Mentre vas amunt i avall, de vegades et trobes amb sorpreses. Quan sembla que ja ho has vist tot, de sobte, t’adones d’assumptes interessants. Parlo del dissabte -17 d’abril- a la Mirona. Quan encara tot començava, la sala tot just escalfava motors, va sorgir la sorpresa. Allò impensat va ser un grup de punk-rock que s’anomena Pennycoks, dificultosament traduïble al català, però, que, amb un anglès desproveït de qualsevol argot de barri industrial anglès, van oferir la sorpresa d’interpretar el rock de tota la vida, un punky, que ja és un clàssic. Allò que expressaven els Pennycocks, era una cosa molt senzilla, l’energia d’una gent que, juntament a uns altres -perfectament prescindibles-, els Gundawn i els Street Dogs, aixecava el teló als mestres, als mítics Toy Dolls. La clau, però, no va estar en aquest fet, sinó en descobrir que un grup de punk-rock, pràcticament desconegut, descarregava a l’escenari una energia renovada -sense faramalla i sorprenent. Els Pennycocks sorgeixen del Maresme, d’allà a on els gironins se’ls acaba el món. Un territori obscur i indesxifrable. Els Pennycocks salten a l’escenari amb tot allò que és imprescindible: l’ímpetu de la joventut i de la creativitat -impressionant l’Adrià, el cantant.

Tenen, però, altres virtuts, fan versions del punk de tota la vida i, entremig, col·loquen les seves composicions que no desmereixen a les anteriors. Ara mateix, és un grup de culte, underground se’n deia fa temps; han trobat un equilibri entre el crit sorollós i desesperat del punk i, alhora, el saben adaptar a l’època moderna. El crit reivindicatiu continua vigent, però, com és lògic, no estem als anys vuitanta.

Per altra banda, fa pocs dies que ha mort l’inventor del punk, en Malcom MacLaren. És evident que en la Mirona plena fins a vessar, tothom volia escoltar i fruir dels Toy Dolls, un grup de llarg recorregut, les cançons dels quals tothom coneixia. Gent bona i amb ofici, però, al mateix temps, després, de trenta anys, toquen un punk de saló, envellutat i vestit amb molta parafernàlia escènica amb la qual mantenen l’essència del punk de pub anglès. Himnes per brindar en una borratxera. Els Toys Dolls han entrat en l’espiral mortuòria dels vells roquers que passen per la Mirona. Temps devastat, l’últim alè. És la prèvia abans d’arribar al cementiri; mort musical anunciada. Sigui com sigui, si teniu ocasió no us perdeu als Pennycoks: són el futur.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com