Agafo aquest títol prestat d’un llibre de Xavier Besalú Costa recentment publicat, No som aquí per rendir-nos. La pulsió ètica de la pedagogia, un d’aquests llibres necessaris que haurien de ser de lectura socialment obligada dins i fora de l’àmbit educatiu. Voldria retre així un modest i alhora sentit homenatge a l’autor i bon amic Xavier i, amb ell, a mestres, educadores, pedagogues i professores -el nom no fa la cosa- que han fet i fan de l’educació una eina valenta, compromesa, esperançada, crítica i transformadora. I, molt especialment, als educadors i les educadores que han deixat, que deixen, la seva petjada al nostre Pla de Ter sabent ‘que cap esforç no cau en terra eixorca’.

No som conscients de tant que tenim

I recordant el nostre capital pedagògic, es obligat citar a l’eugenial amiga Núria Terés i Bonet, educadora i lluitadora que malauradament ens va dir l’adéu definitiu fa unes setmanes. La Núria és l’última d’una tríada de referents educatius i cívics per a Santa Eugènia de Ter que ens han deixat abans d’hora. Em refereixo a Pere Pujolàs i Maset tot un referent eugenienc pel valor del seu testimoni de vida i per la seva rellevant i innovadora aportació pedagògica en l’àmbit de l’aprenentatge cooperatiu i l’educació inclusiva, mort l’any passat, i en Jordi Vilamitjana i Pujol, educador, sindicalista, escriptor i cronista paraoficial i especial de les perifèries de la seva aimada Girona, mort el 2014 i encara oficialment oblidat. Tots tres, amants de la vida i generosament solidaris amb la lluita pel reconeixement de les opcions de benestar i la igualtat de drets de les vides dels altres.

Tinc escrit: «He pensat que enmig de tant despropòsit -em referia, entre d’altres, a l’afer de la Biblioteca Montfollet resolt finalment d’una manera assenyada- i desmemòria comencem a acumular un bagatge pedagògic i humà que ens ajudarà a encarar el futur amb esperança». Cert. Poques comunitats poden treure pit com l’eugenienca pel que fa al bagatge pedagògic i humà fruit de tant que ens han deixat persones com les citades. Malgrat que l’atzar de la vida ens obliga a administrar les seves herències, sense la possibilitat de continuar aprenent d’ells des de la proximitat, ens han deixat un capital incalculable. Però, som conscients de les ensenyances que ens deixen? del seu llegat pedagògic i sociopolític? I amb la Núria, en Pere i en Jordi podem citar, perquè les tenim, moltes altres, més o menys anònimes, professionals en acte o en potència de diferents àmbits, o, simplement enamorats de mil causes dignes que treballen de manera altruista pel comú. Caurà el seu esforç en terra eixorca?

La força de la gent

Tenim molta molta força. Parlàvem d’herència però podem parlar igualment de futur. Recordeu el jove pregoner de la nostra Festa Major d’enguany? L’eugenienc David Ramírez Saco, l’estudiant que va treure millor nota a la selectivitat d’aquest any a les comarques gironines (amb un 9,7 sobre 10) i que amb 18 anys demanava en el seu parlament públic, ni més ni menys que «polítiques de formació per introduir el jovent en el món laboral, ajudes per acabar amb la pobresa i donar una vida digna a la gent gran, programes per preservar entorns envejables com les Hortes o la sèquia Monar, seguir fomentant la pràctica de l’esport amb l’ampliació dels centres poliesportius existents, la reconstrucció del desitjat pont del Dimoni…».

O l’eugenienca Nancy Romero, membre del consell de comunicació de l’e-revista Els mil i pico de l’Institut Santa Eugènia, guanyadora de la primera edició del Premi literari juvenil Jordi Vilamitjana amb l’article Els records fan una ciutat. O la gent del bàsquet formada pel CESET. O els molts més de mil i pico ramonsmacayas grans i petits. Tenim herència, tenim molta força especialment en la nostra gent jove: tenim futur. Potser només ens falta plantar-nos, reivindicar-nos, recordar i recordar-nos que ‘som aquí per a no rendir-nos’. El nou any, el de la República Catalana, pintaria, segur, d’una altra manera…