Narcís-Jordi Aragó i Masó (Girona, 1932) ha rebut el premi Ofici de Periodista 2009. A banda de periodista, aquest gironí, és advocat i escriptor. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i diplomat en Periodisme per l’Escola Oficial de Madrid. De 1957 a 1977 va exercir d’advocat i, des del 1962, de periodista. Entre 1955 i 1963 col·laborà a Ràdio Girona on va dirigir diversos programes. Com a periodista ha dut a terme una àmplia carrera. Fou redactor de la revista Vida Catòlica (1962-1967), va dirigir el setmanari Presència (1967-1980) i fou corresponsal de Tele/eXprés (1970-1980). Ha estat director del Centre d’Informació i Documentació de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona (1975-1995) i va ser cap del gabinet de premsa i director del butlletí d’aquesta corporació. Des de 1979 col·labora amb el diari El Punt. Des de 2007 n’és el president del Consell editorial d’aquest diari. De 1985 al 2009 va ser director de la Revista de Girona. Des de 2008, és president d’honor de la Fundació Rafael Masó de Girona. Des de 2006, pertany al Consell assessor de la Biblioteca Valvi de Girona. També és membre de la Reial Acadèmica Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des de 1987. També va ser un dels membres fundadors del Col·legi Oficial de Periodistes i de l’Associació de la Premsa gironina.

:: NARCíS-JORDI ARAGó [Girona ara i sempre (una crònica), 1982]
> El Pla: de Santa Eugènia de Ter a Salt

Joel Medir (JM): Vostè acaba de ser premiat pel Col·legi Oficial de Periodistes de Catalunya amb el premi Ofici de Periodista 2009 per la seva trajectòria. Què en pensa de la situació actual de la professió?

Narcís-Jordi Aragó (NJA): És un moment molt delicat de la professió per dues raons que han coincidit i l’han acabat d’espatllar: la crisi del sector periodístic i/o de la comunicació i una crisi econòmica que ho acabat d’agreujar. Hi ha una crisi latent des de fa uns anys que és la típica d’un sector que ha evolucionat d’una determinada manera i que això provoca una sèrie de dificultats. Els mitjans escrits, com els diaris i les revistes, s’estan quedant obsolets perquè hi ha uns altres mitjans que se’ls mengen. No crec que s’extingeixin, però tindran molts problemes per adaptar-se a la situació actual. A més, li ha caigut a sobre la crisi econòmica. Aquesta ha amplificat l’altra crisi.

JM: Perquè l’ha amplificada?

NJA: Perquè, sobretot, la gent jove s’acostuma a llegir les notícies per internet per la seducció de la xarxa i no a comprar-los, però els diaris de paper tenen un cert valor com a producte. Llegir un diari és una història i mirar en una pantalla quatre notícies n’és una altra. A la xarxa es perd l’essencial del diari: la compaginació, la maquetació i la presentació exterior i la possibilitat de veure la jerarquització de notícies. És un fenomen irreversible. A més, com menys lectors, menys publicitat. Tot i que aquesta no va a internet. Els diaris es van aprimant per culpa d’aquest fet. Les dues crisi, en conclusió, s’amplifiquen una a l’altra. I els mitjans de paper acaben reduint personal. La seva crisi és irreversible.

JM: Una de les mesures que estan fent servir alguns mitjans de comunicació amb aquestes crisi, alhora de reduir personal, són les prejubilacions, què en pensa?

NJA: És una manera menys traumàtica de reduir personal. És la menys injusta de totes. Hi ha diverses fórmules: un any sabàtic, canviant de feina, reduint el sou, entre d’altres. Totes són un mal menor, la pitjor és acomiadar directament la gent. Aquest últim cas pot acabar provocant malestar social.

JM: Canviant de tema, vostè ha dirigit publicacions locals com la Revista de Girona entre d’altres, què n’opina del fet que algun mitjà actual i estranger com el diari anglès The Guardian facin servir o tinguin pensat utilitzar bloggers per a informació local?

