L’entrada de l’Auditori del MACBA de Barcelona sembla l’entrada d’un refugi antiaeri, amagada darrera el museu, la sala subterrània sembla feta expressament per a trobades com aquesta d’avui -16 d’octubre-.

Els palestins i els amics del poble palestí de Barcelona munten els seus encontres al subsòl. Cada dia baixen els escalons de la Casa Palestina, al carrer Leopoldo Alas: per commemorar la Nakbah es reuneixen el 15 de maig als soterranis del CCCB; avui escoltaran l’Ilan Pappé en aquesta sala, a l’altura dels fonaments del MACBA.

A l’entrada, dues noies morenes s’atrinxeren darrera una barricada de llibres imprescindibles: La limpieza étnica de Palestina, Historia de la Palestina moderna. Una tierra, dos pueblos de Pappé, Palestina: ocupació i resistència i, potser per deixar bon gust de boca a tanta historia amarga, Aroma àrab de Salah Jamal.

Asseguts en còmodes butaques esperem. S’escolten converses en un grapat de llengües: castellà, anglès, àrab i, fins i tot, català malgrat que estem a la Ciutat Comtal. No hi ha cap representant de les autoritats, els polítics catalans fa més de trenta anys que no es citen a les catacumbes.

L’historiador israelià entra acompanyat per Salah Jamal, metge i escriptor, barceloní de Palestina. En Salah va néixer a Nablus, l’Ilan va néixer a Haifa de pares alemanys, tots dos són, doncs, nascuts a Palestina.

Ilan Pappé, professor a la Universitat de Haifa, doctorat a Oxford, és un dels «nous historiadors israelians». Un d’aquest que cerquen en pàgines de documents resclosits el que els poderosos volen amagar, que escriuen el que va passar a Palestina a la llum de documents militars desclassificats. Trencar mites crea problemes i, malgrat que Pappé no vol parlar dels seus, sabem que, amenaçat de mort per l’ultradreta israeliana, viu exiliat i té càtedra a Anglaterra.

«Parlaré de l’ocupació a Palestina i com acabar-la», diu només començar

«L’ocupació sempre és el resultat d’una guerra. Internacionalment hi ha uns rols establerts per a l’ocupat i l’ocupant. A tot el món l’ocupació ha tingut, té, un començament i un final. A Palestina no, perquè les elits d’Israel no estan disposades a posar-li fi. L’ocupació és un fi en si mateixa», afirma.

«Si un metge vol curar a un pacient el primer que cal és una bona diagnosi. Si parlem encara d’ocupació, la solució està en tenir dos estats. No hi pot haver seguretat sense una sortida justa per als palestins. Abans de començar un procés de pau s’ha de parlar de la fi de l’ocupació civil i militar de Palestina. Però a Israel no pensen que han ocupat Cisjordània i Gaza. Israel explica quelcom que només ells entenen. És massa complicat per a nosaltres, que només n’hi podem dir ocupació», segueix.

«Quan em pregunten sobre la situació actual a Cisjordània i Gaza sempre dic que hem de girar els ulls cap a l’historia. Sense fer-ho no hi entendrem res. És una historia llarga. És la historia del sionisme, des del segle XIX fins a 1948, buscant un territori pels jueus, a Sud-amèrica, a Àfrica, finalment a Palestina. Qui ocupa terra d’altre és un colonialista. Volien aconseguir el màxim de terra amb el mínim de palestins. El sionisme aspirava a tenir un estat democràtic a semblança dels règims europeus, però això entrava en contradicció amb la neteja ètnica que implementaven. Varen abandonar els valors democràtics per aconseguir més terres», diu seriós.

«De 1948 fins avui és una historia curta. La història de l’ocupació. Avui, a l’any 2008, les dues històries es troben. La mateixa gent que va prendre les decisions per a la neteja ètnica l’any 1947, són les que prenen les decisions el 1967. Tots els representant de l’espectre polític israelià estan d’acord en perpetrar aquest crim contra la humanitat. La ideologia sionista és la mateixa llavors i ara, i segueix volent més terres i menys palestins.

«Però el 1967 no poden foragitar i matar als palestins com vint anys abans. No almenys a tan gran escala. Els palestins dels territoris ocupats l’any 1967 es podran quedar. Però la terra serà d’Israel per sempre. Llavors, ja sabien que hi haurien negociacions, converses, resistència. Jocs polítics. Però no acceptaran que els treguin dels territoris», afirma convençut.

«Ara a Israel desclassifiquen documents secrets»

«En això són més transparents que a Espanya. Tenim accés a documents de 1967 i sabem que ja llavors estaven decidits a quedar-se tots els territoris fossin d’Israel. El dilema és com apropiar-se la terra sense treure’n la gent i als que es queden no donar-los cap dret. Per implementar això volen crear la presó més gran del món: la megapresó, amb capacitat per tres milions de persones.

