant a l’espai, dels seus bons vint metres sobre el terra. Allà hi havia gat amagat, aquell artifici no era propi de bons cristians. Era obra del diable!³

Aquesta fisonomia pròpia dels ponts situats sobretot en zones abruptes (per exemple els Pirineus i les Guilleries) ha estimulat aquesta visió llegendària del pont vinculat amb el Dimoni. De fet, segurament, el pont és l’element constructiu que demostra un major atreviment respecte a la impetuositat del riu, atès que s’instal.la massa prop del llit del riu i aquesta circumstància provoca que sovint sigui la primera víctima dels seus vòmits descontrolats. Aleshores la tasca d’haver de refer els ponts després d’un aiguat, tenint en compte l’alt cost econòmic i de temps que significava la seva reconstrucció, i la necessitat manifesta que els homes i les dones de la contrada tenien de disposar del pont per poder creuar la riba, explica d’alguna manera aquesta tendència d’associar el pont amb el diable. La impotència de presenciar l’esfondrament d’un pont que havia significat l’esforç de diverses generacions, explica la necessitat d’encomanar-se fins i tot a Mefistòfil per a la seva construcció o reconstrucció. A casa nostra també tenim topònims que fan referència a la relació entre els ponts i el Dimoni.

La llegenda de Sant Martí i la cadira del diable del municipi d’Osor

Segons sembla, Sant Martí vivia al costat d’un torrent d’Osor, aproximadament on limiten els termes municipals d’Osor i de la Cellera de Ter. El seu exemple d’austeritat i de bondat era un referent diari i concret per als habitants de la zona, que els animava a viure sota les lleis del cristianisme.

Pel que sembla, el Dimoni pretenia fer-los odiar Sant Martí i va dissenyar una estratègia per fer-ho possible. Un bon dia es va disfressar de senyor ric i regalava monedes d’or a tots els habitants que anava trobant pel camí. Però aquesta estratagema va fracassar i els habitants de la contrada engegaren aquell senyor que malparlava del seu sant.

Conscient del seu fracàs, el Dimoni va engegar una segona proposta que va fer arribar a Sant Martí. Els dos es col·locarien a la riba dreta del torrent d’Osor i el que saltés més enllà de l’altra riba s’apropiaria del territori. Sant Martí va saltar a cinc passos entre la mofa d’en banyetes, que ja es veia guanyador segur. Quan el Dimoni va efectuar el salt, Sant Martí es va treure el Sant Crist invocant el nom de Jesús. En aquell precís moment el diable va caure al bell mig del llit del riu i va perdre la juguesca. Com a resultat del seu malcap, encara avui es poden veure en el torrent d’Osor, la roca on va caure Sant Martí i una altra roca que encara serva l’empremta del trasero del Dimoni, anomenada cadira del diable.

La pedra llarga de Sant Hilari Sacalm

Un bon dia, un senyor gran tenia necessitat de travessar la riera de Sant Hilari atès que anava molt grossa i veient-se en aquesta situació encomanà la seva ànima al diable si l’ajudava a travessar el riu. EI diable es va avenir a construir-li un pont abans de les dotze de Ia nit. Tanmateix, les condicions d’aquest tracte arribaren a les orelles de la filla del vellet, sumint-la en una gran preocupació i amb la ferma voluntat d’impedir-ho.
Tothom sap que els galls canten a la mitjanit. A la casa de la filla i el vellet n’hi havia tres: un de blanc que cantava a les deu, un altre de ros que ho feia a les onze, i un tercer, negre, que cantava a la mitjanit. La noia va despertar el gall abans de la mitjanit per tal d’esperonar-lo a cantar abans de les dotze, fins aconseguir-ho. Aleshores totes les forces infernals que realitzaven el pont deixaran anar la darrera pedra que duien (la pedra llarga) i els dimonis marxaren enfurismats altre cop a l’infern.

La pedra dreta de can Mateu de la Creu

Casar-se no ha estat mai fàcil. Una vegada que el Ter anava de gom a gom, una noia del Pont Major, que havia de travessar-lo el matí següent per anar a casar-se a Sarrià de Ter, va dir: -Donaria la meva ànima al diable si m’alcés un pont abans de mitjanit. El diable, que sempre va per feina i que no deixa passar mai cap ocasió, va acceptar la juguesca i va mobilitzar tot un exèrcit de dimonis i bruixes.

Van posar-se a treballar de seguida. Les bruixes anirien volant a buscar les pedres que necessitessin i els dimonis, que de sempre han estat uns bons paletes, s’encarregarien del pont. A més, per poder saber l’hora, van disposar que hi hauria tres galls que els indicarien el temps que faltava. El de color blanc els avisaria a les deu, el ros ho faria a les onze i el negre cantaria a mitjanit. Confiats que no tindrien problemes, els dimonis no paraven de cantar:

Canti el gall blanc,
canti el gall ros,
mentre el negre, no fos.

Van tocar les deu i va cantar el primer gall; a les onze va fer-ho el segon. El pont quasi era enllestit, però encara els quedava posar una última pedra. De fet no hi havia problemes perquè ja era en camí. Dues bruixes havien anat a buscar-la al mig de les Gavarres. Tornaven tan esverades que, en passar sobre can Mateu de la Creu, un mas molt a la vora de Sant Sadurní, el gall negre va despertar-se per culpa de la fressa que feien. Va cantar espantat. Aleshores les bruixes, reconeixent el seu cant, molt decebudes, pensant que ja eren les dotze, van deixar caure la pedra. Encara avui es pot veure, molt a prop del mas. Durant molt de temps va ser dreta, però ara és tombada.

Per culpa d’això el pont, que acabaria donant el nom al poble del Pont Major, va quedar inacabat i el diable va perdre aquella juguesca. Però com que una pedra de menys no és un gran obstacle per impedir un matrimoni, a la noia aquella que havia de casar-se només li va caldre fer un salt petit per poder arribar a l’església on l’esperava el xicot. Qui no s’esperava una cosa així era el diable. Enrabiat en veure que no havia guanyat cap ànima, la mà se li va fer de pedra i li va caure damunt del pont, de manera que va quedar-hi encastada com si fos la pedra que faltava. Durant molts anys, tothom que anava i venia d’una banda a l’altra podia veure una pedra en forma de puny que era, en realitat, el puny del diable.⁴

Text facilitat per Andreu Bover i Pagespetit i extret del catàleg de l’exposició Ponts de Llegenda. L’aliança entre l’eficàcia i la bellesa, produïda pel Museu de l’Aigua de Salt (el Gironès), 2003

¹Fàbrega Enfedaque, Albert. Llegendes i creences de ponts del diable, dòlmens i menhirs a Catalunya, pàg. 14. Sant Vicenç de Castellet. Edicions El Farell, 2000
²Fàbrega Enfadaque, Albert. Llegendes i creences de ponts del diable, dòlmens i menhirs a Catalunya, pàg. 13. Sant Vicenç de Castellet. Edicions El Farell, 2000
³Maristany, Manuel. Els ponts de Catalunya. Col·lecció Som i Serem, 18. pàg. 35. Barcelona. Generalitat de Catalunya, 1998
⁴Cortadellas, Xavier. La pedra dreta de can Mateu de la Creu. El poble dels cents focs. Llegendes de les Gavarres, pàg. 119-120. Edicions el Mèdol, 1996