Si la ciutat fos un teatre, el pla de Palau seria com una mena de part alta de la platea amb unes quantes de les llotges amb més visibilitat. Palau-sacosta és un barri de Girona de cases afortunades, amb bones vistes i airejades, que una vegada ja fa molt de temps fou un poble, amb la seva església, la seva escola i el seu ajuntament. Però ara Palau és només un indret difús, un espai físic sense delimitar, sense història i sense identitat, un poble que -com a tal- ha mort per sempre.

Palau-sacosta va viure durant molts anys una existència plàcida a l’entorn de l’antic camí de Caldes, que pujava cap amunt, fins a la Creu del terme, per després baixar cap als camps de Fornells i de Riudellots. Fou terra de grans casals i masies de renom: la Torre Sampsona, el Mas Barril, Can Prunell, la Pabordia, Can Devesa, Mas Amat i les torres dels Sarriera; masies a l’entorn de les quals s’hi desenvolupava una vida rural i bucòlica, arrelada en una tradició de segles.

A la part baixa del municipi, l’any 1918, el senyor Ensesa hi va construir una fàbrica d’àcid tartàric, que va atreure un bon nombre de gironins i que canvià definitivament la fesomia del poble. Més tard, Els Químics, juntament amb les bòbiles que abastien de rajols el delit constructor dels gironins, van ser engolides per una ciutat que creixia sense aturador. La xemeneia de la fàbrica, entre els nous edificis, ha quedat com a penyora d’un temps passat que ja no tornarà mai més.

En un llibre que va editar l’Ajuntament l’any 1983, Girona i els seus barris, el Dr. Marquès explicava coses com aquestes i moltes més. Ara, després de 25 anys aquest llibre necessitaria més que una actualització. Mentrestant em continua servint per a copsar l’esperit que sobrevola encara sobre aquella part de Girona, i que per mi queda il·lustrat i definit per una de les imatges que conté i on s’hi pot veure el meu avi Jaume, plantant patates amb un tràmec en els horts de la fàbrica. [Barretades · Diari de Girona]

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions