La meva neboda es diu Maria i té 23 anys. Viu al Masnou, a Ocata concretament, en un piset de lloguer. Està ben situat, és bufó, i impensadament no és dels més cars. Bé, sí que és car, però no tant com es podria pensar si es té en compte els lloguers abusius que es cobren al Masnou, i a tot Catalunya, pels habitatges.

La Maria fa uns dos anys que es va independitzar dels seus pares. Primer va compartir pis amb altres col·legues; després, amb la seva parella; i ara viu sola. És a dir, ha seguit un procés d’independització ben habitual en els nostres joves.

Va deixar els estudis i, des de fa també uns dos anys, coincidint amb la seva estrenada autonomia familiar, es dedica només a treballar. Abans, com tants altres nois i noies de la seva edat i circumstàncies, havia combinat estudis i treballs de caps de setmana.

I arribo al que realment vull explicar. La Maria guanya poc més de 800 € mensuals, treballant en jornada de matí i tarda, de dilluns a divendres. El lloguer que paga per aquest piset d’Ocata és de 530 €. N’hi queden 300, d’€, per a tota la resta de la seva vida i de les seves necessitats.

Va veure el cel obert quan el Govern de la Generalitat va anunciar un paquet d’ajuts als joves perquè puguin independitzar-se i llogar un habitatge. Va formalitzar la seva sol·licitud l’abril de 2007, a través de l’Ajuntament del Masnou. Va presentar tota la paperassa que li requerien. La van informar que a final d’any o principis de 2008 tindria la resposta a la seva sol·licitud. La resposta no arribava i la Maria va saber que no es produiria fins a aquest mes de març, just passades les eleccions generals.

Ha hagut de ser ella que tornés a l’Ajuntament del seu poble per saber si podia o no comptar amb l’ajut. Ningú no li ha enviat la carta promesa. I li han denegat. No perquè no compleixi els requisits. És evident que els compleix. La raó que consta oficialment és manca de pressupost. Costa d’entendre, sincerament. A ella, a mi, i a molta altra gent.

El meu objectiu no és explicar el cas de la Maria, únicament. L’explico amb pèls i senyals perquè ben segur que és el cas de molts altres joves catalans. I l’explico, també, perquè és un cas concret, amb nom i cognoms, i no és cap suposició, és absolutament comprovable. I l’explico, a més, perquè és un exemple claríssim, al meu entendre, de com funcionen les coses en realitat. Si els anuncis, els compromisos i les promeses polítics no arriben al ciutadà i es queden -com passa tantes vegades- els titulars més o menys destacats de les cròniques polítiques dels mitjans de comunicació, si això és així -i ho és- res no haurà servit de res. Hi ha una mancança real d’habitatges a preus assequibles, tant de lloguer com de compra; hi ha, també, un abús per part de propietaris i promotors en els preus que es demanen; hi ha precarietat laboral sobretot en el sector dels joves; i cobren uns salaris de per riure.

El Govern només ha de complir el que és el seu deure

Dictar i aplicar mesures per pal·liar aquests dèficits. Es promou la construcció d’habitatges protegits, s’anuncien paquets d’ajuts perquè els joves puguin comprar o llogar pisos. S’incentiva l’estabilització dels llocs de treball. Molt bé. Però tot això és teoria i bones intencions. La realitat és que a la Maria -i a tants joves en la seva mateixa situació- li han denegat l’ajut perquè no hi ha calers per complir les promeses. I ella cobra poc més de 800 € al mes, i en paga 530 de lloguer. Com s’ho fa? Doncs, com molts altres. Amb feinetes puntuals i mal pagades, que tapen algun forat.

Necessito i agrairia que algú competent en la matèria m’expliqués què ha passat amb l’anunci, la promesa i el compromís dels ajuts als joves per al lloguer d’un habitatge. Es va fer un anunci interessat i oportunista que ja se sabia que no es podia complir? La demanda ha sigut tan elevada que ha desbordat les previsions oficials?

Si la raó és la primera, sense comentaris. Si és la segona, no és excusa.

Després ens exclamem que els joves no s’interessen per la política, que la professió del polític està desprestigiada… Davant la situació plantejada, com es pot esperar que sigui d’una altra manera?

Pepa Bouis
és periodista, subdirectora de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i col·laboradora d’eldimoni.com
[Text facilitat per l’autora a eldimoni.com]