Girona va aspirar fa uns anys a ser oficialment Patrimoni de la Humanitat i va fracassar. Per causes alienes -excés de ciutats espanyoles patrimoni de la humanitat- i per causes pròpies -potser un projecte poc concretat-, Girona es va quedar sense aquesta distinció.
Més d’un deu pensar avui que Girona no és oficialment patrimoni de la humanitat, però com si ho fos: posseeix un dels calls jueus més ben conservats i vius d’Europa, un conjunt monumental romànic i gòtic de primeríssima fila, una ciutat medieval esplèndida, uns bastions emmurallats de 2.000 anys d’història, etc. Girona és, en efecte, patrimoni oficiós de la humanitat. I ho és per aquestes raons històriques i artístiques de pes i per moltes altres raons sovint poc esmentades.

Passa sovint que de la ciutat antiga i de les pedres se’n parla molt, però de la resta de valors patrimonials, bastant menys. El Consell de les Arts i de la Cultura de Girona (CAC) és un organisme creat per l’Ajuntament de Girona, segons acord del Ple celebrat el dia 3 d’octubre de 2000, com a espai de reflexió en el camp de la cultura. Amb l’objectiu de preparar els debats, es va nomenar un Comitè impulsor del CAC. Aquest Comitè ha decidit anar avaluant any rere any diferents sectors per separat: música, arts visuals, arts escèniques, arts audiovisuals, les lletres, i aquest any 2007, el patrimoni a la ciutat de Girona. Justament aquest cap de setmana, els dies 8 i 9, el Comitè ha convocat un debat obert sobre «patrimoni i ciutat», en forma de jornades participatives a La Mercè.

Les jornades semblen més aviat dirigides a parlar de «turisme i patrimoni» i de «patrimoni i preservació», entenent per patrimoni allò més tangible i històric de la ciutat. És d’esperar que la vella miopia política de la ciutat de no saber veure més enllà del Pont de Pedra sigui avaluada a les jornades. Que a algú se li encengui la bombeta i proclami, per exemple, que al sud de la ciutat també hi ha història i patrimoni: que les Hortes de Santa Eugènia de Ter són patrimoni, que la Marfà és patrimoni, que el Pont del Dimoni, vergonyosament sebollit al Cementiri de Santa Eugènia des de fa quaranta anys, és un patrimoni de 650 anys, que el trencadís d’Emília Xargay, vilment destruït per l’especulació, era patrimoni, que la plaça de toros de Santa Eugènia, amb 110 anys d’història, era patrimoni…

És necessari que sobre les jornades floti la definició més àmplia de patrimoni que apunten els diccionaris: «Conjunt de testimonis que formen l’herència cultural de la societat, com les tradicions, els costums, l’art, el llenguatge, l’entorn, el paisatge, etc». Girona té, per exemple, un patrimoni lingüístic extraordinari fet de paraules i locucions ben genuïnes que cal preservar: des de «les branilles» dels paraigües, fins al solemne «bora nit!», passant pel vestir «quico», la gent amb «gènit», «la fred» dels matins d’hivern, «el floronco» al cul que tant de mal fa, els qui van amb «la farmàcia oberta», els qui encara van a «can Felip», el deliciós «ai festa!», l’aplec de «fumetes» que sempre hi ha, els cotxes que fan «fumàrria», els tancats al «quartelillo» o «el pitafi» que van fer davant de Correus. Un patrimoni consultable gràcies a la tasca de Fèlix Casellas i David Casellas al Vocabulari de les comarques gironines (Barcelona, 2003, Ed. La Busca).

És necessari que en les jornades de patrimoni es recordi i difongui el valor intrínsec de la literatura gironina, que no només dels gironins. Que es pensi, preservi i difongui Girona a la tardor, de Josep Maria de Sagarra; La fi del món a Girona, de Ruyra; Josafat, de Bertrana; Girona un llibre de records, de Josep Pla; Soldados de Salamina, de Javier Cercas; Ciutat petita i delicada, de Jaume Ministral i Macià… Un patrimoni immens, aplegat amb encert i bellesa al magne Atles literari de les comarques gironines, dirigit per Narcís-Jordi Aragó. I les llegendes, recollides per Carles Vivó i Ramon Alberch, recitades per Bep Marquès. I la història dels carrers i llurs noms, de Marquès Casanovas, de Cufí i Cornellà, de Carmaniu. I les cròniques de Mirambell. I els estudis de Pla Cargol i Pla Dalmau. I la Revista de Girona i la premsa gironina senceres…

S´hauria de parlar també del patrimoni natural: de l’aigua de les fonts, de les Hortes de Santa Eugènia de Ter, de la Vall de Sant Daniel, de les Ribes del Ter, de la Devesa, dels arbres patrimonials… S’hauria de posar damunt la taula la necessitat de difondre el patrimoni industrial: la xemeneia dels Químics, la Marfà, la sèquia Monar… I convindria no oblidar els intangibles: els pastorets, els manaies i la processó de Setmana Santa, el so de les cent campanes de la ciutat, els esgarips nerviosos de les gavines en vol rasant sobre els ponts de l’Onyar, l’olor del Barri Vell després de ploure, l’aire perfumat de fonoll i romaní de la Ferradura, l’olor de cafè torrefacte, la sirena dels Químics, el so de l’orgue de la catedral en mans del mestre Civil, del Sr. Tapiola, de Mn. Geli; la polifònica sota la batuta del mestre Viader o la Saba Nova de la mà de la professora Roser Busquets…

Tot plegat exigeix i reclama l’edició web d’una Enciclopèdia digital de Girona [enciclopediadegirona.gi], una obra magna que alfabèticament donés entrada a l’immens Patrimoni de la ciutat, una obra digital que, a l’estil de la wikipedia.org [veure també: graciapedia.gracianet.org] i amb el rigor de l’Enciclopèdia Catalana [grec.cat], fos eina de consulta i intercanvi dels ciutadans d’aquí amb els ciutadans del món. [Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines