«Més enllà de la nit que m’envolta/ negra como l’abisme insondable,/ jo agraeixo al Déu que sigui/ per la meva ànima invicta.// Atrapat en aquest circumstancial lloc/ mai m’he lamentat ni he plorat/ Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,/ el meu cap sagna, però no m’he prostrat.// Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes/ m’acorralen amb terror les ombres./ Però tants anys d’amenaces em troben sense cap temor./ Ja no importa quin va ser el meu camí,/ quantes culpes he acumulat.// Amo sóc del meu propi destí: Capità de la meva pròpia ànima» (William Ernest Henley; Invictus)

Col·loco, a poc a poc, amb molt i molt de carinyo, al meu àlbum de personatges històrics exemplars, ressenyables i d’obligatori coneixement per a la mainada, el cromo de Nelson Rolihlahla Mandela, Madiba.

Ho va escriure meravellosament el meu amic Jaume Rivera i Panella [fundador d’El Dimoni] fa 19 anys, al Diari de Girona del dia 10 de juny de 1994: «Mentre que és molt probable que d’aquí a un any ja no parli ningú de la corrupció (fa dues dècades, era tema estrella i ja s’intuïa que donaria per molt), el fet de veure Nelson Mandela lliure i president, amb tot el que això significa, serà, amb tota seguretat, als llibres de text de la majoria d’escoles de tot arreu el segle que ve» (Jaume Rivera, El Tema del Dia). És cert que no hem deixat de parlar de corrupció durant dues dècades, perquè aquest és un país de xoriços, però cap ni un d’aquests 800 poca-vergonyes tindrà mai dret a ni una sola línia dels llibres escolars; ningú no els recordarà mai.

El mèrit extraordinari d’aquest ciutadà de Sud-Àfrica és haver arribat a president (1994-1997) després d’haver passat 27 anys a la presó (1963-1990), en un país amb el 90% de població negra on manava el 10% dels blancs amb fèrria política d’apartheid. I, com a president, haver usat tots els mètodes pacífics per reconciliar el país i haver-ho aconseguit (li fou concedit el premi Nobel de la Pau).

Em penso que el de Mandela és el darrer cromo de l’àlbum de personalitats històriques que podrem col·locar, l’últim protagonista de la història que ha fet més bé que mal, l’últim home important i verament exemplar. El deso al costat dels grans: Gandhi i Martin Luther King.

La nostra mainada, els nostres joves, necessiten saber de persones tan grans com Nelson Mandela; han de saber que més enllà d’aquest llot diari que tot ho empastifa i que ens ofega de pura enveja o de tedi, hi ha la capacitat humana per perdonar i fer el bé. Aquest és justament el valor suprem de la nostra espècie. Que l’exemple de Madiba ens ompli de coratge i d’esperança! [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona · 23·06·2013]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’INS de Santa Eugènia de Ter

i coautor del llibre, entre altres, IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines