Els palestins commemoren el dia de la Nakba o «dia del Desastre» que va representar per a ells la creació de l’Estat d’Israel

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la resolució 217, coneguda arreu amb el nom de Declaració Universal dels Drets Humans. Un any abans, el 29 de novembre de 1947, en una votació molt ajustada havia aprovat la resolució 181, la partició de Palestina en dos estats, un de jueu en el 55% del territori i un d’àrab en el 45% restant.

La creació de l’Estat d’Israel, el 14 de maig de 1948, es va produir sense l’acord amb els àrabs, ni els que vivien als països de l’entorn, ni els àrabs, cristians, jueus i musulmans originaris de Palestina.

Immediatament va començar la darrera gesta colonial, la primera guerra araboisraeliana, que va acabar amb la conquesta del 78% de Palestina per part de l’exèrcit israelià. Israel és la cara, i a partir d’aquest moment comença l’al-Nakba (el desastre), que representa per als palestins la creu de la moneda, la despossessió de la terra i de les propietats, i l’expulsió de 800.000 persones dels territoris on havien viscut durant segles. Vuit-cents mil palestins que a partir d’aquest moment es converteixen en refugiats a casa seva mateix, i a Síria, Jordània, el Líban i Egipte.

Les Nacions Unides, l’onze de desembre de 1948, en una altra resolució, la 194, reconeixen el dret dels refugiats palestins a tornar als pobles d’origen i a la devolució de les seves propietats. Aquesta resolució, com la majoria de les que ha dictat l’ONU a favor dels palestins, no han estat més que això, paraules escrites en un paper.

Israel ha aplicat des de llavors el que l’historiador israelià Ilan Pappé ha denominat neteja ètnica de Palestina. Primer, amb el terror contra la població, amb matances indiscriminades per aconseguir que fugissin dels seus pobles. La més coneguda és la de Deir Iassin, en què quatre-centes persones van ser assassinades per les milícies israelianes, justament on ara hi ha el Museu de l’Holocaust, al costat de Jerusalem. Després, derruint fins a l’última pedra i esborrant literalment del mapa més de quatre-cents pobles, i més tard, promulgant lleis que prohibeixen als palestins comprar terres o treballar a l’administració. Després de la guerra de 1948, el rei Abdal·là de Jordània, avi del monarca jordà actual, es va quedar Cisjordània, i el rei Faruk, d’Egipte, la franja de Gaza. Molts sospiten que la defensa dels palestins va ser només retòrica. Tots dos monarques van fer mala fi: Abdal·là, assassinat el 20 de juliol de 1951 a la mesquita d’al-Aqsa, a Jerusalem, per l’activista palestí Mustafà Xukri, i Faruk, destronat un any més tard per Gamal Abdel Nasser, al Caire, i acusats de negociacions secretes amb Israel. Els palestins han passat des de llavors d’una desgràcia a una altra: morts col·laterals a Gaza en les disputes entre Nasser i els francesos i anglesos pel canal de Suez, esclafats pels tancs jordans el setembre negre de 1970, assetjats a Beirut, assassinats als camps de Sabra i Xatila, exiliats a Europa i als Estats Units, massacrats en la revolta de les pedres els anys 80 als territoris ocupats, enganyats i traïts pels propis dirigents en les negociacions d’Oslo, empresonats i detinguts sense judicis per la llei militar israeliana, segrestats i assetjats dins les ciutats i camps de refugiats de Cisjordània, atrapats en el foc encreuat entre milícies de Fatah i Hamas, maltractats i humiliats als controls militars, aïllats i presoners al camp de concentració més gran de la història (la Franja de Gaza), utilitzats com a moneda de canvi pels dirigents àrabs en les negociacions diplomàtiques amb les metròpolis i els Estats Units, carn de canó de les guerres i els enfrontaments regionals, mà d’obra barata i sense drets a Israel i als països del golf Pèrsic, i acusats de terroristes i de ser botxins quan són realment víctimes

Seixanta-dos anys desprès de la fundació de l’Estat d’Israel, la Nakba palestina, el Desastre, el sofriment dels palestins, continua. Seixanta-dos anys després, la Declaració Universal dels Drets Humans és lletra morta, amarada de sang, a l’Orient Mitjà. [El Punt]

Text d’Isidre Pallàs en El Punt. Pallàs és corresponsal d’eldimoni.com