Estrena de L’assaig, de Baulida

L’assaig, l’òpera prima del director de Sant Narcís, Lluís Baulida, es va estrenar a Girona divendres -6 de novembre-. Segons el director en unes declaracions a aquest periòdic-e: “L’assaig és una mena de recerca de les diferències entre el llenguatge del cinema i el del teatre”. Fins ara havia dirigit dos curtmetratges –Els diumenges i Els matins-, que van obtenir diversos premis internacionals.

Lluís Baulida i Burset és un cineasta del barri de Sant Narcís que després de llicenciar-se en Econòmiques, va fer un màster en direcció i producció cinematogràfica per l’Escuela de Artes Visuales de Madrid. Ha dirigit dos curtmetratges, Els diumenges (2000) i Els matins (2004). Últimament ha dirigit el seu primer llargmetratge: L’assaig (2014). També va conrear el teatre, va ser durant vuit anys cap de producció del FITAG, però ell es considera bàsicament un home de cinema.

Lluís Baulida, a la plaça de l’Assumpció, al seu barri FOTO: JOEL MEDIR i HEREU

– Per què després d’estudiar Econòmiques va fer un màster en direcció i producció cinematogràfica?

– Més que un canvi, és el temps en què t’arriba la passió. Quan em va tocar triar carrera no en tenia ni idea de què volia fer… Va ser al mig d’estudiar Econòmiques, quan vaig decidir que em volia dedicar al món del cinema. Vaig acabar i després vaig anar a Madrid a estudiar cinema.

– Què és per a vostè el cinema?

– Com que sóc un romàntic, m’agrada pensar en el cinema com una eina o com un art transformador/a de la percepció individual del món… però reconec que és una visió molt positivista de l’ésser humà i de l’art.

– En té una altra visió més pràctica?

– La visió pràctica és que les pel·lícules són articles de consum d’usar i tirar i que l’espectador molt rares vegades es deixa influenciar per una pel·lícula. Al cap de cinc minuts ja la té oblidada.

– Creu que només el públic més ben preparat pot transformar la seva visió del món veient una pel·lícula?

– Això depèn de la permeabilitat o la impermeabilitat que tingui un mateix com a persona respecte al món que l’envolta. A mi m’agrada pensar que la ficció ens educa per a la vida. La ficció ordena una mica el caos que és la vida.

– Vostè també va ser cap de producció del FITAG

– Després d’uns anys a Madrid i a Barcelona, vaig tornar a Girona i em vaig enamorar de l’actriu i professora de teatre Sílvia Escuder. D’una manera natural, em van començar a sortir feines en projectes teatrals. Durant bastants anys, vaig estar portant la producció del FITAG. Va ser una experiència molt grata: tens contacte amb grups de tot el món.

Els diumenges from Erasmus films on Vimeo.

– Quants anys fa que viu al barri de Sant Narcís?

– Sóc de Sant Narcís de tota la vida! Quan vaig néixer, vaig anar a viure al carrer Montseny de Santa Eugènia de Ter. Però, després els meus pares van anar a viure aquí, al Pont del Dimoni. Després, ja de gran, vaig marxar i vaig tornar. Ara estic vivint a Sant Ponç perquè també havia de canviar d’aires!

– Com veu actualment el nostre barri?

– El què veig és que és un barri molt viu. La sensació que hi ha és que alguna cosa és mou a Sant Narcís. De fet, crec que és un exemple per a altres barris per l’alt grau d’implicació de la gent del barri. A mi m’agrada molt Sant Narcís, molt i molt. Si pogués viuria en una caseta d’aquestes.

– Quins són els seus referents cinematogràfics?

– És que n’hi ha tants… no? A mi m’agrada molt pensar en Kubrick com a cineasta total. Un experimentador, dins d’un vessant molt comercial, però Kubrick és el cineasta de referència per a mi. Però, em considero més influenciat pel cinema oriental que no pas per l’occidental: prefereixo la contemplació a l’acció.

– Es considera un director costumista? Ho dic perquè els seus dos curtmetratges ho són bastant…

– Entenc que m’ho diguis pel primer. Però, el segon no té una posada en escena gaire costumista. La veritat és que hi ha molta gent que m’ho diu. Al final hauré de pensar que el meu cine és costumista!

– Ho diu amb una certa resignació

– No, és només que procuro introduir sempre un cert element de màgia dins la narració. Com a mínim, en el segon curt i en el primer llargmetratge que he fet el regal pot tenir una visió una mica costumista… Però si el desemboliques i mires a dins hi ha un component de màgia. Penso que el cinema, com a eix transformador, ha d’incorporar, en alguna mesura, un element de màgia. Un element que no sigui creïble en la realitat pura i dura.

Els matins from Erasmus films on Vimeo.

– Després d’alguns curtmetratges ha signat el seu primer llarg, Assaig. Què l’ha portat a fer aquest pas?

– Estava sense feina i la perspectiva de trobar-ne era molt terrible. Vaig pensar què era el què sabia fer, el què podia fer, amb què podia posar-me dins del mercat amb una certa gràcia i vaig pensar que aquesta era la millor opció.

– Vostè en la seva pel·lícula planteja la filosofia de què la vida és una gran obra de teatre, on per desgràcia, no podem tornar endarrere i repetir l’escena. Ho creu realment?

– És que és així! Tot és una farsa! Si tu analitzes el teu dia a dia: el personatge principal de la teva vida ets tu i hi ha uns personatges secundaris que van canviant: el matí a l’hora d’esmorzar és la teva família, a la feina potser són uns que no et van ni et venen, potser hi ha el dolent de la pel·lícula… al final necessitem la ficció per ordenar el caos que és la nostra realitat.

