Menú Degustació

0. APERITIUS
Per obrir boca
Colors
Crisi
El valor de la amistat
Es begurenc

1. PRIMERS PLATS
La raonada insensatesa dels homes
Diumenge
Pobreta
Bryan Adams
La festa
Èxit
Plaer
Batecs
El triatleta

2. SEGONS PLATS
In Memoriam Calders
Urgències
Chichen Itzà
En un món estrany
El cos de Crist
Empire State
Homo sapiens

3. TERCERS PLATS
Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra
Adela
Okupes
El segrest
Mòbil
Retrobament
Hotel Indiano

4. POSTRES I CAFÈS
¿Punt i seguit o punt i final?
Miracle
James Stewart
Amor etern
El mag

0. APERITIUS
Per obrir boca

Colors

L’home negre i la dona blanca van tenir un nen gris.

Crisi

Quan pregunten als polítics per què els seus països estan tan malament, responen que és culpa de la crisi. En canvi, quan li formulen la mateixa pregunta a ella, la crisi replica que tota la culpa és -únicament i exclusivament- dels polítics.

El valor de la amistat

Quan acaba de fer l’amor amb la dona del seu millor amic no pot evitar sentir-se culpable. Però aquesta sensació inicial, sempre s’esvaeix quan analitza millor la situació i conclou que: una dona tan mentidera i apetible no mereix estar amb el seu fidel i bon amic.

Es begurenc

Es vell pescador begurenc ha decidit -seguint les recomanacions que li va donar el seu metge en relació a la seva tensió arterial alta- deixar d’utilitzar l’article salat.

1. PRIMERS PLATS
La raonada insensatesa dels homes

Diumenge

A dos quarts de vuit d’un matí de diumenge, un home avança pel carrer fent ziga-zagues. Es detura en un plataner, mira al terra i comença a vomitar. La senyora Regàs -que acostuma a passejar el seu gos a aquella hora- remuga al veure’l: “Valga’m Déu! Com està el món!”. L’home veu com s’allunya i li contesta unes paraules entretallades i mal articulades: “Em sembla que… m’ha assentat malament…. el sopar… blurgh”.

Quan el senyor aconsegueix reincorporar-se, continua caminant fins l’entrada del bloc de pisos on viu. Triga uns tres minuts en trobar la clau i poder obrir la porta. A l’ascensor els números no paren de moure’s; l’home somriu d’esma al rostre demacrat que el guaita en el mirall. Davant la porta del seu pis, intenta debades encertar la clau en el pany. Per molt que el senyor demana silenci amb el dit a la boca, la resta de claus no paren de fer soroll quan colpegen la fusta. Finalment, s’obre la porta i apareix un noi amb cara de pomes agres que comença a recriminar-li: “Una altra vegada arribes borratxo a casa! Veig que no has escarmentat! Haurem de tornar a tenir una xerrada, de fill a pare!”.

Pobreta

Abans de marxar a treballar, el camioner observa a la seva dona dormida al llit, li fa un petó a la galta i diu: “Pobreta!”. Tot seguit se’n va.

Una hora més tard, sona el despertador. La dona es lleva endormiscada. Es dutxa; es vesteix, desperta als seus fills de dos i sis anys, vesteix al petit, esmorzen, surten corrents de casa perquè arriben tard, deixa el nen petit a la llar d’infants, el gran al col·legi i ella marxa a la feina; arriba just a temps; trucades, albarans, factures, reunió, trucades, albarans, factures; dina ràpid una amanida de pasta que duu a la carmanyola; trucades, albarans, factures; torna a buscar als nens, arriben a casa, berenen, sona el telèfon, és el seu cap, necessiten la seva ajuda per tancar avui mateix un negoci important, truca a la seva mare que de seguida arriba per quedar-se amb els nens, maleeix una feina que no li deixa tenir vida familiar, condueix el cotxe fins un hotel, truca a la porta de l’habitació dos-cents dotze, l’obre el seu cap, comencen fent l’amor sobre el parquet, acaben al llit, s’escorren. Ella es queda abraçada al seu pit. Li pregunta per enèsima vegada quant deixarà a la seva dona. S’enganyen, perquè els dos saben de sobres que no la deixarà mai. Es vesteixen, es fan un petó, ella torna a conduir el cotxe fins a casa, li dóna les gràcies a la seva mare quan se’n va, dutxa als nens, sopen; els hi explica contes i els posa a dormir.

Ella es prepara el dinar per l’endemà i baldada com està, decideix anar-se al llit. Es quedarà dormida aviat, abans que arribi de treballar el seu marit, que l’observarà, li farà un petó a la galta i dirà: “Pobreta!”.

Bryan Adams

Avui em torno a enfrontar a la pàgina en blanc, però en canvi de sentir-me perdut hi veig un munt de possibilitats creatives. Partim d’una situació. Per exemple que una noia que es diu Laura, després d’haver tallat amb la seva parella, acudeix a un joieria per vendre l’anell de matrimoni.

El joier examina l’aliança d’or, la pesa i li ofereix cent deu euros que la noia accepta. A partir d’aquí se’ns obren dos camins a seguir. ¿Què farà la Laura amb els diners o què farà el joier amb l’or resultant de fondre l’anell?

Responent a la primera qüestió, la Laura aprofitarà part dels diners per comprar-se una entrada per veure el concert de Bryan Adams al Palau Sant Jordi. Des de que l’escoltava de petita en els discs dels seus pares, sempre li ha encantat la barreja de rock i balades del cantant canadenc.

Que la Laura vagi al concert serà una anècdota en aquest relat perquè decideixo escollir com a fil argumental la segona qüestió. El joier fondrà l’anell i emprarà l’or per crear -ne un de nou, que comprarà una noia que es diu Sílvia que està a punt de casar-se.

La Sílvia (que odia la música de Bryan Adams) prepara la seva boda amb entusiasme. L’Arnau va decidir proposar-li matrimoni després de set anys de relació i ella va acceptar.

El noi s’ha traït a sí mateix per partida doble. En primer lloc, perquè sempre havia dit que mai es casaria i ara està a punt de casar-se (i a sobre per l’església). També perquè s’ha auto convençut que, si la seva relació amb la Sílvia no es com a l’inici, és degut només al transcurs del temps. Darrerament no paren de discutir per ximpleries i la monotonia i el tedi els està minant. Els dos es fan els cecs i no veuen que estan començant a avançar per camins tan divergents que mai es podran unir.

