Bon dia a tothom. Primer de tot agraeixo molt la presència en aquest acte d’homenatge a l’Antònia Adroher i Pascual i en Carmel Rosa a totes les persones que ens acompanyeu.

Penso que és un tema de justícia, de reconeixement a unes persones que ens aquest moments venen a representar l’esforç i la lluita de tota una generació per viure en una societat alliberada d’injustícies, ells representen també a moltes altres persones que van deixar la seva vida o van haver de marxar a l’exili, aquell sojorn obligat fora de la pàtria com diu aquella frase escrita en la paret del recentment inaugurat Museu de l’exili a la Jonquera.

També a aquelles persones que han continuat a l’anonimat, tot i havent portat vides semblants a l’Antònia i en Carmel. L’Antònia i en Carmel venen a ser les cares dels imprescindibles, aquelles persones que han fet avançar la societat amb el seu compromís personal.

Després de totes les paraules que hem anant sentint, jo intentaré parlar-vos de l’Antònia com a dona. M’agradaria que la meva contribució a aquest homenatge, serveixi un xic més, per rescatar i fer visible la història des de l’aportació d’una dona gironina i en el nostre entorn geogràfic més immediat.

De fet, aquesta magnífica exposició que avui inaugurem, que porta per títol Història del segle XX a Girona, la mirada d’Antònia Adroher i per subtítol Història d’un ideal, és la millor contribució de memòria històrica que podem fer a l’Antònia per visibilitzar el rol de les dones a la nostra història.

Com era l’Antònia? Doncs…

Per a mi, l’Antònia, va ser una persona que em va captivar des del primer moment que vaig tenir informació d’ella, i és l’atzar com sovint passa, que em dóna l’oportunitat de conèixer-la personalment els darrers anys de la seva vida.

Va viure una infantesa feliç, dins d’una família nombrosa. Van ser set germans, ella n’era la tercera. Una jove molt sensible, curiosa, simpàtica, carinyosa, afable, físicament molt atractiva, amb una expressió sempre riallera i acollidora en la seva cara, esportista…, en definitiva, molt vital, amb inquietuds socials des de molt aviat (herència de la seva mare, per això és important reivindicar, escriure el segon cognom als personatges, no és pot passar per alt la gran influència femenina en el creixement de les persones).

Destaco el seu posat incansablement lluitador, rebel i revolucionari i alhora bona persona, optimista, alegre, generosa i solidària.

La primera conquesta com a dona va ser iniciar els estudis de magisteri, fet excepcional en aquella època i en el seu context de filla de família benestant.

La seva rebel·lia, la porta a la lluita revolucionaria, afiliant-se al sindicat de la FETE (sindicat de mestres) i a formar part en la fundació del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), ocupant-se, entre altres coses, del secretariat femení.

Hi ha una anècdota a comentar: l’Antònia va ser la dona que va portar la bandera republicana aquell 14 d’abril de 1931 en la manifestació popular pels carrers de la ciutat fins el balcó de l’Ajuntament de Girona. Dos anys després formaria part del govern de la ciutat, com a regidora de Cultura i propaganda del govern revolucionari de l’Ajuntament.

Com ja s’ha dit, ella va ser la primera dona gironina que va formar part en el govern del consistori gironí. Per aquest fet l’Antònia és coneguda. I això que ara seria molt corrent, fins i tot pensem ara en el govern central amb més de la meitat dones ministres. Llavors era un fet extraordinari, l’Antònia representa la dona avançada al seu temps, en tots els aspectes de la vida. Representa els ideals de tota una època de la nostra història, la coherència cap a aquests ideals i la revolució que suposa fer realitat aquests ideals.

Ella va ser la persona clau en l’aplicació de les mesures educatives, renovadores i progressistes que propugnava la república a través del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) que impulsava una nova escola, necessària per canviar les estructures socials. I ho va fer amb tota la força, passió i amor d’una dona jove enamorada del seu ofici de mestra.

En definitiva, l’Antònia representa el tarannà de la seva generació: els mestres republicans compromesos amb la seva època i amb l’educació, com s’ha dit canviant l’educació, canviarien el món.

Vull destacar la passió pels infants, l’escola i l’educació com a tret identitari de la seva personalitat.

La història és un fet col·lectiu, per això, alhora d’escriure la biografia de l’Antònia, aquest llibret que teniu a les mans, vaig fer participar altres persones que també tenien coses importants a dir d’ella: al professor Salomó Marquès, al periodista i historiador Pau Lanao i unes quantes veus d’exalumnes de la nostra protagonista.

