Avui fa quinze dies, el divendres 16 de març al vespre, a la plaça del Pou Rodó vaig assistir a l’acte de lliurament del premi Espais a la creació i la crítica d’art que des de fa vint anys convoca la Fundació Espais d’Art Contemporani. Abans de començar l’acte vaig seure una estona en un dels bancs de la plaça i vaig observar el moviment de persones entrant i sortint de les dues galeries d’art que tanquen els dos extrems de la plaça. Vull ressaltar l’alt nivell dels participants, dels premiats, del jurat i de la intervenció de Pilar Parcerisas. Amb regularitat exemplar, els premis Espais ens convoquen per reconèixer de primera mà l’evolució de la crítica d’art i prestar atenció als moviments més innovadors. Sense fronteres ni límits, sense rigideses, ni paranys de cap mena, sense sentit endogàmic. Sempre disposats a establir una relació dialèctica, difícil, però exemplaritzant entre una ciutat petita, un centre d’art contemporani, la convocatòria d’un premi i el reconeixement dels treballs, les publicacions, les experiències i l’activitat que, al llarg de l’any, s’ha produït en el terreny artístic, fins a assolir un paper de referència integrador, que agrupa autors i experts de diverses procedències reconeguts universalment des de l’àmbit local.

La continuïtat de la convocatòria, el prestigi assolit i la nòmina dels premiats conformen un bagatge insòlit, de primer nivell, que hem de reconèixer i agrair. La tria del premi, de l’objecte artístic que els premiats s’enduen com a penyora de reconeixement marca també, cada any, un punt d’especial interès. Aquest any es tractava de la peça Embulisc, de Paco Torres Monsó.

Uns dies abans, a la mateixa galeria Espais havíem vist la inauguració d’una exposició de Paco Torres de caràcter testimonial i crític, d’aproximació radical i crua a la realitat de la vida, als seus límits, als horitzons que s’acaben, a la materialitat terminal. Gairebé un testament-document artístic, una interpel·lació irònica i crítica a la mateixa condició humana. Hem vist també com una obra recuperada de Paco Torres Monsó s’instal·lava davant de can Ninetes a Santa Eugènia.

La presència artística de Paco Torres a la ciutat ha esdevingut natural i freqüent, tot i que s’ha produït sense concessions de cap mena. Moltes dècades ens contemplen ja des de les foques de la font de la plaça del Marquès de Camps. Tota una vida de dedicació a la creació, l’experimentació i la reflexió artística, i una obra intensa, sàvia, densa, de materials nobles i d´innovacions constants, d’objectes quotidians i de torsos femenins, de genolls, de geometries, de colors, de lletres. Una obra descomunal encara no prou reconeguda i insuficientment inventariada, que assoleix nivell internacional i que requereix una projecció adequada.

Però tot aquest recorregut per la intensa presència d’en Paco Torres a la ciutat neix directament de l’observació del ritme i els canvis de les obres de la plaça de l’Hospital, de la plaça Pompeu Fabra i de l’edifici de l’antic Hospital de Santa Caterina. Aquests dies veiem com van pujant els forjats de les plantes dels pàrquings soterranis que s’estan construint. A les dues places ja s’ha assolit el nivell de la planta superior i ja està fet el forjat que defineix la cota a partir de la qual es refarà la plaça. Assistim a l’emergència d’un nou espai urbà. Podríem ben bé parlar de la plaça emergent; una plaça que neix i que creix, i que quan arribi al nivell de carrer haurà de prendre forma i ens haurà de proposar la configuració d’un nou espai urbà, un nou disseny que s’adeqüi a la nova funcionalitat de la plaça i l’edifici, i que faciliti la recuperació del sentit de plaça, d’espai ordenat i urbanitzat, de geometria de pedra i arbres per on, sense interferències de cotxes, poder definir un gran saló que esdevingui una nova proposta per a l’espai públic i col·lectiu ofert a la ciutadania. Procedents de l’antiga plaça dormen, ara, als magatzems municipals, la columna dedicada a la commemoració de la Constitució de 1869 i les Lletres toves de Paco Torres Monsó. El primer monument no ha tingut sort a la ciutat i ha esdevingut el monument més nòmada que jo recordi amb, com a mínim, quatre emplaçaments diferents. I això que té, en la seva senzillesa, una gran càrrega simbòlica i ens recorda un dels primers documents constitucionals i democràtics que van generar esperances i il·lusions als partidaris de les llibertats de les nostres terres. Per la seva banda, les Lletres toves de Paco Torras són probablement un dels primers monuments de la democràcia municipal contemporània. Es van situar en un espai recuperat i van esdevenir el símbol d’una acció regeneradora que tancava les cicatrius del passat (el gran clot de l’edifici dels col·legis professionals, un forat ple d’immundícia i una tanca impròpia) i proposava amb elegància ajaguda i colors vius la tova adaptació de les lletres, flonges, a l’espai públic que acabava d’aparèixer. Pintades i repintades desenes de vegades per superar els grafits, i potser no prou ben integrades en els paviments de panot de graveta que s’havien posat, aquestes Lletres toves mereixen, ara, una reflexió de conjunt i una proposta engrescadora.

Neix una nova plaça i tenim tots l’oportunitat de dibuixar des de zero un nou espai urbà amb tots els seus elements: paviment, vegetació, ordenació, mobiliari urbà, obres d’art. [Diari de Girona]

Joaquim Nadal i Farreras és Conseller de Política Territorial i Obres Públiques