Sempre he pensat que l’escriptura -la paraula- és l’element que relliga totes les manifestacions artístiques. La paraula i la imatge es complementen al cinema i al teatre; un quadre, una fotografia o una escultura sovint precisen d’una paraula (o més) per acabar de definir allò que mostren o representen.

He recordat aquesta relació -que sempre tinc present- aquests dies, llegint molt del que s’ha escrit sobre en Paco, després del seu traspàs.

He recordat fragments del llibre-catàleg Torres Monsó, anar fent i prou, amb pròleg de Rafael Argullol, que el titula L’escultor com a poeta i escriu: “[…] Sent Torres Monsó un escultor que treballa des de la lluita amb la matèria, al mateix temps apreciem una capacitat de vol que ens el transporta cap a la pròpia tasca del poeta. Hi ha quelcom d’escriptura en aquesta escultura vigorosa i de la mateixa manera que dels pintors d’icones en diuen escriptors d’imatges, es podria dir que Torres Monsó és un cal·lígraf que intervé en la matèria del món per alliberar-ne formes suggeridores i metafísicament decisives”.

Algunes referències literàries apareixen en el creuament de missatges (cos central del llibre) entre Glòria Bosch i Pep Admetlla: Rilke, David Lodge… I de l’escriptura l’a, la b i la c, les tres primeres lletres de l’alfabet, les Lletres toves, a la plaça Pompeu Fabra de Girona i Els llapis, d’un vermell intens, a l’Institut Santiago Sobrequés, dos símbols pel que representen i per la seva ubicació en llocs íntimament relacionats també amb l’escriptura.

Petit homenatge -aquest text- a un home d’una peça, íntegre, compromès i noble. Obrer, en el sentit més ple de la paraula, de l’Art.