«He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist rajos C brillar en l’obscuritat prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps… com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.» La meva microcultura cinèfila m’ha portat a recordar dos moments actuals de dues pel·lícules diferents -o no tant- que en el meu imaginari ocupen la mateixa carpeta al núvol mental de cotó fluix en el qual s’ha transfigurat la poca matèria grisa que em queda.

D’una banda el final, a Blade Runner, amb el lament del (suposat) replicant i la metàfora de les gotetes barreja de llàgrima salada i pluja dolça que s’esmicola claveguera avall per descriure poèticament tot allò que la història (la grossa i, també, la petita i personal) i el pas de la vida oblida, la que perdem en una única generació, fins i tot la viscuda en primera persona. Moments que explicats pels pares o avis se’ns fan difícils de creure, de batalletes, les qualifiquem, per l’estimació que els tenim; d’exagerats o de conspiranoics si són de fora de la família. Coses que no creiem -ara- però que ens són revelades quan la mort ens visita o tot seguit, peti qui peti.

FOTOGRAMA: BRAZIL de Terry Gilliam (1985)

I d’altra banda, l’arrancada del film Brazil -que vaig anar a veure amb el meu amic Santi- abans fins i tot dels crèdits si no recordo malament, on una imatge gairebé estàtica recull en un pla fix l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics on entre els ginys exposats hi ha diverses televisions enceses per a la venda; a totes apareix la imatge del primer ministre (o del ministre de l’Interior) que arenga la població amb un discurs que diu que els terroristes estan identificats, que quaranta anys de lluita antiterrorista estan donant els seus fruits… Boooum! Una bomba esclata al carrer i destrossa l’establiment, una de les teles encara mig funciona al terra entre els vidres, el primer ministre riallerament confirma -entre neu catòdica- que els últims atemptats patits només poden considerar-se com “la sort dels principiants”…

No sé afegir res a tot el que he sentit i llegit i vist des de la tarda de dijous fins a avui. Ni tan sols sobre el que he vist i llegit i sentit i que no m’ha agradat gens ni mica… Només sé plorar per nosaltres i pels meus veïns del nord i del sud, tot esperant que no plogui prou com per diluir i perdre totes les llàgrimes d’un món que pateix d’una malaltia oblidada i present.