Però continuem el relat. El casori serà un èxit rotund. El vestit de la núvia serà magnífic, el capellà celebrarà un ofici emotiu i el dinar, servit en un important restaurant, deixarà a tothom satisfet.

La Sílvia i l’Arnau decidiran marxar de viatge de noces a Baviera i al Tirol.

Arribaran a Munic el mateix dia que Bryan Adams actua a la ciutat però no aniran al concert. Aquella nit, la Sílvia i l’Arnau beuran litres de cervesa amb milers de persones més en una carpa del Theresienwiese durant la celebració de l’Oktoberfest. Quan arribin a l’hotel, en ple apogeu hormonal i etílic, faran l’amor sense protecció. L’Arnau creurà que ha controlat l’ejaculació, però a les gotetes que precedeixen el líquid seminal, milers d’espermatozoides hauran entrat dins la vagina de la Sílvia. La noia es netejarà el semen de l’Arnau de la panxa i els dos es quedaran dormint abraçats.

Després de la lluna de mel tornaran a la rutina de les seves vides per sortir-ne quan s’assabentin que la Sílvia està embarassada. A partir d’aquí hi haurà discrepàncies. L’Arnau proposarà a la seva parella que avorti i ella se’n farà creus que ell li demani una cosa semblant. Passada la por inicial deguda a un embaràs prematur i no desitjat, els dos decidiran continuar endavant amb la gestació.

La Sílvia i l’Arnau tornaran a viure moments feliços preparant la vinguda del nadó i gaudint del part. La vinguda al món d’en Jan la recordaran com un dels millors dies de les seves vides, però també serà el factor que acabi d’esberlar la seva relació de parella. Els dos estaran tan cansats que discutiran per qualsevol bestiesa. El temps dedicat a la parella i a ells mateixos es veurà reduït de manera dràstica i els dos seran massa egoistes per voler entendre-ho. Al final acabaran separant-se, creient equivocadament que per camins diferents seran més feliços.

Així, l’Arnau de seguida s’ajuntarà amb una noia de només vint-i-dos anys que li oferirà aquell punt de frescor i bogeria que no tenia la Sílvia. Però passada la novetat inicial, aquesta noia es cansarà de la càrrega que suposa tenir un fill que no és seu i tallarà la seva aventura.

En canvi, la Sílvia formarà parella amb un home divorciat més gran que ella que té dos fills. Els problemes es multiplicaran exponencialment. Passaran a tenir tres fills (un d’ells entrant a l’adolescència), dues ex-parelles, judicis, cotxes i hipoteques per pagar. La Sílvia i la seva parella continuaran junts per no sentir-se desemparats davant dels seus maldecaps, potser també, a la seva manera, es podria dir que estan enamorats.

Un dia que la Sílvia es trobarà sola a casa es quedarà mirant l’aliança del seu casament erroni. De fons s’escoltarà a la ràdio la versió de la cançó Have you ever see the rain de Bryan Adams. La Sílvia sentirà la necessitat malaltissa d’anar a fondre l’anell immediatament. Agafarà la jaqueta, recorrerà els carrers mullats i entrarà a la joieria més propera xopa com un ànec. El joier examinarà l’aliança d’or, la pesarà i li oferirà cent deu euros que la noia acceptarà. A partir d’aquí se’ns obriran dos camins a seguir. ¿Què farà la Sílvia amb els diners o què farà el joier amb l’or resultant de fondre l’anell?

Responent a la segona qüestió, el joier fondrà l’anell i emprarà l’or per crear -ne un de nou, que comprarà una noia que es diu Carla que està a punt de casar-se.

Que la Carla compri l’aliança serà una anècdota en aquest relat perquè decideixo escollir com a fil argumental la primera qüestió. La Sílvia aprofitarà els diners per regalar-li a la seva germana petita: dues entrades per veure el concert de Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic. Des de que l’escoltaven de petites en els discs dels seus pares, a les dues germanes sempre els ha encantat el Boss. La Carla en canvi, no entén per què li agrada tant a tothom en Bruce Springsteen quan ella el detesta.

La nostra narració (obrint nous itineraris) podria continuar de la següent manera:

La Sílvia, acompanyada de la seva germana Lídia i de dues amigues més acudeix a l’Estadi Olímpic per veure un concert de Bruce Springsteen…

La festa

Ha sigut un gran encert assistir a aquesta festa. I això que no hi volia venir! Les festes professionals acostumen a ser avorrides. Últimament també em costa sortir; fa poc temps que m’ha deixat la Carla i encara no ho he superat. Però no em penedeixo d’haver vingut a la festa perquè he conegut a dues dones molt interessants.

La Marina m’ha captivat per la seva intel·ligència i simpatia. Podria ser la dona de la meva vida, però en la meva situació personal actual, no penso en ella per compartir el futur sinó per tenir una nit boja de sexe i prou.

En canvi, la Magda m’ha atret pel seu físic formidable, i sobretot, per les seves dues formidables tetes. ¿Per què ens agraden tant els pits als homes? ¿És un tema hormonal? ¿O és un record de la nostra infància? Sigui per la raó que sigui, si he de triar amb quina de les dues vull intentar passar la nit, està clar que escullo a la Magda.

Quan acabin de parlar les dues passaré a l’atac. La conversa però, no finalitza. La Marina somriu i li toca la mà a la Magda, es miren als ulls i es fonen en un petó sensual. Els miro badoc i maleeixo el meu error. No tindria que haver subestimat la intel·ligència de la Marina.

Èxit

A la Sandra, la feina li exigeix intenses jornades laborals i estances llargues fóra de casa, però l’empresa es preocupa de cobrir-li les necessitats que no pot atendre en el seu inexistent temps lliure. Tant li busca una cangur per a la seva filla de tres anys (fruit d’un matrimoni trencat), com li compra regals d’aniversari als seus pares o li porta a casa la llista de la compra.

Avui, la Sandra ha tornat esgotada d’un productiu viatge a la Xina. Quan arriba a casa, la seva filla comença a bramar agafada a les cames de la cangur perquè no vol anar amb la seva mare. La Sandra mira a la nena amb els ulls plorosos i nota, que tot i que l’ha dut nou mesos dins el ventre, ella també se li ha convertit en una estranya.

Plaer

Li agrada fer l’amor amb una dona més jove que la seva.

