Conversant amb un parell de regidors de l’equip de govern de la ciutat de Girona sorgeix la gran pregunta: per aconseguir la integració hem de perdre la identitat? Podria semblar que parléssim d’immigració, però tot i que el tema que ens ocupa no té tant de fondo, la resposta dels que manen té certes semblances… Només parlàvem de la remodelació del teatre del Centre cívic de Sant Narcís.

Encara ara -que els fets ens demostren que vam tenir raó en tenir dubtes de les intencions de l’Ajuntament- ens volen fer creure que aquesta remodelació servirà per dinamitzar el barri… (quin barri?, quin tipus de barri volen dinamitzar?, què entenen per dinamitzar?).

Encara ara ens retreuen que primer demanem que les propostes culturals de la ciutat es descentralitzin i -per altra banda- ens queixem que ens municipalitzin, segrestin, ocupin… un espai (l’únic espai) polivalent que tenim al barri.

De nou, l’excusa del bé comú no fa sinó amagar les mancances d’una política cultural elitista i sense sentit que ha estat promovent el nostre consistori, i la nul·la previsió d’equipaments esportius, socials i culturals per als barris.

Certament, l’oferta cultural de la ciutat no s’ha d’acotar només al centre, som els primers en reclamar que cal repartir-la per tots els espais possibles a tots els barris gironins. Però aquesta voluntat d’integració dels barris a l’oferta de la ciutat, ha de tenir necessàriament un esforç de voler-la compatibilitzar amb la oferta que tenim els propis barris per al barri mateix i per a la resta de la ciutat. I aquest esforç de diàleg ni hi ha estat, ni veiem cap interès per promoure’l.

Al barri de Sant Narcís només tenim un equipament municipal d’ús per als més de 14.000 veïns. Altament utilitzat per moltes entitats i associacions del barri, el Centre cívic és un pal de paller (el pal de paller) de l’ebullició i dinamització social i cultural que vivim.

Durant molts anys hem fet gran el Centre cívic amb unes condicions de seguretat que ratllaven la precarietat només suportable amb la nostra il·lusió i la professionalitat dels seus treballadors.

Ara, que per fi hi havia calers per dignificar l’espai (repeteixo: l’únic espai per a totes les associacions!), en comptes d’escoltar les necessitats del sector: sala polivalent, es fa de cara a la galeria: segon Teatre municipal…

Ara, a l’únic espai municipal de Sant Narcís serem més per repartir

La gran paradoxa que ens ocupa és que el cinisme d’alguns ens condemna a no poder continuar creixent a molts. L’Ajuntament de Girona pot matar allò que ha fet gran un dels seus centres cívics més actius, potents i dinàmics: l’associacionisme dels veïns.

I ho fa com sempre, enfrontant als usuaris d’un nou servei de la ciutat, amb els usuaris i promotors de moltes activitats del i per al barri (que només ens recorden que formem part d’una ciutat quan és per compartir el poc que tenim!)… qui entendrà que posem mala cara a compartir l’espai amb la programació de teatre o musicals per fer-hi el ball, la quina o un festival de final de curs?

El més curiós del cas és que la solució ja la saben, ja els la vam proposar molt abans de començar la remodelació… pensin, pensin… els egoistes no som els que acabarem cedint! Potser hi hauríem guanyat tots!… però aquest no és l’estil del nostre consistori.

Martí Carreras i Planas és membre de Mosqueig Cul-actiu