NJA: No conec l’experiència d’aquests mitjans, però jo em fiaria poc d’aquest material. Les fa una gent que no està vinculada ni a la redacció ni a l’equip i encara menys amb el mitjà. Aniran desfigurant-lo, probablement, com a diari. S’hauria de fer una tria molt ben feta i aprofitar el que realment té valor. Els bloggs només són com a cartes al director o articles d’opinió amb la diferència de què no estan pensats per ser publicats. Aquests escrits són privats, costa molt de transformar-los en material periodístic sensible i interessant. A més, aquest tipus de persones només ho fan per augmentar el seu egocentrisme o per compensar la seva compulsió a escriure, en cap moment, insisteixo, amb la intenció de què allò sigui publicat en un mitjà de comunicació.

JM: La carrera de periodisme només serà recomanable, què en pensa d’aquest fet?

NJA: De fet, ja no és obligatòria. En la meva època, sí que ho era, si no tenies el carnet de l’Escola Oficial de Periodisme del Ministeri d’Informació i Turisme no eres periodista o, més ben dit, no podies, per exemple, ser director d’un mitja de comunicació. Actualment, el Col·legi Oficial i des del moment de la seva creació, admet no només titulats, sinó també aquelles persones que l’hagin exercit i s’hi hagin convertit i tinguin uns determinats anys d’experiència. En alguns casos, poden arribar a ser millors que els titulats.

JM: Amb l’aparició de noves xarxes socials, es parla d’un nou tipus de periodisme, que fan els propis ciutadans (periodisme-ciutadà) com va passar amb les manifestacions pel resultat de les eleccions a l’Iran, què en pensa?

NJA: En països amb poca o nul·la democràcia poden servir com a finestres aptes per expressar-se i per fer circular opinions. En aquests casos tota forma d’escapar de la vigilància és bona. A Cuba, per exemple, una periodista va crear un veritable debat fins que la van condemnar, tot i que finalment, la pressió internacional va fer que l’alliberessin. En canvi, en un estat democràtic, aquestes coses passen a un segon terme. El periodisme té unes regles mínimes que s’han respectar: pertànyer a una redacció, a un equip, tenir un director que et controla, saber l’ideologia de l’empresa, entre d’altres, amb això es forma un bon producte. Tot això en aquests casos, no hi és, i per tant, no es pot considerar que practiquin la professió.

JM: I com a font d’informació per obtenir notícies que li semblen?

NJA: Tinc la impressió que tothom pot dir el que vol. Es pot fer servir si és interessant. Però hi ha poques garanties de credibilitat perquè no saps quina persona o persones l’han escrit.

JM: Vostè és director del Consell editorial d’El Punt, creu que l’aposta d’aquest mitjà per la comarcalització és realment una opció de futur?

NJA: És la seva vocació des del començament. Els grans mitjans no en solen parlar. Es fa com a contrapunt al centralisme dels grans rotatius. Actualment si no passa alguna notícia molt important els grans mitjans no en parlen, tot i que a les comarques s’hi organitzen moltes activitats cíviques i culturals. Per exemple, TV3 fa desconnexions en TN Comarques, però aquesta informació només arriba a la zona concreta. Això fa que una persona de Lleida no sàpiga que passa a Girona, en aquest cas, El Punt pretén donar protagonisme i veu a la gent de les ciutats mitjanes i petites.

JM: Canviant de tema i per acabar, vivim en la societat de la informació, com més d’una vegada s’ha definit per part dels teòrics, o de la desinformació a causa de l’accés d’informació?

NJA: Vivim en una societat amb una saturació d’informació que s’acaba convertint en desinformació perquè no hi ha temps de pair les notícies que apareixen. I que, a més a més, a través d’internet les notícies moren molt ràpid. A part, hi ha un altre problema: les institucions i les empreses creen les seves pròpies notícies, que no saps mai si són fiables. D’alguna forma estan exercint una mena de censura. Estan creant un món artificial que és el món dels seus interessos, molt allunyats del que la gent necessita que li expliquin.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, estudiant de periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia

> Xevi Xirgo -director d’El Punt-, nou director de l’Avui:
«El món s’ha capficat amb què visqui a Barcelona i no ho aconseguiran tan fàcilment»