REVENDA > La pintora gironina, procedent d’una família d’artistes, exposa les seves obres fins al 24 d’octubre al Centre cívic Santa Eugènia.

Pilar Niebla exposa des de dimarts -3 d’octubre- i fins al 24 d’octubre vinent les seves pintures al Centre cívic Santa Eugènia de Girona, en una mostra conjunta amb Miquel Duran. Pilar, que durant uns anys es va dedicar a recitar poesia, procedeix d’una família on destaquen els seus germans artistes (el pintor Josep Niebla, el guitarrista Eduard i el bateria Salvador, entre altres), fet que ella veu com un element més d’autoexigència a l’hora d’afrontar les seves pintures.

– Què vol expressar amb les seves obres?

– Doncs expresso els sentiments que m’envolten, que tant poden estar relacionats amb la poesia, com amb la política o poden ser de ràbia per tot el que està passant al meu voltant. Per exemple, hi surt el que està succeint amb els arbres, que ens estem quedant sense… Això ho estic plasmant en la meva obra, i ho faig de cara al futur, perquè hem de ser conscients que si no fem alguna cosa, això se’n va en orris.

– Des de quan es dedica a la pintura?

– Jo he pintat des de sempre, però vaig començar a fer-ho més seriosament el 1982; a partir d’aquell any, anava fent, anava trencant, guardant, trencant… Fins que vaig trobar algú que em va dir: «Però que fas, trencant una cosa que pots ensenyar perquè la en gent gaudeixi?». Vaig pensar que aquella persona potser estava boja, però li vaig fer cas. De moment, el que estic fent és plasmar uns sentiments, i això és el resultat. Aquesta exposició la dedico als meus fills, als meus néts i a les persones que m’han donat suport.

– Com són les obres de l’exposició?

– En realitat tinc bastanta obra, però el que vull fer realment és que alguns crítics em donin el vistiplau. Un d’ells és el meu germà Josep, evidentment, i un altre és una persona per a qui aquesta és la seva feina. En principi vull estar segura del que presento. En general hi haurà una mena de reivindicació, entre sentiments, ràbia… tot el que vull transmetre. Al principi vaig començar a fer cossos i paisatges, però em vaig adonar que no era el que volia fer realment, sinó que la gent, quan miri el quadre, rebi l’impacte del que faig. Vull veure les reaccions i les crítiques, tant les positives com les negatives, perquè les negatives m’ajudaran a superar-me, i les positives, doncs a quedar bé, no? (riu)

– El fet de venir d’una família d’artistes, de quina manera li ha influït?

– En principi ho tinc més difícil que altres perquè a mi m’exigeixen molt més. Els meus germans, no pel fet que jo sigui la seva germana em diran que maco i que bonic, sinó que em diran que aquí o allà he de posar això o allò, i costa molt més. També ho agraeixo, eh? Perquè així aprenc més. Però de totes maneres, com tot el que he fet en aquesta vida, intento fer-ho el millor que sé i procuro que la gent, quan vegi el que faig, senti que li arriba d’alguna manera o li desperti algun sentiment.

– I la seva dedicació a la poesia?

La poesia no l’he deixat mai, perquè des de jove m’ha atret molt. Quan estic recitant, em dono i em fico dins el paper. Jo no llegeixo un poema, sinó que el recito de la manera que m’agrada més, que és interpretant-la com si fos teatre. Trobo que qualsevol cosa que facis a la vida, ja sigui cantar, recitar, pintar… Tot el que signifiqui art ha de ser com un pont mitjançant el qual has de transmetre el que sents, almenys jo ho entenc així. L’art ha de comunicar, reivindicar o criticar. Perquè no pots deixar de percebre les coses que estan passant. Tots formem part d’aquesta vida i hem de ser conscients que estan passant moltes coses. Per exemple, el tema de la gent que arriba en pasteres és molt greu; que a sobre d’haver de deixar les seves famílies, es deixin la vida enmig del mar… És molt lamentable.

– La gent ha de tenir davant d’una pintura una sensació semblant a la que va tenir l’artista quan la va pintar?

– El més important és que cadascú vegi l’obra com la sent. A vegades, un artista pinta una obra i a algú li pot suggerir una cosa que no és el mateix que jo sento. Però això m’és indiferent; l’important és que aquella obra arribi a aquella persona i que li digui alguna cosa, qualsevol cosa. Moltes vegades tenim moltes emocions però no estan despertes, i la pintura és un mitjà que ha de despertar sensacions. Pel sol fet de visitar una exposició, hi ha gent que surt amb un ànim diferent. A mi em passa molt: quan vaig a les exposicions que fa el meu germà, i no pas perquè sigui ell, surto amb uns ànims… Per això no cal ser pintor, però indiscutiblement cadascun tenim el nostre punt de vista i a uns ens pot transmetre unes emocions i a d’altres no. [Revenda]