Avui m’he adonat que pecava.
Estava ficada a casa, netejant, que si la pols, que si els plats, que si descongelar la nevera -antiga, ella- que si posar la rentadora, que si això, que si allò, que si ai! tant a fer! He sortit un moment a la terrassa, una escàndol, una cridòria, una revolució, un esvalot de gavians omplien el celatge, semblaven marxar.
Era pecat estar netejant mentre el cel brillava, mentre a poca distància el mar petava contra la sorra, mentre els gavians cridaven i fugien.
El calaix ha quedat sense tancar, la galleda amb l’aigua bruta, l’escombra contra la paret, el llit desfet, la baieta humida i rebregada, els plats bruts a l’aigüera.
A la platja, a la sorra molla, un grupet de gavines, cap gavià. Havien marxat cap a l’interior, cridant-se, revolucionant el cel, cercant, fugint, ves a saber.
Les ones petaven amb força, les gavines estaven quietes. M’he tret les sabates, els mitjons, m’he arromangat els pantalons i he trepitjat la sorra, el mar, l’escuma salada, he jugat amb les ones, he jugat a que les ones no m’arribessin als genolls, a que no em mullessin els pantalons, és hivern.
És hivern, el vent és fred, he tornat a casa, he tornat a pecar. Ara la casa està endreçada.
Hauré d’esperar a que faci bo per deixar de pecar?