Els lectors que em coneixeu ja sabeu que soc crític de cinema. Però, això no vol dir que no m’agradin les sèries ni que les consideri un art menor. Ara m’he animat a escriure quatre ratlles sobre sèries que m’agraden i/o que, d’una manera o altra, formen part de la memòria audiovisual de la meva generació.

Els dibuixos animats

Soc de la generació Bola-Drac (1984-1995). Quan era petit recordo com seguia les aventures de Son Gokü amb devoció. Soc d’aquells que només escoltant les quatre notes de la melodia d’entrada de la sèrie, tornen a la infantesa.

Aquesta, però, no va ser l’única sèrie asiàtica que ens va marcar. Hom no pot deixar de mencionar Chin Chan (1990-2010) i Doraemon (1973-2005 aprox.). Encara que he d’admetre que la que més m’atreia era Campeones: Oliver i Benji (1983-1986).

Pre-adolescència i adolescència

A l’anterior apartat, afirmava que formava part de la generació de Bola de Drac. També em reivindico com la generació de Plats Bruts.

Plats Bruts (1999-2002), una sèrie repetida mil i una vegades per TV3 i que té uns índexs d’audiència espectaculars a internet. Una sèrie que indiscutiblement podem lligar amb la mítica Friends (1994-2004), amb la qual té molts elements amb comú.

També vull parlar de les telenovel·les de TV3, com Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d’ombres (1998-2000) o la llarguíssima El cor de la ciutat (2000-2009), de la qual encara en vaig veure alguns episodis. Tampoc podem oblidar Secrets de família (1995), enregistrada en el barri de Sant Narcís.

D’aquesta època també cal destacar Temps de silenci (2001-2002). Una sèrie imprescindible per entendre la situació política catalana actual des de molts punts de vista.

Dins de les sèries estrangeres que van emetre per TV3 en aquella època, recordo especialment Stargate SG1 (1997-2007). Amb la que, de ben jove, vaig descobrir que tota bona obra de ciència-ficció serveix d’excusa per parlar-nos de la realitat terrenal.

Pel que fa al gènere d’humor us parlaria de Mr. Bean (1990-1995), també repetida una i mil vegades per TV3. Amb el mateix actor protagonista, Rowan Atkinson, hem de parlar de la mítica L’Escurçó Negre (1983-1989), anterior a la meva generació.

La generació post-11-S

Aquesta data va marcar una generació i, en conseqüència, les sèries que es van fer posteriorment. Aquí podem situar Lost (2004-2010) de J.J. Abrams, que va marcar un abans i un després en la història de la televisió. El seu final ha estat molt discutit i a molta gent no li agrada, però, per a mi no hi ha millor manera d’acabar (i ho dic en més d’un sentit del terme; els qui l’hàgiu vist, ja m’entendreu).

La següent creació de J.J. Abrams va ser Fringe (2008-2013). Una sèrie que fàcilment podem enllaçar amb altres com Expediente X que va començar el 1993, i que després d’una interrupció de 14 anys, es va reprendre el 2016; o també amb La Dimensió Desconeguda (1959). El què tenien en comú Fringe i Expediente X era el fet que hi havia uns personatges principals que investigaven fenomens estranys, mentre que en el cas de La Dimensió Desconeguda, es tractava de mini-historietes independents, quasi contes, sobre fets extraordinaris.

Més modernes

Hi ha dos gèneres que últimament han atret el gran públic: les policíaques i les polítiques. Comencem per les policíaques. Qui més, qui menys, coneix sèries com CSI, Navy o El Mentalista (2008-2015).

Per tant, us parlaré de dues altres sèries: Caso Abierto (2003-2010) i una petita joia que només va durar una temporada, Forever (2014-2015). Dins les d’advocats destacaria The Good Wife (2009-2016) i la seva derivada The Good Fight (2017).

Hem d’admetre, però, que les sèries de TV3 van fer un pas endavant amb Nit i Dia (2016-2017). Una sèrie amb episodis molt destacables com Escacs, tota una bona metàfora de com s’ha de fer una narració.

La política últimament s’ha convertit en el tema del qual tothom n’és expert. Sobre aquest tema es pot parlar de sèries mítiques com El ala oeste de la Casablanca (1999-2006). Però, en els últims anys han aparegut títols com House of Cards (2013), que mostra la pitjor cara de la política; Borgen (2010-2013), sobre la política en majúscules o Veep (2012) humor negre políticament incorrecte. Però, si voleu entendre de política i diplomàcia, Madame Secretary (2014) on la protagonista és la Secretària d’Estat dels Estats Units i s’hi mencionen molts conflictes actuals.

Les mítiques i històriques

Aquestes necessiten un capítol a part. Anteriorment n’he mencionat moltes que ja podrien formar part d’aquest grup, com El ala oeste de la Casablanca o Expediente X i sobretot La Dimensió Desconeguda, considerada per molts la mare de moltes sèries de ciència-ficció.

En aquesta llarga llista també podríem parlar de sèries com Twin Peaks (1990-1991, 2017), i de més recents com Black Mirror (2011), sobre la cara més fosca de l’avenç tecnològic. Però, també d’altres que reflexionen sobre el bé i el mal, cadascuna a la seva particular manera, com Breaking Bad (2008-2013), Prison Break (2005- 2009, 2017) o Homeland (2011). També mereixen una especial menció The Wire (2002-2008) o Los Soprano (1999-2007). O de ciència-ficció com Star Treck. Per acabar, deixeu-me el toc corporatiu com a periodista, The Newsroom (2012-2014) i els múltiples advertiments del protagonista perquè la professió no perdi l’objectivitat més enllà de la seva ideologia i del partit que li caigui més bé.

Sóc conscient que hi falten moltes sèries que hom podria incloure. Espero, però, benvolguts lectors, que n’hàgiu descobert alguna que no coneixíeu.