L’Antònia va deixar una petjada important, allà on va passar. Bona mostra d’això són les paraules que li adrecen aquest exalumnes d’Ultramort, que escriuen un capítol en aquest llibre de la seva biografia. La defineixen com una gran mestra, persona agosarada, entusiasta i apassionada per la seva feina, senzilla, alegre, propera a tothom, oberta i generadora de profund i permanent afecte i estima.

Diuen textualment: «La gent del poble estava molt contenta d’ella perquè era molt amable i simpàtica amb tothom i molt bona mestra»; «Durant el temps que va ser aquí jo diria que tot el poble es va sentir molt cofoi de tenir una mestra com ella, tant jove i treballadora i que es feia tant bé amb tothom»; «Però el que si recordo de la mestra és que tenia un caràcter molt agradable, estimava molt els nens i era molt maca»; «Dins de l’escola tots ens sentíem molt bé amb ella, a l’hora del recreo jugava amb nosaltres»; «Detalls d’aquest que poden semblar insignificants, eren una mostra de la seva humanitat i de la profunda amistat que havia entre aquelles dues jovenetes que la guerra va separar durant molt i molt de temps».

També sé de mestres de la seva època que m’han explicat l’energia tan extraordinària que arribava a posar en totes les seves actuacions.

No hi ha cap dubte que va ser una dona estimada, valorada i respectada fins i tot pels seus enemics polítics, i això, a Girona la va salvar de patir personalment la repressió política que va sofrir el POUM, el seu partit.

L’Antònia va reivindicar sempre el paper també protagonista de les dones, al costat dels homes, des d’un perspectiva igualitària. Aquí si que hi havia i encara hi ha feina a fer. Les dones a la reraguarda van haver de mantenir la societat, la vida quotidiana, mentre els homes eren al front lluitat contra aquell aixecament fascista que va destruir i aniquilar tantes esperances de viure amb dignitat i humanitat en una societat més justa i igualitària.

Vull destacar, el fet de ser una dona alliberada, capdavantera i amb coratge que va viure en una època de discriminació molt dura i sens dubtes amb més dificultats que en l’actualitat i se’n va en sortir amb molta dignitat.

Ella es va implicar i comprometre molt en moviments socials, culturals i reivindicatius, en moments històrics en que pel fet de ser dona no era gens fàcil.

Després vindrà la llarga nit de la dictadura, noves vivències duríssimes, van haver de viure sempre junts l’Antònia i en Carmel, però els seus ideals van ser sempre vius i ho van demostrar abastament. Aquest llibres que veiem avui en són testimoni.

I per acabar, voldria tornar a dir unes paraules que vam tenir la oportunitat de compartir tots plegats amb l’Antònia i en Carmel presents, l’any 2002 durant la presentació del llibre biogràfic, a l’Ajuntament de Girona, en el saló de plens, i són aquestes:

Les meves raons íntimes i el meu reconeixement vers l’Antònia es basa en que:

M’agraden les persones senzilles, valentes, sensibles, compromeses i lluitadores, inconformistes i rebels davant les desigualtats i les injustícies que els envolta.

Per a mi l’Antònia representa una persona totalment actual, dels nostres dies, perquè encara tenim la necessitat de resistir contra tants despropòsits de la societat neocapitalista que patim.

Per això, vull donar-li les gràcies a l’Antònia com a dona.

He triat una adaptació d’un poema de Bertold Brecht feta per Emma Abella, diu així:

Hi ha dones que lluiten un dia i són bones.
Hi ha dones que lluiten un any i són millors.
Hi ha dones que lluiten molts anys i són molt bones.
Però hi ha que lluita tota la vida,
aquestes són les imprescindibles

I finament vull llegir una frase del llibre que resumeix els darrers anys de la seva vida: «Ara, l’Antònia porta una vida molt senzilla, molt austera, com sempre l’havia caracteritzat, tothora acompanyada, al costat del seu marit, en Carmel, que l’estima i la mima com un veritable company i amic del que no t’allunyes mai.»^*

Gràcies Antònia, moltes gràcies; gràcies Carmel, moltes gràcies!

Gràcies a tots i totes per la complicitat compartida avui en aquest espai comunitari com és el Centre cívic Ter, d’aquest barri de Taialà, també imprescindible per a la nostra ciutat.

Puri Molina és veïna del barri de Sant Narcís, mestra i pedagoga;
i forma part del Col·lectiu per la Igualtat de Girona
Text llegit per l’autora a l’homenatge a l’Antònia Adroher i Pascual. Centre cívic Ter, 17 de maig

^*Antònia Adroher i Pascual. Aproximació biogràfica. Ideals, revolució i coherència. 2002. Puri Molina