|
De cop i volta, tothom s’ha sorprès: Leo Messi ha tornat a patir una lesió muscular, aquest cop al bíceps femoral de la cama esquerra. Les especulacions sobre les causes que ho han provocat s’acumulen. De fet, s’ha convertit en una mena d’investigació que ultrapassa les causes estrictament mèdiques.
Ara tothom parla dels quatre anys amb Guardiola d’entrenador, sense gairebé lesions. Hem de tenir en compte, però, que parlem d’un jugador que abans d’aquesta etapa patia sovint lesions musculars. Potser se li va permetre algun caprici de massa. Va jugar molts partits i ,en algun moment semblava que volia jugar-ho tot, fins i tot ,quan la seva presència no era imprescindible.
En aquells quatre anys ningú no es queixava de què no descansés. Però, van passar les temporades, i alguns diuen que Guardiola es va adonar que havia perdut totalment el control sobre Messi: ja no era aquell nen que s’havia trobat. I potser això explica molts fets posteriors i, fins i tot, hi ha qui ho vincula amb la marxa de Guardiola del Barça.
I en aquest punt, arribem a la temporada passada amb Tito Vilanova a la banqueta. Aparentment tot passava amb normalitat, com si res no hagués canviat respecte als millors anys del de Santpedor. Però, va arribar un partit intranscendent, que potser explica moltes coses: el del Benfica al Camp Nou a la fase de grups de la Champions. Diuen que Messi va imposar la seva presència per superar el record de Müller, com a màxim golejador en un any natural. Llavors, es va començar a notar que alguna cosa no funcionava…
Concretament, en els quarts de final de la Champions contra el PSG d’Ancelloti. Després de marcar un gol, Messi es va haver de retirar del terreny de joc i va ser dubte seriós pel partit de tornada. Finalment, hi va jugar uns minuts per resoldre l’eliminatòria. Ho va pagar molt car. A les semifinals, en el partit d’anada contra el Bayern, només hi va ser físicament. A la tornada, ja no va poder jugar. Després, es va tornar a lesionar en un partit de lliga completament intranscendent.
A l’estiu, no es va dedicar a descansar, com hagués estat recomanable després de passar un final de temporada amb tantes lesions. A més a més, va coincidir amb una època convulsa pel jugador: les reclamacions d’Hisenda, amb el procés judicial formal i el paral·lel que va muntar determinada premsa. Per no parlar dels múltiples partits benèfics que va jugar i el munt de quilòmetres que va haver de fer per disputar-los.
El balanç de l’any 2013 és francament aclaparador: quatre lesions als bíceps femorals: dues a la cama dreta i dues a la cama esquerra. Tot i que s’ha escrit que les característiques del joc de Messi poden afavorir aquest tipus de lesió, quatre en un any, semblen francament massa. Altres apunten que l’estrès que ha patit el jugador també poden haver-hi influït.
Tots aquests factors poden fer entendre perquè som on som amb el tema Messi. O no?
Per què, realment, ningú no es fa la gran pregunta: què ha passat, que no se sàpiga, perquè Messi perdés el somriure i, fins i tot, en alguns moments, transmeti una certa pèrdua d’il·lusió per jugar? I és que per més que els periodistes investiguem i escrivim, sempre hi haurà qüestions personals que se’ns escaparan perquè només els protagonistes podrien contestar-les.