De la que ara està penetrant li encanten els pits -més grossos i turgents que els d’ella- i aprofita per menjar-se’ls amb avidesa. Controla l’ejaculació fins que s’intensifiquen els gemecs de la noia i arriben a l’orgasme plegats. S’estiren en el llit panxa enlaire i parlen de coses banals. Passada una estona, es tornen a abraçar i inicien un nou coit.

L’home continua prenent la iniciativa i posant-la a quatre grapes, la penetra per darrera. Veure com es mouen les cortines i l’observen uns ulls desconeguts, l’excita encara més. També tocar la cabellera llarga i llisa de la noia, tan diferent dels cabells curts i fàcils de pentinar de la seva dona. Ara és ella qui es gira i fa estirar a l’home en el llit. S’asseu a la gatzoneta sobre el seu penis erecte i comença a botar. Més tard, descansa les cames i continua cavalcant. Es toca tota ella: els cabells, els pits, el clítoris… posa un dit a la boca de l’home que el mossega amb deler. Darrera la cortina, els observen uns nous ulls aliens. Ell no triga en escorre’s cridant de plaer i passats uns segons ho fa ella, que cau extenuada a sobre el seu pit. Es queden mirant amb un somriure als llavis i s’obsequien amb frases tòpiques com: “Ha sigut fantàstic!” o “ha estat molt bé”.

Després es vesteixen, procuren no deixar-se res a l’habitació i se’n van. Es dirigeixen a la barra del local, s’asseuen als tamborets i demanen a un cambrer musculat un parell de gin tònics. Continuen parlant de coses insubstancials, de foteses, mentre fan temps. Ell només volia posseir-la i ho ha aconseguit i ella opina el mateix. L’única cosa que els unia era l’orgasme i ara és passat.

Passats cinc minuts, arriba a la barra la seva dona acompanyada de la parella de la noia. Es saluden amb entusiasme i demanen dos gin tònics més. L’home abraça afectuosament a la seva dona i li fa un petó als llavis. Els quatre parlen: de quan temps fa que practiquen intercanvis de parella, a quins locals acostumen a anar, d’on són… Les dues parelles saben que no tornaran a quedar cap altre dia, perquè precisament la màgia del que ha passat avui és que ha sigut un moment únic i irrepetible. En el futur hi hauran més nits compartides amb altres cossos, però no seran els mateixos.

L’home té clar que és de la seva dona de qui està profundament enamorat. Gaudeix, quan dins el cotxe tornant cap a casa, ella li explica amb tots els ets i uts què ha fet amb aquell noi a dins l’habitació. Li agrada que la seva dona s’ho passi bé, que es senti plena de vida. Després li toca el torn a ell i li explica cofoi la seva experiència. Ella li toca la cama afectuosament i somriu.

El cotxe avança per la carretera endinsant-se a un banc de boira. Enrere queda el plaer, la llibertat, el somni; davant la rutina de la vida diària.

Batecs

La vida li va canviar a la Mercè fa vuit mesos. Després de veure’s a les portes de la mort, finalment va aconseguir un cor. “És d’una dona que va morir en un accident de trànsit”, li digué el metge davant del seu insistent interès abans d’entrar a la sala d’operacions.

Després del trasplantament i de superar amb èxit un llarg post-operatori, la Mercè no va dubtar en canviar el que no li agradava de la seva vida. Per això, decidí tallar de soca-rel una relació amorosa que feia temps que funcionava per inèrcia. També va deixar una feina que no la il·lusionava i que simplement li servia per guanyar un sou.

Va veure complerta la seva veritable vocació quan començà a treballar en una ONG a Etiòpia. Com a infermera va començar a ajudar a peu de camp a persones pobres, desvalgudes, però que tenien unes ganes boges de viure.

Allà conegué en Roger, un col·laborador de la ONG que portava treballant a Etiòpia només uns mesos més que ella. Físicament no és el seu tipus, és lleig i escardalenc, però potser pel seu caràcter, o per la seva simpatia, des del primer moment es va sentir atret per ell.

Li sobta que la convidi a sopar quan fa poc que es coneixen, però ella no declina la invitació. Queden en un restaurant que escull en Roger a les afores d’Addis Abeba. La vetllada és distesa i agradable. Els dos sintonitzen de seguida. La Mercè es sorprèn quan admet interiorment que s’ha enamorat bojament d’aquell home. A l’hora del cafè, es miren als ulls, ell li toca suaument la mà i es fan un petó als llavis. Quan la Mercè el torna a mirar, en Roger té els ulls brillants i comença a plorar. Una vegada recuperat, l’home s’excusa a la Mercè pel seu comportament i li obre el cor. En Roger no havia estat amb cap dona des de feia vuit mesos, quan una nit de pluja va perdre el control del cotxe que conduïa i la seva dona va morir en l’accident.

El triatleta

D’un temps ençà, em sento una persona d’allò més estranya perquè no vaig a córrer, ni en bicicleta, ni jugo a pàdel. “Sinó cuides més el teu cos no trobaràs mai xicota”, se’m mofen els amics mentre miren la meva prominent panxa. Pensant en millorar el meu estat físic -si és que encara és recuperable- he decidit apuntar-me a un gimnàs. Allà em trobo envoltat dia rere dia de cossos musculats, perfectament depilats, i per dones espaterrants amb pits que desafien les lleis de la gravetat.

Diuen que anar al gimnàs és una bona opció per lligar -aquest però, no és el meu cas- o per fer noves amistats. Avui he conegut en Mike, el mític Mike. L’home pel que sospiren i es barallen totes les dones del gimnàs. Quan li he preguntat pel secret del seu poder d’atracció -en Mike té un cos admirable però també el tenen altres nois del gimnàs que no lliguen tant com ell-, m’ha respost que el que més li agrada a les noies és que sigui un triatleta de fama mundial. “Faig Ironmans. Tres mil vuit-cents metres nedant, cent vuitanta quilòmetres en bicicleta i quaranta-dos quilòmetres corrents. L’any passat vaig estar a punt de ser campió mundial”, em diu en Mike amb naturalitat. Mentre observo com el meu nou amic marxa del gimnàs amb una noia exuberant de rossa melena, m’autoconvenço que haig de ser triatleta.

* * *

Tinc tot preparat pel meu primer entrenament de triatló. Per començar he reduït les distàncies. Nedaré uns dos-cents metres des de la base de Sa Palomera fins unes roques de la Platja de Blanes; després em dirigiré cap al Passeig Marítim i agafaré la bicicleta -que he deixat lligada en un fanal- i recorreré sis quilòmetres més fins a la desembocadura del riu Tordera amb tornada al punt d’origen; finalment correré un quilòmetre i mig fins a la Cala de Sant Francesc.

Respiro a fons i em concentro. Contemplo les ones que venen i van i penso que tot és possible. Assolir fites com les que pretenc, impliquen força física i mental. La majoria de vegades, els impossibles ens els creem nosaltres mateixos dins el nostre cap.

Sense pensar-m’ho em llenço a l’aigua. El contrast de temperatures em fa cridar -¿calia que comencés a entrenar-me al mes de febrer? Em refaig i començo a nedar a bon ritme, però quan porto uns cent metres començo a defallir. El cos se’m va enfonsant progressivament. Revifo i trec forces del meu interior, controlo la respiració i intento marcar-me un ritme regular, constant. Sé que ho puc fer. L’impossible només existeix dins el meu cap.

* * *

Estic assegut a una terrassa del Passeig Marítim de Blanes veient la gent passar. Tan sols fa uns minuts he tingut que nedar fins a la riba de la platja per evitar morir ofegat. Potser he nedat cent vint metres, potser cent trenta, tant se val!

Miro somrient el plat de cansalada i les patates de xurreria que hi ha damunt la taula i bec amb gust un glop llarg de cervesa. Em toco amb satisfacció la panxa -¿per què no es té en compte la quantitat d’anys que m’ha calgut aconseguir-la?- i miro els pèls que sobresurten del coll de la samarreta -va haver-hi una època no gaire llunyana on la gent amb pèls al pit es menjava el món, ¿quan tornarà?.

Contemplo les turistes entrades d’anys i les miro desvergonyidament. Espero que sàpiguen apreciar com es mereix el meu cos o si més no, que abans de tornar a les seves terres, vulguin tenir una aventura amb un home del país. No faig ni el més mínim cas a les dones joves de figura perfecta. M’esgarrifo només de pensar en una possible relació estable amb alguna d’elles. Potser voldrien que anéssim a córrer junts, o en bicicleta, o el pitjor de tot, potser voldrien posar-me a dieta.

2. SEGONS PLATS
In Memoriam Calders

Urgències

Quan vaig arribar a l’ambulatori, vaig constatar que no havia escollit un bon dia per trencar-me el cap. De la porta d’entrada, penjava un paper que anunciava que, degut a les retallades derivades de la crisi, s’havia suprimit el servei d’urgències i ambulàncies del poble.

Vaig tornar al cotxe renegant, inspeccionant pel mirall interior la meva testa sanguinolenta i esberlada per la meitat. Em vaig tapar amb els cabells la anguniosa blancor del crani; vaig engegar el cotxe i vaig conduir més de mitja hora fins a l’hospital de la capital.

“Ho sento molt, però haurà d’esperar. Hi ha casos més urgents que el seu”, m’indicà una infermera acompanyant-me a una sala d’espera repleta de gent. No vaig protestar quan vaig veure entrar a la consulta: a una dona amb un ganivet clavat al pit, a un home que duia el seu cap sota el braç o a una embarassada de quintigèmins. “Si ha aguantat pacientment un home sense cap, com no haig de fer-ho jo que tan sols el tinc trencat?”, em vaig preguntar. Fou una llàstima, que després d’esperar cinc hores, morís quan la infermera em cridava per entrar a la consulta.

Chichen Itzà

El turista català, com milers d’altres persones, espera impacient davant de la Piràmide de Kukulcan a Chichen Itzà el dia de l’equinocci. Finalment, arriba el moment desitjat per tothom i s’acaba de completar -degut a un complex joc de llums i ombres- la figura d’una gran serp a la façana nord de la Piràmide. Molta gent alça les mans cap al cel i rep la suposada energia positiva que se’n deriva del fenomen. L’home, amb la boca encara oberta, esclafa un mosquit que li ha picat en el clatell. Passats uns minuts, el senyor es comença a trobar malament i cau rodó al terra. Les persones que el socorren creuen que ha patit una insolació o un cop de calor, o bé una sobredosi d’energia; sigui pel que sigui, l’home mor minuts després.

L’autòpsia que li van fer uns dies més tard no va deixar dubtes sobre la causa de la seva defunció: mort per picadura de serp.

En un món estrany

Em desperto. A poc a poc, els meus ulls es van acostumant a la claror…

Però, ¿on tinc la meva roba? Ahir quan vaig anar a dormir estava vestit i ara estic completament nu! No em recordo de res, el meu cap té llacunes…

¿On sóc? ¿Quin lloc és aquest? Des de que estic en aquest món no paro de veure paisatges estranys. Davant meu s’estén una superfície ondulant i brillant que té una tonalitat semblant al cel, abans d’aquesta hi ha muntanyes de grànuls que brillen de manera variable amb el sol. Miro les boletes, sembla que poden ser granets de sucre o anissos. Noto que tinc una gana terrible. Intento menjar-ne algun per treure-me-la. Quan estic a punt de portar els grànuls a la boca, un dels dos éssers m’esbronca i em pica la mà. Els anissos van a parar a terra i es reuneixen amb els seus companys.

Fito els dos horribles éssers que em tenen segrestat. Són abominablement lletjos i grans! Els seus cabells, llargs i mal rentats desprenen un tuf insuportable. El pitjor dels dos és ell. El seu alè és inaguantable, li agrada punxar-me cruelment la cara i porta uns aparells metàl·lics acoblats al rostre (alguns a dins mateix de la boca).

Els dos éssers es comuniquen entre sí però no sé que diuen. No els entenc. Només sé que em consideren el seu esclau. No em deixen dormir ni fer el que vull. Em tenen sempre vigilat perquè no m’escapi. Intento queixar-me, però no puc. De la meva boca només surten sorolls inconnexes. ¿Què m’han fet? ¿Per què no puc parlar? Només sé gemegar i plorar. A vegades quan ploro em donen aquell menjar líquid que tant odio. Me l’acostuma a donar ella i moltes vegades ho fa a través d’una de les seves sines, que per molt que se la renti, moltes vegades està suada i té pèls. Quin fàstic! M’he acostumat a aquest repugnant menjar només per no morir. Però avui serà un dia especial, avui per fi menjaré sòlid.

Intento cruspir-me de nou els grànuls de sucre. L’ésser mascle em torna a copejar la mà i m’esbronca amb una forta reprimenda. Els seus ulls estan encoleritzats, crec que està perdent els nervis.

Miro al cel distret i penso per un moment, ¿però com és que he anat a parar aquí? Ni jo mateix ho sé. Només sé que jo vivia feliç en un altre món i un bon dia em vaig despertar en aquest. No sabia com hi havia arribat i el que era pitjor encara, no sabia com havia de sortir-hi. Potser la sortida està en aquesta superfície ondulant i brillant que té una tonalitat semblant al cel. M’atanso de pressa, arrossegant-me ràpidament pel terra, però ells, molt abans que pugui ni tan sols tocar-la ja m’han agafat.

L’esforç ha augmentat la meva gana. Observo als dos éssers durant una estona. Quan aquests es distreuen, ràpidament obro la mà i me l’empleno d’anissos. Tot seguit me’ls poso a la boca i noto que el seu gust és aspre i desagradable. N’escupo molts però algun que altre ja ha començat a viatjar cap a l’estómac. L’ésser em torna a picar mentre balbuceja unes paraules en el seu difícil llenguatge.

– Serà burro aquest nen! Només fa cinc minuts que està a la platja i no para de tocar els collons i empassar-se sorra!

El cos de Crist

Com cada quinze d’agost, l’anciana ha acudit a l’església per fer l’habitual ofrena de flors a la Mare de Déu. Quan es disposa a marxar, repara en la presència d’un home que passeja en roba interior. La velleta s’hi apropa per recriminar-li la seva falta de respecte -injustificada inclús aquell dia tan xafogós-, però quan el té davant, observa astorada la corona d’espines que duu al cap i les ferides del seu cos. Encara commocionada, sotja la gran creu d’una capella lateral sense trobar rastre del Sant Crist.

El senyor es dirigeix a ella en arameu, però veient que no l’entén, no dubta en invocar a l’Esperit Sant. Sobre el cap de l’home apareix una llengua de foc; llavors l’anciana l’escolta parlar en un correcte català:

– Sóc Jesús, el Fill de Déu. He tornat per fer un món millor i portar la paraula de Déu als homes.

Jesús demana a la dona que li expliqui com està el món. Ella li fa un informe exhaustiu on apareixen paraules com: crisi, corrupció, guerres, refugiats, mort, fam, egoisme, càncers, ateisme, pederàstia…

Jesús l’observa bocabadat. Quan ha sortit del seu estupor, aixeca els ulls cap al Cel i increpa a l’Altíssim (potser no s’esperava trobar el món tan malament?). En acabat de discutir amb Déu, Crist mostra un afable somriure a la velleta i li demana una contribució econòmica a l’església. Ella li dóna un bitllet de deu euros; El Messies li agraeix el gest, la beneeix i marxa.

* * *

Una hora més tard, Jesús torna a l’església amb una bossa d’una ferreteria. Es dirigeix a la creu, i sense vacil·lar, treu martell i claus i s’hi torna a clavar.

Empire State

Després de molt entrenar, em trobo a la línia de sortida de l’Empire State Building Run-Up, la cursa per pujar els vuitanta-sis pisos del mític gratacel novaiorquès.

Es dóna el tret de sortida i em posiciono en el grup davanter. Mantinc el ritme dels favorits fins a la planta quaranta-sis, on perdo pistonada i veig com s’allunyen. A la seixanta-un, tinc rampes a les cames i el cansament m’envaeix. Els corredors m’adelanten; sé que no guanyaré la prova però per a mi acabar-la suposa un repte. A la planta setanta-tres em falta l’aire, el meu cor s’accelera i el cap em roda. M’haig de repenjar a la paret. Estic a punt d’abandonar la cursa però per orgull continuo ascendint. Sembla que he revifat i avanço a un ritme acceptable. Finalment, assoleixo el pis vuitanta-sis del gratacel. Em sorprèn trobar-me immers dins una boira espessa, trepitjar un terra de núvols. ¿On és la gent? ¿On és el marcador per veure el meu temps? Es va aclarint la boira i distingeixo una porta metàl·lica. Desconcertat, també observo a un home amb barba i túnica blanca que se m’apropa dient: “Em sembla que has forçat massa… Sóc Sant Pere. Benvingut al Regne del Cel”.

Homo sapiens

Fa uns quants milers d’anys, en un món molt diferent del que ara coneixem, un grup d’homes de Cromanyó retornen cofois a la seva cova calcària. Han deixat enrere, inacabables i fatigosos dies de lluita a la vasta estepa, contra: bisons, grups de cavalls salvatges i cérvols; al final però, aquests dies han tingut la recompensa de la cacera d’un bisó i d’un cavall salvatge. Els mascles de Cromanyó arriben a la cova transportant les pesades preses lligades en pals; emeten crits potents per impressionar a les femelles i els nens, que admiren –després d’una mala ratxa de caceres- els formidables animals caçats.

El cap del grup d’homes de Cromanyó -un musculós i atlètic mascle- busca feliç a la seva femella i els seus fillets en el grup que els hi ha donat la benvinguda a l’entrada de la cova, però no els troba. Pregunta per ells a vàries femelles del clan. Una li diu que li sembla haver vist a la seva família a un petit abric adjacent a la cova principal. El cap dels cromanyons es dirigeix cap allà i veu a la seva femella contemplant la interminable planícia amb cara de pomes agres.

– ¿Què et passa? -li pregunta ell amb el seu parc llenguatge de sons i gestos- No heu vingut a donar-nos la benvinguda com la resta de femelles i nens del clan.

– ¿Que què em passa? -li respon enfadada- El que passa és que estic farta de tot! Estic cansada que et passis tots els dies caçant i que no m’ajudis en les tasques de casa! Sí, ja sé que la teva feina és més dura i cansada que la meva però jo també treballo tot el dia, que jo no estic de vacances, que em passo tot el maleït dia recollint fruits al bosc! A més et podries ocupar una mica dels teus fills, de la seva educació, que per això ets el seu pare! –el nen gran para de jugar per un moment amb uns ossets de cérvol i els mira preocupat, el bebè cromanyó comença a plorar- Jo no dono abast, per molt que ho intento no dono abast! –diu ella desbordada mentre agafa el nen petit i el bressa amb els braços per intentar calmar-lo- A més, m’han arribat rumors que m’has posat les banyes amb alguna de les femelles del grup! Això, ja ha sigut la gota que ha fet vessar el got! No m’esperava això de tu, pensava que eres diferent… –acaba dient entre ploralles.

El mascle cromanyó la mira desconcertat, no entén res de res. ¿Que potser la seva femella s’ha trastocat menjant alguna baia verinosa que ha trobat al bosc? Sinó és així, pensa que l’evolució humana encara no li ha donat la capacitat cranial suficient per comprendre a les femelles. Quan per fi reacciona, ell li contesta que no es pot queixar del seu comportament, perquè com a home de Cromanyó és exemplar. És un gran caçador –dels millors que es recorden al clan des de fa temps- i dirigeix amb destresa el grup; aquesta és la seva feina, li recorda ell, d’això depèn el futur de tots. Les tasques domèstiques i gran part de l’educació dels fills són feines que han de realitzar les femelles de Cromanyó, com sempre ha sigut i com serà sempre. En quant a la infidelitat -que per ser certa no negarà pas- li explica que és un fet normal dins els clans; a més, li explica que per la seva posició de cap dins del grup ha rebutjat molts altres oferiments sexuals que li han proposat. Ella renega a l’aire desautoritzant-lo. Per un moment el mascle s’alegra que no hi hagi ningú més al seu voltant, la seva femella està tenint un comportament del tot inadmissible. ¿Què ha de fer? ¿Pegar-la? Al final, per una raó que ni ell mateix entén decideix no fer-ho. Ja havia estat advertit que la seva femella tenia un temperament fort, això era el que l’havia atret d’ella i el que encara el continuava atraient. L’home acaricia a la seva dona mentre li eixuga les llàgrimes. Després, agafa el fill gran de la maneta i la dona carrega el bebè en braços. El sol comença a perdre’s darrera les muntanyes. A dins de la cova hi ha encès un gran foc, a les parets es belluguen ombres esfilagarsades. La família del cap dels homes de Cromanyó arriba al seu tros d’abric. La dona comença a pelar unes arrels -que serviran d’acompanyament per sopar- amb una pedra calcària esmolada. L’home arriba al seu costat, agafa una altra pedra, i sense que ningú el vegi, es posa també a pelar arrels. La dona el mira satisfeta mentre la seva boca esbotza un tímid somriure.

3. TERCERS PLATS
Qui estigui lliure de culpa,
que tiri la primera pedra

Adela

– Collons! ¿Encara no saps que m’agrada la sopa ben calenta? -renega en Miquel.

L’Adela agafa el plat del seu marit i se’n torna a la cuina. Buida la sopa a l’olla i la torna a escalfar.

La dona detesta en Miquel. Per molt que ha furgat a la memòria, no recorda si algun dia l’ha estimat de veres. Si està amb ell, si ha aguantat tant, ha sigut pels seus fills i per la por de no saber si podria mantenir-se sola. Però ara no hi ha excuses, els fills ja són grans.

Li torna a servir el brou al seu marit. Quan el tasta sap que no s’escaldarà; els dimonis tampoc es cremen a l’infern.

– Quina merda de sopa que has preparat avui! Té un gust estrany! -brama en Miquel furiós.

– Deu ser l’ós de pernil que ha sortit ranci.

L’Adela se’n torna a la cuina per no escoltar els improperis del seu marit mentre endrapa sense parar.

La dona pensa que la vida és curiosa. Ahir, per un estrany ressort, les paraules de la seva filla van fer que es trenqués un mur dins seu que semblava indestructible. “No veus que aquest cabronàs ens té anul·lats! Ens ha fet tant de mal a tots!”. I avui l’Adela, la callada i submisa Adela, s’ha donat compte que té més forces de les que es pensava. Mai és tard per intentar ser feliç a la vida.

Interrompen els seus pensaments uns crits ofegats al menjador que acaben amb un soroll fort, sec, ceràmic. Quan entra a l’estança, la dona troba en Miquel inert amb la cara a dins el plat. L’Adela el mira indiferent mentre s’hi apropa. Posa el dit dins la sopa i somriu. Encara és calenta.

Okupes

Per la manera maldestra que ha forçat la porta i pel rostre culpable que ha posat quan ha entrat a dins el pis, es nota que l’home no està acostumat a ocupar edificis. Una dona el segueix amb un nen dormint en braços i ajusta la porta rere seu vigilant que no els vegi ningú. El senyor deixa dues maletes força carregades al passadís i comença a inspeccionar el pis amb la dona. Miren cada habitació i parlen en veu baixa per no despertar el nen. A vegades acluquen els ulls i sembla que recordin, però de seguida defugen el moment com qui espanta fantasmes del passat. Es queden observant el carrer a través dels vidres bruts amb publicitat d’un banc.

Acaben el reconeixement al menjador i es feliciten pel bon estat del pis ocupat. La dona es queda mirant un requadre marcat a la paret. Fa temps devia haver-hi penjat un quadre. L’home li toca l’espatlla afectuosament i es dirigeix a una de les maletes. Furga entre la roba i agafa un quadre que penja a la paret ocultant per complet la marca. La fotografia els mostra als tres abraçats i rient. El senyor aferra a la dona i el nen. Si hi hagués un fotògraf en aquella habitació i captés una instantània en aquell precís moment, seria quasi la mateixa que hi ha al quadre. De fons hi hauria la mateixa paret, les mateixes persones rient… la única diferència seria que el nen estava despert i ara dorm.

El segrest

El malparit d’en Dick està fora de si. “Els hi vam demanar tres cents mil dòlars si volien tornar a veure a la seva filla i només ens han entregat una quarta part! A més crec que han avisat a la bòfia! Se m’ha acabat la paciència, Perry! Ara mateix baixo i la mato però abans gaudiré una mica amb ella”.

Jo intento tranquil·litzar-lo; treure-li la idea del que vol fer del cap però sé que no em farà cas (mai me’n fa, seria la primera vegada a la vida que me’n faria). “¿Que t’has enamorat d’ella, Perry? ¿És això, no? Maleït cabró! Tranquil, que després te la deixaré per tu”. Em tracta sempre amb menyspreu, creient-se superior a mi (i aquest menyspreu, no per ser habitual, deixa de treure’m de les meves caselles).

En Dick agafa la seva pistola favorita (la del llamp gravat al lateral) i baixa les escales. El segueixo i l’intento aturar. Ell s’escapoleix de mi i rebat la porta violentament.

La noia es posa alerta amb els ulls ben oberts. Intenta debades protegir-se amb les mans emmanillades de la pistola que l’apunta. “Els teus pares no t’estimen prou, mala puta! Per garrepes es quedaran sense filla!”, exclama furiós en Dick etzibant-li un cop amb l’arma a la cara. Quan intenta reincorporar-se ja el té a sobre obrint-li les cames. “Per l’amor de Déu, Dick! No ho facis! Esperem una mica més! Potser estan encara ajuntant els diners!”, li recrimino.

No m’he oblidat d’algunes de les mirades que m’ha dirigit la noia durant aquests dies de captiveri. ¿Potser m’agraïa els gestos d’atenció durant el segrest (evitar que li piqués en Dick, fer-li el menjar que li agradava…)? ¿O potser havia sorgit un bri d’amor dins aquella situació crítica? S’ha de reconèixer que el cabró d’en Dick té raó i m’he enamorat d’ella.

En Dick deixa la pistola al terra, li aguanta les mans a la noia i l’estomaca. Li trenca la camisa deixant-li al descobert els pits. “Dick, deixa-la d’una puta vegada! Sinó et disparo!”, li crido apuntant-li amb la meva arma. “Perry, aprèn com es fa feliç a una dona!”, em contesta baixant-li els pantalons malgrat la seva resistència. Em bull la sang a les venes, els ulls se m’injecten de ràbia. El separo de la mossa i li apunto a la cara. Ell em somriu amb aquell somriure que tant detesto i exclama: “Vinga Perry! Fes-ho si tens collons!”. Serro les dents, tremolo de rauxa i li disparo al mig del front. M’esquitxen gotes de sang a la cara. Li miro el cap del que neix un toll de sang. El malparit encara conserva aquell maleït somriure. Tot i els anys que ens coneixíem i que hem treballat junts, he sentit més compassió per algunes de les meves víctimes que per ell. L’escupo a la cara. “Maleït cabró!”.

Em dirigeixo a la noia que plora nerviosa. Entre sanglots arriba a preguntar-me: “¿I ara què em faràs? ¿Em mataràs a mi també?”. Surto un moment de l’habitació sense donar-li explicacions i vaig cap a un armari del que agafo una samarreta i una jaqueta. Quan torno la noia s’està acabant de cordar els pantalons amb les mans emmanillades. Li abraço protectorament l’espatlla i li entrego la roba. “T’ajudaré a vestir-te. Després marxarem”.

A dins el cotxe em torna a fer preguntes: “¿A on anem? Si t’entregues i dic tot el que has fet segurament et rebaixaran la condemna”. La miro pel retrovisor i callo. Si m’entrego i em relacionen amb aquest i altres afers, acabaré executat. A Texas la mort es paga amb mort. Li contesto amb un simple: “Ho sento, no ho puc fer”. Ella es queda mirant a través dels vidres la nit fosca, silenciosa, i no bada més la boca durant tot el trajecte.

Arribem a la casa que havia sigut dels meus pares unes dues hores més tard. Sembla un amagatall perfecte. Està perduda enmig del no res, sense cases veïnes, però sé que és un refugi passatger. Quan s’assabentin que he matat en Dick serà al primer lloc on em buscaran. He deixat masses pistes per trobar-me i l’únic avantatge que tinc és el temps. Ara com ara els únics que sabem que en Dick és mort som jo i la noia, ningú més.

La convido a passar a dins de casa. Ella em demana que li tregui les manilles, que li fan mal els canells. Jo accedeixo advertint-li que no faci bestieses, procuro que em vegi la pistola que tinc amagada a la cintura dels pantalons. És cert que té els canells encetats, amb marques de sang seca.

Sopem plegats i parlem amb comptagotes. Quan em pregunta si continuaré el segrest li responc que tot depèn d’ella. La miro fixament, ella abaixa la mirada al plat de sopa preparada. ¿Per què m’he enamorat de tu si som tan diferents? No té sentit res del que estic fent, res.

Examino l’habitació on dormirà a la nit. Rumio com podrà descansar a gust sense escapar-se. La noia em mira, em dóna les gràcies per haver-la salvat i em besa els llavis. Em sorprèn el seu canvi d’aptitud i això em manté alerta. “Han estat uns dies de molta tensió. Ara potser ens convé relaxar-nos”, em diu amb veu suau. ¿Per què tanta desconfiança Perry? ¿No era justament el que volies, que es sentís atret per tu? ¿Tant t’infravalores?

Em fa estirar al llit i se m’arrecera al pit buscant protecció. “Potser em convé trencar amb la meva vida anterior. Semblava que vivia feliç, però en el fons tot era una merda!”, es sincera. Es gira i se’m queda mirant amb els seus meravellosos ulls verds. Abaixa les mans i em palpa la bragueta dels pantalons. Instintivament agafo la pistola amb la mà dreta i estiro el braç sobre el llit, amb l’esquerra li amanyago els cabells. “És simple precaució, maca. No pateixis per res!”. La noia em somriu, obre la bragueta dels pantalons i extreu el meu penis flàccid. Juga amb ell amunt i avall fins que el posa en erecció. M’acaricia les temples amb els dits i em xiuxiueja: “Relaxa’t”. Tanco els ulls i em deixo portar pel moment. Quan torno a obrir-los, ella contempla el meu penis i se l’introdueix de vegada en quant a la boca. Després, continua jugant-hi amb la mà, amunt i avall. “Oh, sí!”, crido excitat mentre tanco novament els ulls. Quan els torno a obrir em sorprèn veure un canó de pistola apuntant-me a la cara. Per darrere, veig a la noia borrosa tremolant com una fulla. Tinc un moment de dubte. No sé si treure-li amb la mà esquerra l’arma o disparar-li un tret amb l’altra mà. Quan reacciono i intento treure-li la pistola escolto un fort soroll. La resplendor del tret m’ajuda a veure un llamp gravat al lateral de l’arma.

