Ovide Decroly, Maria Montessori, Célestin Freinet, Adolphe Ferrière…, ben segur que els professional de l’educació coneixem aquest noms. Si entréssim a fons en les aportacions al món de la pedagogia i de l’educació social i escolar d’aquests famosos personatges del segle XX, no ens seria massa difícil identificar que en realitat el mètode d’anàlisi i d’observació de la nostra realitat educativa actual, les metodologies curriculars, les tècniques i estratègies pedagògiques, les intencions perquè el nostre alumnat pugui desenvolupar totes les seves capacitats i que a sobra aprenguin passant-s’ho bé, siguent crítics i solidaris, gaudint del que aprenen, compartint-lo amb els seus col·legues, en definitiva créixer com a éssers socials, embolcallats de valors humans que els faci ser més feliços i viure millor… Vaja, que no estem gens ni mica allunyats dels plantejaments d’aquestes pedagogs, en el fons, ens estem movent, estem immersos encara ara en totes aquestes idees que van ser en el seu moment absolutament transformadores perquè calia que la societat avancés cap altres paràmetres socials i les noves teories educatives tenien molt a dir, molt a aportar.

Doncs bé, en el nostre país tota aquesta renovació i revolució pedagògica la van començar a aplicar els nostres mestres republicans quan a partir de la proclamació de la Segona República Espanyola van haver de treballar de valent. Tot el que van arribar a fer per la societat, per l’educació, per la mainada és el que m’atreveixo a nomenar conspiració pedagògica volien canviar la societat a través de l’educació. Tenien les raons i el convenciment d’un món millor per a totes les persones, volien eliminar les desigualtats socials tant tremendes, volien fer la revolució social i les seves armes eren la raó, la justícia, la ciència, la cultura, els coneixements, la no discriminació per raons de sexe…

I en mig de tota aquesta onada transformadora, ens trobem amb una persona clau (en la nostra ciutat de Girona), en l’aplicació de les mesures educatives renovadores i progressistes de la República. Una gran dona (ens acaba de deixar als 94 anys) l’Antònia Adroher i Pascual va ser mestra, lluitadora per la causa de la República, sindicalista de la FETE, militant del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), primera dona regidora de Cultura i Propaganda, pionera en la història de l’Ajuntament de Girona.

Jove rebel i amb una accentuada sensibilitat cap a les injustícies, es va implicar i comprometre en els moviments socials, culturals i reivindicatius, desembocant en la lluita revolucionaria. També va lluitar perquè les dones tinguessin unes condicions d’igualtat, en un context històric molt difícil, molt dur i molt precari.

No entraré a enumerar la llarga llista de fets i feines que van desenvolupar l’Antònia Adroher i els seus col·legues mestres, persones solidàries i compromeses, crec que van ser uns herois, uns revolucionaris socials, però l’historia se’ls va girar en contra seu i no van poder portar a terme el canvi del món que anhelaven a pesar de la convicció, els esforços i sacrificis de la lluita esmerçada. Tot el contrari, el gran progrés social i de renovació pedagògica que va representar l’escola republicana (aconsello la lectura de l’ideari dels trenta punts de l’Escola Nova) van ser aniquilat salvatgement per una dictadura feixista que durant quasi bé quaranta anys va esborrar aquest avenços tan a la avantguarda fins i tot de l’Europa d’aquells anys.

Vull ser optimista i quan aquest any m’arriben a les mans dos treballs d’estudi de dues noies: Dones: de ciutadanes a sotmeses, segon premi de Treball de Recerca d’àmbit català en la convocatòria del II premi Ernest Lluch de Ciències Socials i Polítiques, fet per una alumna de l’IES Santiago Sobrequés de Girona, i una Mémoire de Master de la Université de Caen Basse a Normandie Antònia Adroher: L’espurna gironina, treball de tesina d’una alumna francesa de la Facultat de Pedagogia de la UdG, m’esperança profundament el fet de veure que tenim persones joves, inquietes i compromeses amb la nostra història social i pedagògica i que el nostre passat no quedarà en una memòria històrica passiva.

Certament avui tenim molts reptes per davant, reflexionem tots plegats (mestres, administració, famílies, societat..) estaria bé ubicar-nos i anar a l’essència de l’educació, cap on volem anar, quin model de societat volem, no perdre’ns en temes com l’organització complexa i gegantina de l’administració educativa, sobre els drets laborals dels ensenyants treballadors, sobre les tècniques d’aprenentatge concretes… hi ha altres valors socials i humans que cal reivindicar i els reivindico: no oblidem a l’Antònia Adroher i a les persones de la seva generació, prop de 3.000 mestres exiliats i centenars de repressaliats i depurats, perquè els seus veritables reptes pedagògics estaven carregats de valors, sabers, intel·ligència i raó, sobretot valors, encara molts pendents de consolidar en la nostra societat.

Voldria servar la memòria històrica a mena d’homenatge a l’Antònia, recordada pel seus ex alumnes d’Ultramort, entre d’altres, com a una gran mestra persona agosarada, entusiasta i apassionada per la seva feina, senzilla, alegre, propera a tothom, oberta i generadora de profund i permanent afecte i estima.

DIJOUS 27 de setembre (7.30 h)

Dijous, a 2/4 de 8 de la tarda, al carrer Antònia Adroher de Girona, al barri de Sant Narcís, ens trobarem, veïnat, amics i amigues, familiars i ciutadania en general, en complicitat per homenatjar l’Antònia i el que representa per a la nostra ciutat la seva persona. El lema de la trobada «Flors per a una lluitadora», tot plegat l’haurien d’interioritzarlo i fer-lo nostre com a lema: flors per a una veritable educació transformadora.

Necessitem construir i creure en la feina d’educar, cerquem les idees de les persones que com l’Antònia les van posar en pràctica, cerquem l’essència d’Adolphe Ferrière, Célestin Freinet, Maria Montessori, Ovide Decroly… [L’Aula · Diari de Girona]

Puri Molina és veïna del barri de Sant Narcís, mestra i pedagoga;
i forma part del Col·lectiu per la Igualtat de Girona