La defunció del procés republicà s’ha publicitat manta vegades. Durant la topada en cada escull, temporal o entrebanc, un munt de veus s’han afanyat a sorgir per, ràpides, proclamar als quatre vents i al gregal, la mort de l’anomenat procés. Som molts els que esperem que un cronista d’alçada sàpiga recollir documents, testimonis i relats per, un dia, escriure un llibre que expliqui amb detall el recorregut d’aquest viatge. Un text que també recorri la mirada dels espanyols i dels europeus. No hi ha dubte que podria ser una novel·la riu -un riu amazònic- en la qual, hi tindria cabuda la incerta glòria dels que ostenten el poder central i, també, les víctimes que el pateixen. Èpica impactant i, també, èpica domèstica i de petit format -delicada. Món que, malgrat tot, és viu i flueix al davant dels ulls dels monàrquics, dels voyeurs equidistants i dels que s’han apropiat obscenament de la paraula “democràcia”. Una lluita desigual i plena d’amor, traïció, presó, violència, exili i multes -a banda de la prohibició del color groc, el tancament dels presos polítics, la persecució dels artistes, els alcaldes i els mestres o, el segrest d’un parlament i d’unes institucions. Preservar la unitat d’Espanya està per sobre de la convivència dels ciutadans diu la Guàrdia Civil (sic). Ai-las! Ara, estem en el capítol final de la caça major, la peça a batre és el president Carles Puigdemont. Un polític convertit, gràcies a un exercici de propaganda fenomenal -lleis i lleis inculpatòries, premsa sensacionalista- en el pitjor, el més dolent i cruel personatge de l’època moderna. Als ulls de molts catalans -que defensen el bloc del 155 i que advoquen per engarjolar als dissidents- i també de molts espanyols, Carles Puigdemont, és el Doctor No, el Fu-Manxú o el Professor Moriarty de la seva vida -el Lute de la nostra joventut-. Així, assisteixen, complaguts, a la seva persecució per terra, mar, aire i el clavegueram català, a la cacera de l’home. L’escriptor Francesc Serés l’encerta quan diu en una entrevista d’Andreu Barnils (Vilaweb, 31·01·2018), respecte que els espanyols viuen en una ficció: “Això és una democràcia liberal, un país avançat, un país modern, una societat cosmopolita. En el fons això és un pur miratge. Veure avui, cinquantè aniversari del rei, les frases que li dedica la premsa, és el Nuevo Movimiento. El grau de regressió autoritària és tan bèstia que et fa repensar moltes estructures o idees acceptades fins ara: som en un lloc democràticament habitable? Doncs home, em sembla que cau pel seu pes que no és així”. Aneu a saber si, mentre l’estic citant no l’hauran detingut. Algú en dirà bé. Què és pitjor, escriure o citar a qui escriu? És trist però, allò que comença a ser ficció és la llibertat d’expressió. És pot ser amic d’algú que et vol portar a la presó? Calla! Què potser tot acabi sent una sèrie de tres, quatre o deu temporades!