«N’hi ha dues versions. La primera és una presó a l’aire lliure, amb autonomia si accepten l’autoritat d’Israel. Oslo i Camp David representen el millor model d’aquesta presó que els poden oferir. Però si rebutgen aquesta oferta hi ha un altre presó. Aquesta és de màxima seguretat, la que els palestins pateixen des de l’any 2000. Amb mur, sense els minsos drets de l’altre i on a cada acció de resistència s’hi contraposa el càstig col·lectiu», diu mirant de fit a fit al públic.

«Mirant enrere, al 1967, em sorprèn l’efectivitat dels israelians per crear les lleis d’aquesta presó, les varen tenir enllestides dues setmanes desprès de l’ocupació. Primer, el control es dels militars; més tard serà dels civils. La Shabak -la policia secreta- té un sistema tremendament operatiu: tot el que els palestins necessiten té un preu, que es paga col·laborant. Un quiosc, estudiar, una habitació, atenció mèdica… té un preu. Els que no volen col·laborar moltes vegades acaben a la presó real, tancats entre quatre parets.

«Els últims vuit anys hem vist els darrers avenços de la megapresó: tanques electrificades, el mur de l’apartheid, els checkpoints, els camins bloquejats amb runes, les barreres a tots els pobles dels territoris ocupats… Quan hi ha resistència la megapresó esdevé més dura. S’ha de castigar a tothom amb càstigs col·lectius», diu mentre -potser- els seus pensaments rememoren el que els seus ulls han vist.

«I quina és la solució?»

«El primer dir les coses pel seu nom. No és només l’ocupació, és un sistema maligne basat en la certesa de que els palestins no són persones. Són un problema i és com a tal que se’ls ha de tractar. Hem de saber quin és aquest sistema que fan servir els sionistes a Palestina, comprendre’l per saber com es pot abolir.

«Aquest sistema es d’una ineficiència eficient. Es donen pocs permisos per tot, per això no es pot satisfer a tots els palestins. És policial, amb normes i arbitrari, encara que coneguem totes les lleis els soldats i els policies poden decidir en qualsevol moment aplicar-les o no. Quan el critiquem ens acusaran d’antisemites.

«Però hem de diferenciar el sistema de les persones. Canviar els diccionaris per canviar els conceptes. No son dos parts enfrontades. No son dos països en guerra. És un sistema colonial que desposseeix a les persones. És un sistema criminal, on uns són victimaris i els altres les víctimes. A una dona maltractada, violada, ningú li demana de negociar res amb el seu violador. Senzillament s’acaba amb el crim i es castiga al criminal», sona rotunda, la seva veu, com la d’una sentència.

«La negociació comença acabant amb la megapresó. Solucionant el problema dels refugiats. Buscant una manera per viure junts. Però si insisteixen amb les converses d’Oslo i els acords de Camp David i no diuen res d’acabar amb la presó, no podem anar enlloc fins acabar amb aquest crim.

«Durant molts anys hem cregut que la diplomàcia solucionaria el problema. Però el procés de pau és només una pantalla per continuar amb l’expansió de les colònies i establir les normes de la megapresó. L’estratègia del Quartet -EUA, UE, ONU i Rússia- és continuar amb les negociacions i no parlar del crim. Ara amb la crisi ja no parlen ni de procés de pau. Ja no els cal justificar res», sosté rotundament.

«Els palestins creien que la resistència és el camí. Com a historiador haig de dir que no han tingut èxit. A Jenin ha desaparegut una generació de joves, la que va dels 18 als 25 anys. Tenim ara la responsabilitat d’escollir una bona estratègia, que no és ni la diplomàcia ni la lluita armada.

«Una tercera estratègia que impliqui a l’opinió pública dels països europeus. Una campanya com la que va provocar la fi de l’apartheid a Sud-àfrica. Hem de dir a Israel que així no són benvinguts, que seran deixats de banda si continuen amb aquesta política racista i inhumana. No podem canviar el règim d’Israel, però podem influir, determinar un canvi. Varen caldre 21 anys per tombar el règim de Sud-àfrica. No tenim cap més sortida per acabar amb l’apartheid a Palestina.

«Si Israel destrueix als palestins, els àrabs -tard o d’hora- destruiran Israel. En benefici de tots, i és difícil per a mi com a Israelià que sóc, ara és l’última possibilitat de construir un moviment social que entengui la importància que té aquest conflicte pel futur de la pau al món i que vulguin contribuir a acabar amb aquest crim. És difícil desprogramar a la gent amb una ideologia racista. Caldran anys, però és l’únic camí», diu amb un deix gairebé fatalista.

«Europa, els seus governs, varen compensar als jueus de segles de persecucions. Els varen compensar donant carta blanca al projecte sionista que va desposseir als palestins. Europa és responsable moral del mal que han patit i pateixen els palestins. Al 1948 hi havia altres opcions que ara ja no existeixen.

«Hem de fer que els països d’Europa, i sobretot Alemanya que és qui bloqueja totes les solucions, siguin més positius i diguin a Israel que no pot mantenir aquest règim d’apartheid per més temps», expressa convençut.

