El paper ho aguanta tot. Aquest articlet n’és una bona prova. L’escric l’endemà del 21-D, tot escoltant simultàniament l’arribada de la sort de la loteria per la ràdio (encara no ha sortir el gordo, ja me’l direu) i els diversos i il·lustrats tertulians d’aquí i d’allà aventurant esdeveniments, no la grossa, que és el que realment seria brutal. És el primer any de la meva vida que segueixo el sorteig d’una loteria (la d’allà o la d’aquí, tant se val), mai no m’hauria imaginat de fer-ho. Certament són temps rars, Manel.

Temps per aprendre coses noves com que el Comte de Barcelona, Duc de Neopàtria, Comte del Rosselló, Príncep de Girona, Duc de Montblanc, Compte de Cervera i Senyor de Balaguer (la Casa Real espanyola, vaja), per a la Loteria Nacional de l’Estat és un zero. Que juga històricament amb el número 00000, vaja. A Catalunya, no juga res. Ves no li toqui la pedrera. Està ben trobat que els reis ni voten ni tinguin dret a tenir sort aquí; coses de la cosa pública (res publica, en llatí; república, català).

He copiat d’El País -tota una font independent- l’origen de la màxima “el paper ho aguanta tot” i se’ns diu que va néixer de la relació entre Diderot i l’emperadriu Caterina II de Rússia. Diderot pretenia arrossegar la cort russa a la causa de la Il·lustració. Caterina, que en aquell moment defensava el regne d’una rebel·lió dels cosacs, li va explicar a l’entusiasta Diderot: “Vostè treballa només sobre el paper, que es presta a tot; és obedient i flexible i no posa obstacles ni a la seva imaginació ni a la seva ploma; en canvi jo, pobra emperadriu, treballo amb la naturalesa humana”.

Així que divagaré d’allò més. Mentre escric sobre el fals paper de la pantalla de l’ordinador em ve al cap mítica secció de La Codorniz. La revista más audaz para el lector más inteligente que portava per títol La cárcel de papel. Va aparèixer per primer cop el 1951 (ep!, que consti que jo encara no havia nascut!) i va arribar fins a la Transición espanyola i va desaparèixer amb la Constitució de 1978.

A la cárcel de papel van anar a parar Laureano -Laureà- López Rodó (un català fundador d’AP amb Fraga, Manuel), després van anar de cop a la presó de paper “los noventa ministros de Franco” (i qui no es conforma és perquè no vol), i també Torcuato Fernández Miranda (el tutor del rei hereu del franquisme); tot plegat provocaria una sèrie d’expedients i tancaments de la revista, que a la llarga determinarien la desaparició de La Codorniz per autèntica asfixia econòmica. Presència en el record.

A la presó gens de paper, sense àudios, ni vídeos i amb Aquí no hay quien viva en bucle tenim vicepresident, consellers, diputats electes, presidents d’entitats noviolentes, quan escric això… a data d’avui, que surt publicat, tot apunta que els premis seran molt repartits i que tal vegada no hi haurà casa sense forat (absències) que tapar. Vergonya.

L’últim paràgraf li dedico a Llamazares (rei, metge, diputat d’IU/IX d’Astúries i coportaveu d’Izquierda Abierta) que la vigília de l’1-O publicava aquest seu tuit: “Votareis por la independencia al margen de la ley y sin garantías, y alejaréis aún más la posibilidad de la tercera República española.” I ara què? Hauries d’aprendre dels reis, que quan han de córrer sempre són els primers.

Demà, els innocents. Felicitats Gaspar, Melcior i Baltasar. Us esperem, sou els legítims.