|
En Pere, va néixer el dia 29 d’un fred mes de gener de l’any 1922 a de Ter. Era fill d’en Josep Pagès, fill de vinaters, nascut també a, i de l’Antònia Pont nascuda a Vilanna, filla del moliner de Can Peixet. En Pere va ser el primogènit, i va tenir tres germanes, la Miguelina, la Maria i la més petita, la Conxita, amb la que es portaven vuit anys. Era l’hereu, continuador i tercera generació d’una família dedicada al mon del vi, establerta a pels seus avis, Miquel Pagès i Maria Gurt, l’any 1897.
La seva infantesa va transcórrer com la dels nens de la seva època, destacant que no li agradaven els jocs d’acció, era un nen molt tranquil i preferia jugar a fireta, retallar nines i llegir, que anar a córrer carrers… Una infantesa, no obstant, que va esser curta, ja que el seu pare Josep estava molt delicat de salut, i ell l’havia d’ajudar a la feina compaginant amb els estudis que feia al Veïnat de Salt, al Col·legi de les Escoles Cristianes, on era un alumne model i exemplar. Qui no recorda els seus “¿qué es comercio?” quan t’ho recitava en castellà, o “l’agafa la calculadora, va… 15×15, 25×25…”
La seva vida va quedar molt marcada per la Guerra Civil Espanyola. Quan va esclatar, ell tenia 14 anys i el seu pare, que era d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Jutge de Pau del poble de, per aquelles coses de les guerres fratricides, va ser detingut per feixista i empresonat. Ell explicava com li anava a portar menjar a la presó, que era al Seminari de Girona i com el seu pare l’orientava i li deia com havia de dirigir el negoci. També com, anant seguint les vies del tren d’Olot, havia d’anar a buscar als hermanos del seu col·legi de les Escoles Cristianes de Salt a qui els van tenir amagats a la casa de durant molt de temps. És ben conegut els partes radiofònics que ens recitava lletra a lletra i en castellà de quan va esclatar i posteriorment acabar la Guerra Civil.
Als 19 anys va quedar sense pare i amb les tres germanes més petites, sortint de la guerra, sense recursos, la seva mare el va haver d’emancipar, ja que la majoria d’edat era als 21 anys i un menor no podia exercir cap activitat. Aquest també va ser un fet que el va marcar tota la vida.
Un jove molt treballador que als 18 anys ja tenia l’únic cotxe a motor particular del poble. Un Citroën 5 cavalls. L’any 1950 es va casar amb la Pilar Reverter de Banyoles, i al cap de dos anys va néixer el seu primogènit, en Josep Maria, i a l’any 1962, deu anys després, l’altre fill, en Pere Lluís.
Tota la seva vida va girar a l’entorn de i el magatzem de vins que avui encara existeix desprès de 120 anys d’ininterrompuda activitat. Era un gran entès, un expert més ben dit; i era altament admirat en el gremi del mon del vi. Amb el seu olfacte privilegiat ho endevinava tot del vi. Et sabia dir l’anyada, l’origen, l’elaboració i qualsevol defecte i qualitat que pogués tenir aquell vi. Algú li deia que tenia nas de perdiguer.
Va ser regidor de l’Ajuntament de de Ter quan el poble va ser annexionat a Girona, per decret llei, a l’any 1963 pel govern franquista, anant a acompanyar a l’alcalde de, Francesc Estival i Sisa, el Sr. Paquito, a entregar la vara de l’alcaldia a l’Ajuntament de Girona juntament amb la tresoreria positiva que tenia l’Ajuntament de de Ter.
Home íntegre, enemic de les injustícies, caritatiu, creient i bon cristià, bon veí, impulsor i col·laborador juntament amb la seva germana Conxita de tornar a tenir una església pròpia a. Era autodidacte, es va fer a ell mateix, era un apassionat de la seva professió, i molt perfeccionista amb una cal·ligrafia impressionant, i amb una memòria excepcional. Tots els que el coneixíem i hi teníem més relació podem recordar com ens recitava de memòria els partes de la guerra, apart de com ens ensenyava la seva cal·ligrafia on t’explicava al peu de la lletra el ritual per poder-la fer.
Té tres netes, l’Anna, la Núria i la Maria Teresa (la seva aviadora) i quatre besnéts, en Xavier, en Miquel, l’Anna i en Martí a qui ens ha estimat molt i crec que tots podem recordar quelcom especial (un moment, una olor, un gest…) bonic amb ell.
Per últim voldria recordar uns versos que sempre ens recitava amb una mirada plena d’estimació:
“El amor está en las rosas,
las rosas son el amor;
Cupido anda entre las cosas
y hace de ellas una flor.”
O aquell altre que deia:
“Juventud, divino tesoro,
¡que te vas para no volver!
Cuando quiero llorar, no lloro…
y a veces lloro sin querer…”
La seva última voluntat és que les seves despulles reposin al Cementiri del poble de de Ter, al costat dels seus pares i els seus avis, on ha nascut i ha viscut i ara torna a la Casa del Pare sense sortir mai de “la seva estimada de Ter”.
Gràcies per tot el que has fet i has deixat.