Quan un polític que cobra més de 2.000 € al mes es decideix a fer una proposta de despesa pública milionària en favor d’una activitat tan elitista (tant de creació com de consum) com és l’art visual, el que ha de fer primer és acostar-se als barris i a les persones i explicar-los-la. I sobretot, explicar-los el benefici que en trauran els ciutadans i ciutadanes. Al capdavall és de justícia que sàpiguen en què s’invertiran uns diners que potser convindrien més als ciutadans per anar vivint.

De tota la vida, que l’art ha estat activitat de tràfic i mercat en mans de mecenes, de nobles, d’esnobs i de nous rics. El poble n’ha tingut prou d’anar vivint i, sobretot, d’anar procurant pel menjar de cada dia. Quan es parla d’excel·lència se sol estar pensant en els excel·lents. Si la vara de mesurar el Centre d’Art Contemporani (CAC) és l’Auditori, ja ho tenim tot: el mateix públic que es va repetint una i altra vegada i que representa un 5% (càlcul generós) de la ciutat. Quants veïns de Can Gibert, de Vila-roja, de Germans Sàbat o Santa Eugènia van a l’Auditori pagant 40 €? Aquests veïns deuen estar entusiasmats amb el CAC.

D’altra banda, contràriament al que es vol fer creure, la majoria de les grans obres d’art històriques i públiques de la ciutat de Girona no són en el seu resultat final fruit de la generositat, del luxe o de les inversions públiques, sinó de la pobresa. Vegi’s la catedral. Tothom sap que la decisió de fer-la amb una sola nau (la més ampla d’estil gòtic del món) no respon a criteris estètics o d’excel·lència artística, sinó a la punyetera pobresa de no tenir més diners per fer-la d’una altra manera. La porta dels apòstols, un inacabat permanent, n’és una altra bona mostra. O el Tapís de la Creació, que ha servit durant segles per fregar-s’hi els peus. O la torre romànica de Carlemany que no es va tirar a terra per tal d’aprofitar-la de contrafort de l’església gòtica… El campanar de Sant Feliu, tan esvelt i gloriós ell, havia de tenir un germà bessó que no va ser mai per simple qüestió econòmica. La muralla va néixer com una necessitat de defensa pel fet d’haver bastit una ciutat al costat d’una ruta bàsica del país. La Devesa ha estat tradicionalment la reserva de la ciutat per fer-ne fusta, vendre-la i fer uns calerons per a les eixutes arques municipals. El call jueu és estret, costerut i inescrutable com la generositat dels seus antics habitants… No senyora, no. No és Girona una ciutat d’excel·lència artística, ni estan els temps per construir faraonades, ni ens vindrà la riquesa per vendre quadres i escultures. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines