Divendres, vaig tornar al carrer. Sortia després d’haver menjat un menú amb bons amics i d’haver disfrutat del bon preu de can Bronsoms: excel·lents musclos a la marinera i peus de porc cuinats amb bona intenció. El centre de la ciutat mai no ha estat un lloc en el qual hagi habitat el peix fresc, en una altra vida, al segle passat, per menjar cloïsses, gambes o ‘bigarors’ si volies seduir a la teva companya empordanesa, i menjar un arròs fet a mida dels dimonis de la costa, l’havies de convidar al bar Avinguda de Sant Narcís. Un cop a fora del Bronsoms, em vaig adonar que feia fred. No era la fred habitual de Girona, sinó una altra. Un aire malparit, reconsagrat, aquell que no saps d’on ve i se’t fica als ossos. D’ossos només me’n queden dos i no són parellers. De petits i quan menjàvem carn d’olla, els germans, ens barallàvem pel moll de l’os. Era i, ves a saber perquè, l’objectiu a conquerir. La fred de Girona, estranyament, em va incomodar. Durant una estona vaig retrobar la Girona humida i de boira roinera que havia viscut i tastat trenta anys enrere. Tothom a casa seu i jo, sotmès a la rebotida de la memòria. Qui la vol? Als divuit anys, quan arribaves a la capital i venint de Calella, era un espècimen estrany. El català que parlava era rústic, distreia i feia riure. Ho vaig matar de seguida.

Cent metres abans d’arribar a casa. Quan tornava, vaig pensar: tothom sap que mai no s’ha de pensar en la tornada. Tornar és divertit o complicat. Ningú mai no torna de la mateixa manera Així, i feliç per haver sopat amb els amics, en Ferran i l’Abe, vaig embocar l’escala de casa. Un cop a dins, em vaig treure la jaqueta i, silent com un cocodril afartat, vaig recordar el que m’acabava de passar. Quan escric aquestes línies escolto Yusuf Islam Cat Stevens. Segur que és políticament correcte?