: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única
Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…
L’eugenial Torres Monsó, Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2013
El Dimoni content |
El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha donat a conèixer els guardonats amb els Premis Nacionals de Cultura 2013. Entre ells hi figura l’escultor eugenial Francesc Torres Monsó (Girona, 1922), veí de de Ter.
Paco Torres Monsó és un escultor reconegut; la seva dilatada trajectòria exemplifica la problemàtica de l’escultura durant la segona meitat del segle XX. El pas per París, els anys 50, i a Londres, els 60, li dóna una visió internacional de l’art, del context històric i de l’ humanisme de postguerra. Com ha fet constatable la mostra retrospectiva a la Fundació Vila Casas, l’obra de Torres Monsó confronta amb audàcia creativa els interrogants de la condició humana, des del més íntim fins al més universal. Les seves obres d’art públic més significatives com les lletres toves A,B,C,Q (1980) o Llapis (1981) -instal·lades als carrers de Girona- recreen de forma singular la corporeïtat i el món de l’objecte.
Crònica publicada a El Punt Avui, signada per Eva Vàzquez
Els Premis Nacionals descobreixen Torres Monsó
L’escultor de de Ter rep la més alta distinció cultural de la Generalitat per la seva trajectòria; l’artista, de noranta anys, evoca amb humor i emoció les dificultats de la seva carrera
Hi havia festa, ahir, al taller de Francesc Torres Monsó (Girona, 1922), encara que ell semblava celebrar més que gent tan jove s’hagués acostat a veure’l que pel Premi Nacional de Cultura mateix, que admetia que sí, és clar que el fa molt content, però “per què els donen sempre tan a última hora?”. Ha tardat tant, de fet, que aquesta mateixa setmana havia somiat que l’hi donaven, i el somni no li va semblar rar: “Vaig pensar: potser ja et toca, no?” Acabats de fer els noranta anys, l’escultor va sentir-se en el deure de rememorar la seva trajectòria davant els periodistes que s’havien arremolinat a les portes de l’humil taller de on ha treballat i viscut quasi tota la vida, com si a la seva edat, i amb el seu bagatge, encara li calgués explicar qui és, què ha fet. Se sentia tan estrany en aquest paper, que a mig discurs va fer un silenci llarg, i en acabat va reflexionar: “Cada cop em costa més enraonar. Les coses més importants són les que no se solen dir. Puc parlar del meu ofici, de tot el que he fet, però hi ha una altra vida, paral·lela i secreta. Aquesta és la que compta.”
Entre els seus records, havia escollit el rodatge de Pandora amb Ava Gardner, l’aprenentatge als tallers d’Enric Monjo i Josep Clarà, el treball amb la ceràmica, el concurs d’on van sortir les Lletres toves de la plaça de l’Hospital, la tempesta formidable que queia quan va veure Pisa per primer cop, però també el seu pare, els obrers que van ensenyar-li a picar la pedra, la gana de la postguerra, el fred de tants hiverns en soledat, les dificultats per arribar a final de mes, fins i tot l’estafa d’aquell peruà que l’any cinquanta li havia promès ajudar-lo a sortir de l’Espanya franquista i, en lloc d’això, va desaparèixer amb tots els seus diners. “Ho deia aquest matí a l’alcalde quan m’ha vingut a veure: estic molt content que m’haguessin fotut els calés, perquè el meu lloc era a Girona”, va explicar amb convenciment sense deixar, però, de fer broma davant les càmeres, fent ganyotes, traient pit com un galifardeu quan la seva dona, Rosa Rodríguez, va exhortar-lo a comportar-se amb una mica de formalitat, “ara que ja tens noranta anys”.
A la festa organitzada al garatge que li ha servit de taller durant tants anys (cava, patates xips, cacauets i un platet d’olives) no hi faltava, somrient i més feliç i tot que el mateix Torres Monsó, el també escultor Pep Admetlla, la persona que l’últim any, junt amb la directora artística de la Fundació Vila Casas, Glòria Bosch, ha fet més per donar visibilitat a l’artista en l’àmbit nacional aprofitant la celebració dels seus noranta anys. L’exposició organitzada l’octubre passat a Can Mario de Palafrugell (i que ara es pot veure al Museu d’Art de Girona), dins un ampli programa d’activitats per commemorar l’aniversari, ha estat de fet decisiva, com recull l’acta del jurat, en la concessió del premi, dotat amb 15.000 euros i que s’entregarà el 8 d’octubre.
Text publicat a El Punt Avui, signat per Carles Puigdemont, alcalde de Girona
Moltes gràcies, Paco
Torres Monsó és l’exemple de l’artista autodidacte, compromès, radicalment contemporani, senzill i proper, humanista, popular. Figura cabdal de l’escultura dels últims cinquanta anys i referent imprescindible de l’art plàstic del país. La seva extensa trajectòria artística es basteix com a trànsit de l’escultura avantguardista a la postmodernitat.
Al llarg de la seva dilatada carrera artística, no ha deixat d’experimentar sempre amb tots els llenguatges i formes possibles, de transgredir, d’innovar, de provocar, d’interpel·lar l’espectador amb un esperit crític agut, irònic i, a voltes, sarcàstic. La seva és una obra que no deixa indiferent perquè sempre connecta amb qui l’observa i la gaudeix, en el context sempre d’una coherència que combina ètica i estètica en la mesura justa i precisa.
Torres Monsó ha estat guardonat internacionalment, ha amarat d’art i ha estat referent d’artistes de diferents generacions i, tot i això, no ha deixat de projectar-se al món des de la seva senzilla casa del poble de de Ter.
L’art de Torres Monsó és polièdric, tridimensional, divers en llenguatges, estils, formes i materials, i per això és ric i fructífer. No és aquest el lloc ni el moment per ressenyar la seva producció, però és ben cert que la concessió d’aquest Premi Nacional de Cultura permetrà accentuar encara més la lectura de la seva obra i de la seva persona en ocasió de l’Any Torres Monsó, celebrat amb motiu del seu norantè aniversari.
Em plau especialment honorar i felicitar l’autor de les entranyables A,B,C,Q (plaça Pompeu Fabra, 1), conegudes també com Lletres Toves. Certament, han esdevingut una icona de Girona, un exemple de la sensibilitat i de la senzillesa de l’artista, un motiu de projecció universal de la ciutat que el té com a referent.
L’obra i la persona de Torres Monsó ens recorden constantment que l’esforç, el treball continuat, la recerca constant, la innovació i l’experimentació són els ingredients que fan possible que creixem col·lectivament i individualment. És aquesta l’actitud que l’artista i l’home han mantingut durant aquests noranta anys de la seva vida, i el que ha fet possible que avui Girona i Catalunya li puguin retornar, en part, en forma de reconeixement amb el Premi Nacional de Cultura.
El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com
El Dimoni 
26juny1963-annexio-50
biblio
2 
Tinc més informació
jajaj, ja no m’enrecordava! Que bé que se’m donava passar diapositives!
:: eugenials tots!