Acaba la xerrada i comença el col·loqui. En Salah administra, amb aquell deix de qui hi està avesat, els torns de paraules. El seu gest dona pas a les preguntes noves. Una noia i un noi es passegen per la sala amb un micro sense fils, que donen, ara i adés, als qui tenen qüestions i volen expressar-les.

Si és Europa qui ha de ser protagonista, quin rol tenen els palestins?

«Quin paper poden jugar els presoners de la megapresó, no tenen paper perquè primer ha d’estar en llibertat. Un camí és la resistència que en 40 anys no ha donat fruits. L’altre és la solidaritat internacional. La gent d’Israel pensa que la presó és necessària però no saben que passa allà dins, i nosaltres no som prou forts per canviar-ho. Els palestins necessiten la unitat per lluitar i ser eficaços», contesta.

«S’estan trencant mites moderns, però també és interessant que se’n trenquen d’antics, com els qui afirmen que mai va existir la resistència jueva a Masada?

«Els llibres que neguen els mites antics són molt populars entre els joves israelians, no així els que parlen de Gaza i de la neteja ètnica a Palestina. Així com a Espanya no és cap problema parlar de l’expulsió dels jueus, sobretot perquè fa 500 anys d’aquells fets», respon.

Quin és el rol dels palestins a Acre i a Israel?

«Els israelians no estan preparats per entendre que al instaurar l’Estat d’Israel varen expulsar a la gent que vivia allà per més de mil anys. Els palestins d’Acre demostren que tots els palestins, estiguin on estiguin, pateixen les conseqüències de la Nakbah. Els refugiat del Líban, els de Cisjordania i Gaza i també els palestins d’Israel. Demostren que 60 anys de violència no han fet oblidar. Això és només el començament del que pot esclatar a més llocs. No hi ha cap problema per part de l’exèrcit israelià en matar palestins», afirma.

Es pot comparar el nihilisme nazi amb el dels sionistes?

«No ajuda comparar el racisme nazi amb el sionista, perquè aquest darrer només esta focalitzat en els palestins. A la meva família la varen salvar els sionistes. Israel té i tindrà polítiques genocides envers els palestins. Cap poble del món està lliure d’ésser infectat pel virus nazi. Tots els països s’hi poden tornar, també Israel. El moviment dels colons creu en el racisme. N’hi ha que diuen que són pitjor que els nazis. Si són com els nazis ja són prou dolents, els hi dic jo», respon sense perdre el sentit de l’humor.

La solució és una altra intifada?

«Després de la segona intifada, la població israeliana va acceptar que el conflicte amb els palestins és una guerra. Per tant no hi ha possibilitat de discussió. La llavor del canvi ha de venir abonada per la pressió exterior. Hem d’anar a les escoles israelianes i dir-los als estudiants que els han rentat el cervell. Els que ho entenguin canviaran Israel en els pròxims 40 anys. Entendran que no es pot recolzar el règim sionista d’Israel, ni el racista de Sud-àfrica, ni el de Pinochet, ni la segregació dels negres als EUA dels anys 60», contesta rememorant la historia.

No hi ha a Israel un nou colonialisme d’Estat?

«Si, és una bona manera de dir-ho. És la cruïlla entre la vella i la nova història. Un bon anàlisi fa que el problema es pugui enfocar. La qüestió és que els podem oferir als israelians al final de l’ocupació. Un dels problemes és que Israel es veu com a víctima i que els israelians tenen por dels palestins. Però el més important és que hi hagi pau entre israelians i palestins. Quelcom impossible amb la megapresó. No només la desprogramació mental sinó també la força farà canviar aquesta mentalitat. L’ànim dels palestins és compartir la pau amb els jueus a Palestina. Volen viure una vida normal. Tant li fa si en un, en dos, en tres estats. És la tercera generació de palestins que no viuen una vida normal.

«No podem permetre quaranta anys més d’ocupació, no quedarien palestins per veure-ho», i la preocupació, per un moment, li emboira la mirada.

Una aturada de la lluita armada dels palestins els donaria més suport des d’Europa?

«Estaria bé, teòricament. Però és poc realista pensar que la gent que està a dins de la megapresó no resisteixi, no doni una resposta. Més aviat és a l’inrevés: si més europeus pressionen i boicotegen Israel, els palestins no hauran de lluitar», afirma contundent.

Com podem treballar per la solució d’un estat per israelians i palestins?

«Els que creiem que la solució d’un Estat és la bona tenim de fer servir idees realistes. El món acadèmic i el dels activistes hem de trobar-nos. La solució dels dos estats està morta. Cal una acció directa internacional contra la megapresó. Ja discutirem de tot això quan l’haurem enderrocat», diu com a resposta a la darrera pregunta.

La gent s’aixeca. Alguns s’acosten per demanar-li de signar una dedicatòria als llibres que porten sota el braç. Ilan Pappé, accessible, somriu a un i altre, saluda als qui s’acosten. Se’l veu content de la resposta i l’interès de la gent. Es dels últims en anar-se’n. Sap que les xarxes que enfonsaran el règim d’apartheid a Palestina, que ensorraran el mur, es teixeixen amb fils fets de paraules.