Les reflexions haurien de ser un hàbit quotidià i en tots els àmbits. És lògic -igualment- que la gent, que prou problemes té per sobreviure o per viure absorbida per la feina i per les exigències familiars i del entorn, relegui aquesta funció tan fonamental a un pla secundari. És allò que deia Aristòtil: “primer viure, després filosofar”.

Ja que la jubilació és un estatus en que les preocupacions de la feina ja no hi són (les familiars sí -i cada vegada més-) ens podem dedicar a aquesta activitat tan bàsica i fonamental com és la reflexió. És el meu cas, i la professió exercida encara col•labora molt més a posar sobre la taula pensaments que no tenen cap altre objectiu que deixar-los escrits per si de cas algú vol repensar-se’ls.

És normal que tothom aspiri a tenir una cohesió lògica en els seus pensaments i -conseqüentment- en les seves formes de vida. El que ja és menys normal és que les persones i la seva filosofia estiguin disposades a ser qüestionades contínuament. La raó és molt senzilla: si ens distorsionen la nostra forma de veure la vida, ens distorsionen la vida i això no és fàcil d’acceptar. Ara bé, tal com va evolucionant el món que ens a tocar viure no ens queda més remei que reajustar contínuament tot el que pensem i som. És el principi de l’adaptació: o ens adaptem o ens endarrerim, i mantenim allò d’“abans tot era millor”, i deixem d’estar ubicats en el present. El filòsof grec Heràclit deia “tot canvia; res és”. Si que deia també que els canvis estaven subjectes a les lleis que ho regulen tot. Lleis lògiques (“el logos”), però lleis que no deixen de regular l’esdevenir del món.

Crec que Heràclit és d’una enorme actualitat. El nostre món canvia i ho fa cada vegada amb més marxa, amb més dinamisme, més de pressa. Nosaltres som el món actual i som nosaltres els que canviem i fem canviar-lo. Jo diria que viure no és més que adaptar-se a aquesta marxa que tots portem. Allò normal és qüestionar-se constantment la nostra visió del món. En una conferència del professor Salvador Cardús -ja fa un grapat d’anys- deia que una persona es considera normal, en comparació amb la gent d’idees fixes, quan en tot moment està disposada a canviar les seves pautes de conducta per altres que consideri millors.

Bé, tot canvia, el nostre món canvia, i l’esforç d’adaptació que tots hauríem de fer ens obliga a replantejar el que pensem i el que fem. En aquesta línia van les meves reflexions que vull deixar que també siguin de tots i que puguin ser -si així es considera- discutibles i qüestionades. Estic intentant comprometre’m en fer aquestes reflexions en eldimoni.com, sense que ni l’espai ni el temps m’obliguin a fer-les rítmicament. Quan els pensaments brollin i l’ànim estigui disposat, els objectivaré.

Gràcies a aquest fantàstic mitjà de comunicació digital, que és eldimoni.com, i que em dóna l’oportunitat d’escriure. I l’oportunitat de poder arribar als seus lectors, que ja són molts i que seran molts més en aquesta nova etapa que ha endegat.