Mòbil

Quan arriba a casa després d’una setmana intensa de feina, la Sandra s’asseu al sofà i busca el telèfon mòbil a la bossa. Tot i que mira i remira per totes les butxaques -no se sap la de racons amagats que pot arribar a tenir una bossa de dona- no el troba. Llavors recorda com dues hores abans li ha trucat una amiga i ha deixat el mòbil a sobre la taula de la feina i no l’ha tornat a agafar.

Una esgarrifança recorre el cos de la noia quan imagina com podrà passar un cap de setmana sense telèfon mòbil. Li angoixa el fet de pensar en la quantitat de missatges dels innumerables grups de WhatsApp que no podrà atendre. També havien quedat que en Pol -el seu nou pretendent- la telefonaria per quedar dissabte i quan la truqui, i no agafi el telèfon, de ben segur que creurà que no vol saber res d’ell. Perdre altres nois no li importaria -¿amb quants ha estat la Sandra en els seus vint-i-cinc anys de vida?- però perdre al musculat i desitjat Pol li faria molt de mal. La Sandra ja s’havia imaginat fent l’amor amb ell dissabte i quedant-se abraçada en els seus extraordinaris pectorals; i ara, per no tenir telèfon, no es fa a la idea que aquest moment no passarà.

La noia pensa que vint anys enrere la gent no tenia mòbils i podia viure’n sense. Hi havia telèfons fixes a les cases i cabines telefòniques al carrer i bé que la gent podia trucar-se. La Sandra però, no recorda quan va ser la última vegada que va apuntar un número de telèfon en un paper, ni que tingui alguna agenda amb números apuntats. Tampoc se sap de memòria el telèfon de cap de les seves amigues.

Aquesta incomunicació d’un cap de setmana l’horroritza i torna a centrar-la en la seva delicada situació. Si ho pensa bé necessita el mòbil per despertar-se, per mirar l’hora, per recordar-li les dates importants (aniversaris, sants…), per mirar els diners que té al banc, per fer les compres… i el més important, per relacionar-se amb la gent i tenir vida social. Se’n va al lavabo a fer les seves necessitats, però sense el mòbil a les mans, es dóna compte que no pot defecar.

La noia es dirigeix a la cuina i es prepara un biquini del que no menja ni un mos. Té un nus a la panxa. L’ànsia de no tenir mòbil no s’esvaeix ni quan es dutxa, ni quan mira la televisió.

Al llit dóna voltes i més voltes sense poder conciliar el son. Les hores passen en vetlla. Està nerviosa, tremola com si tingués síndrome d’abstinència; pensa que si no posa remei es tornarà boja.

* * *

Quan la Sandra arriba el dilluns a la feina, el seu cap li dóna la mala notícia que algun lladre va entrar a robar a les oficines la matinada del dissabte. “Hi havia molts papers i carpetes escampats pel terra… però per sort no hem trobat a faltar diners ni objectes de valor”, li comenta. La Sandra escolta atentament els detalls mentre dins la butxaca dels pantalons va tocant amb els dits el seu mòbil.

Retrobament

Avui has tornat a casa després de molts anys sense veure’ns, i de seguida he notat, que la ferida que un dia ens va separar no ha fet més que eixamplar-se. Te n’has sortit amb la teva! ¿I ara amb quina cara vols que et miri als ulls? ¿Com vols que parlem com si no hagués passat res?

Encara recordo quan jugava amb tu quan eres un nen. Com a pare et vaig traçar un camí que tu, com a fill, no vas voler seguir. Les discussions sovintejaven massa. Tinc gravat a la memòria, aquell maleït dia que ens vam enfadar i vas fugir de casa. Des de llavors no t’havia tornat a veure…

Potser tu no has sigut un mal fill i jo tampoc he sigut un mal pare; potser tan sols les circumstàncies ens van desbordar als dos. Només sé que si encara fossis petit et donaria una bona bufetada per arreglar-ho tot, però ara no puc fer-ho. Primer, perquè has crescut i ja no ets un nen; i segon, perquè mai he pegat a una dona.

Hotel Indiano

No hi ha dubte que vam encertar quan vam reformar la casa comprada pel meu rebesavi per construir l’Hotel Indiano al centre de Begur. Vam atraure a molts turistes que venien a estiuejar a la Costa Brava pel nostre tret distintiu: tant la decoració de l’hotel, com el vestuari del personal que hi treballava, estaven ambientats a l’època dels indians de finals del segle dinou.

Després de tres anys de feina intensa per engegar el negoci, la meva dona i jo vam decidir anar de vacances a Cuba. Volíem veure el país però també seguir les passes del meu rebesavi, en Frederic Amat, que va crear un negoci pròsper dedicat a la producció de tabac.

Ens vam dirigir a l’Archivo Nacional de la República de Cuba a La Havana on ens va atendre un afable treballador. Després d’indagar a l’ordinador i en alguns arxius ens va dir que no tenia constància que hagués existit cap empresa amb el nom de “Tabacos Amat” al país. Tampoc apareixia enlloc el nom del meu rebesavi. Ens va prometre que si trobava informació ens l’enviaria per correu electrònic.

Passejant de bracet de la meva dona per l’animat Malecón, no parava de formular-me preguntes: ¿Com et vas enriquir tant en només deu anys, Frederic? ¿Ens vas enganyar? Recordava les paraules del cubà de l’Archivo Nacional: “Va haver-hi gent que va mentir en els seus llocs d’origen de com havien fet els diners. No vull dir que sigui el cas del seu rebesavi, ni molt menys, però alguns es van dedicar a negocis fraudulents com per exemple el tràfic d’esclaus. Anomenaven a la seva mercaderia: bultos, piezas de ébano o sacos de carbón”.

4. POSTRES I CAFÈS
¿Punt i seguit
o punt i final?

Miracle

La verge se li va aparèixer. Somrigué, obrint-se de cames.

James Stewart

A una clínica futurista han clonat a l’actor James Stewart perquè actuï a una nova pel·lícula. L’home surt del centre i puja a un cotxe volador que el durà als estudis de rodatge. Pel camí no pot evitar el vertigen.

Amor etern

Protegits per una magnífica posta de sol, la parella va posar un candau a la barana metàl·lica com a mostra del seu amor etern.
L’endemà, el noi va tornar amb unes tenalles per trencar-lo.

El mag

El prestidigitador va tornar a fracassar en l’intent de fer desaparèixer el conill. Davant les riallades dels espectadors, el mag enfadat va decidir -aquest cop amb èxit- fer desaparèixer al públic.