– El plantejament del seu film sobre la vida en un teatre, i d’una companyia de teatre lliga amb algunes pel·lícules actuals com podrien ser Birdman o Clouds of Sils Maria. Per què creu que el cinema mira el teatre en alguns dels seus últims plantejaments argumentals?

– Tinc la gran sort d’haver dirigit obres de teatre i també d’haver dirigit una pel·lícula. Els dos llenguatges a mi m’apassionen. L’assaig és una mena de recerca de les diferències entre el llenguatge del cinema i el del teatre.

– Però, per què creu que el cinema ha utilitzat el teatre en els seus plantejaments argumentals?

– Bé, és recorrent eh! És la diferència entre les arts escèniques i les arts visuals: en un cas estàs veient la realitat i en l’altre cas, la representació de la realitat. Per tant, la implicació de l’espectador en una obra de teatre sempre és molt més potent que en una pel·lícula. Aquest interès del cinema per intentar captar aquesta activitat de l’espectador ha existit des de sempre.

– Els seus anys en el teatre què creu que aporten al seu cinema?

– Jo, del cinema, n’he estat un enamorat a primera vista i, en canvi, del teatre, me n’he enamorat quan l’he conegut. Si no hagués fet aquest procés, potser aquesta pel·lícula no l’hagués rodat d’aquesta manera.

– Es sent més còmode fent teatre o cinema?

– En el cinema perquè és el mitjà que conec més bé. Em considero un professional del cinema i un aprenent del teatre.

– Un aprenent tot i la trajectòria?

– I tant! No tinc el bagatge suficient com per considerar-me un professional del teatre.

– Vostè ha dirigit, produït i realitzat. Algun dia s’atrevirà a fer de director i actor en un mateix film?

– Absolutament no! He fet un petit cameo a la pel·lícula, com feia en Hitchcock. Però, actuar és una altra cosa, s’ha de tenir fusta, és una professió, s’ha de saber molt bé el què es fa. Sóc de l’opinió que els actors són molt necessaris en el cinema, no com pensen altres directors.

– Què n’opina de la crisi del cinema a Catalunya?

– És molt trist. La situació del cinema a Catalunya és molt trista perquè no hi ha lloc on agafar-se.

– És molt pessimista, no?

– No sóc pessimista, sóc realista. Una persona que vol fer cinema avui a Catalunya ho té molt malament. Malgrat pugui semblar que els mitjans per fer cinema s’han modernitzat molt amb el digital… i una merda! Per fer cinema es necessiten diners, t’agradi o no t’agradi. Aconseguir diners per fer una pel·lícula a Catalunya és una odissea.

– Una odissea?

– És patètic com els que manen s’omplen la boca d’indústries culturals i coses que en realitat no existeixen, són entelèquies pures i dures. Si existeix un món cultural en aquest país, és perquè hi ha una sèrie de gent que no concep la seva vida d’altra manera que fent cultura, entre els quals m’incloc, i a partir d’aquí, lluitem contra vent, marea i gegants i molins de vent per tirar endavant la vida i arribar a final de mes que és molt complicat.

– Quin creu que és, en aquest sentit, el millor model per finançar una pel·lícula actualment?

– Cada pel·lícula ha d’escollir el seu camí a l’hora de trobar finançament. No hi crec massa en models estàndard i produccions automatitzades.

– Per què?

– A vegades sembla que fer pel·lícules sigui com fer sabates, i és una cosa totalment diferent. Una pel·lícula és una cosa viva, concreta, que va dirigida a un sector determinat de la societat. No totes les pel·lícules s’han de fer per un únic sector de públic que és el que les grans majors han decidit que són els adolescents, els projectes d’adolescents i els adolescents eterns.

– O sigui creu que la cartellera només va dirigida a aquest públic adolescent?

– Crec que si alguna cosa es pot fer des de la vessant pública és intentar contrarestar el poder que tenen les majors per fer més diversa l’oferta cinematogràfica.

– O sigui, aconseguir que la cartellera no sigui tan hegemònica?

– És que és un drama, perquè per exemple la meva pel·lícula està concebuda per ser vista en una sala de cinema. Si tu la veus en una sala de cinema, reps molt més imputs que si la veus a casa, encara que sigui en una pantalla gegant. Anar al cinema és una cerimònia, un ritual, entres amb un munt de desconeguts i comparteixes una gravació… és com el qui va a missa!

– Creu que hi ha un determinat tipus de cinema que no arriba a l’espectador?

– Crec que no es fan els esforços culturals com a societat per entendre que el cinema és un fenomen divers. S’entén que hi ha un tant per cent molt elevat de la gent que va al cinema per distreure’s, perfecte, collonut. Però, potser també hi ha una altra tipus de gent que vol una altra mena d’experiència.

– S’han d’establir més sinergies entre el cinema i el teatre?

– Bé, hi ha una sinergia claríssima! La gent que vagi a veure la meva pel·lícula tindrà ganes d’anar a veure una obra de teatre. A nivell industrial, Catalunya és un país molt petit i obligatòriament els actors, per parlar d’un element clau en les dues arts no són tants. Per tant, el nostre país difícilment tindrà un star system només cinematogràfic perquè la mesura del mercat fa molt difícil que existeixi.

– Veurem mai una pel·lícula rodada principalment al barri de Sant Narcís?

– Sant Narcís és un barri molt cinematogràfic. Estèticament és molt peculiar, té unes característiques arquitectòniques que el fan únic. No sé com a ningú no se li ha acudit encara fer una pel·lícula aquí. Potser m’ho hauria d’aplicar. Però, és trobar la història i les històries que tinc al cap no hi lliguen, però és un barri magnífic.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, autor del bloc citizenjoel.wordpress.com,
llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars