Són tantes les coses que passen al meu voltant que, darrerament, ja no sé si pujar o baixar, si avançar o aturar-me, si venir o anar… Sort dels amics i sort del saldo del meu compte corrent (compte!, normal) que em dóna el punt de realitat imprescindible per autoreconèixer-me. Mai hauria pensat que escriuria això del meu banc! Quedo astorat de la rotunditat amb la que els professionals de l’opinió, del periodisme, els intel·lectuals, els economistes, els taxistes, els jutges… diuen la seva, no en privat, no maduradament, no reflexivament, d’avui per ara, en viu i en directe, i a diari… altres som més porucs. Molt més. Més innocents, també. No per exempts de culpa, precisament. Pensava que les portades dels diaris de dijous i els telenotícies del mateix dia obririen amb titulars similars. Ja havien passat 48 hores de dues informacions que haurien de sacsejar el món. Temps hi havia hagut per treballar-les. L’agència EFE distribuïa un teletip on es podia llegir que 4.600 milions d’€, dels fons d’EUA destinats a la reconstrucció d’Iraq, se han perdut i probablement han estat robats. L’altra notícia avançava que l’Audiència Nacional investigarà els Botín per frau i falsedat pel patrimoni de la família dipositat a Suïssa, que podria superar els 1.000 milions d’€. I un grapat d’energúmens, oblidant Gandhi, ens han barrat la possibilitat d’un titular contundent al respecte, que bona falta feia. Apa, bon diumenge 19-J, me’n vaig a Arbúcies, a les catifes i les enramades.