Francesc Carbonell fa anys va encunyar el terme de concentracions artificials per designar les escoles que escolaritzaven percentatges d’alumnat estranger que excedien en molt el seu percentatge real al territori. Aquest fenomen, viscut especialment al final de la dècada dels anys 90 del segle passat, va comportar l’especialització d’algunes escoles en l’escolarització d’alumnat estranger perquè, a partir d’un cert moment, van ser abandonades per les famílies nacionals i les places vacants foren ocupades al llarg del curs per alumnat estranger de nova incorporació que arribava de la mà del reagrupament familiar.

Aquest fenomen va anar acompanyat d’un procés de degradació, per l’abandonament de l’administració, dels barris on es situaven aquestes escoles. Tal és així, que l’abandonament de les famílies nacionals no es limitava a les escoles sinó que arribava també a la pròpia residència. Aquest cercle va significar una important modificació de la demografia d’alguns entorns urbans i semiurbans de tal manera que les concentracions artificials s’han convertit simplement en concentracions, ja que han acabat tenint percentatges molt semblants al percentatge real de famílies estrangeres del seu entorn.

Salt és un bon exemple d’aquest procés. A finals dels anys 90, no per voluntat pròpia sinó per voluntat de l’administració, el CEIP La Farga va ser utilitzat com a contenidor de la infància estrangera que arribava tant a Salt com a poblacions properes (per exemple, alumnat que vivia al barri de Santa Eugènia). Ara pot semblar sorprenent, però mentre va durar el mandat de Carme Laura Gil com a consellera d’educació, La Farga va arribar a incrementar el seu alumnat durant un curs en més de 100 alumnes estrangers sense que hi hagués cap modificació de la plantilla. Encara recordo a la consellera fent un discurs a l’auditori d’un IES de Salt en el que justificava la seva política perquè els mestres eren uns excel·lents professionals i podien amb tot.

També és cert que, en aquells anys, altres escoles públiques no volien apropar-se a La Farga no fos cas que els passés el mateix. Va ser inútil explicar que el canvi d’època que vivien acabava de començar i que el més sensat era unir forces i plantar-se davant de l’administració municipal i autonòmica per donar la volta a la situació. No va ser possible i el resultat és que, avui, més d’un 60% de la infància i l’adolescència que viu a Salt és d’origen estranger i que, excepte una, les escoles públiques s’han convertit en concentracions d’alumnat estranger. Al costat hi conviuen dues escoles privades concertades on, poc a poc, augmenta el percentatge d’alumnat estranger, si bé encara el seu alumnat és principalment nacional. Això no obstant, aquesta és únicament una part petita de la història. Basta simplement agafar el bus a les hores d’entrada o sortida dels col·legis i observar com s’omplen de nens i nenes, petits i adolescents, que pugen a Salt i baixen a Girona (i a la tarda a l’inrevés). Fins i tot hi ha famílies nacionals que utilitzen estratègies diverses per escolaritzar les seves criatures en escoles públiques de Girona.

Estar fora de Salt impedeix fer-se càrrec de les conseqüències educatives d’aquesta situació. Tothom n’ha sentit a parlar i es posa les mans al cap, però, ho torno a escriure, cal posar-se en la pell dels mestres que ho viuen en directe per comprendre realment els seus efectes. N’enunciaré només alguns, aquells que al meu entendre més distorsionen la tasca educativa dels mestres.

La incorporació tardana

No és cert que els reagrupaments familiars ja no es realitzin. Han baixat però continuen (i continuaran) existint. Però, a vegades s’argumenta, ja no van a les escoles de Salt perquè ja estan plenes. Una altra mentida. La matrícula les emplena, però no s’explica que la mobilitat de les famílies estrangeres és molt elevada i, per tant, si abans hi havia famílies nacionals que abandonaven aquestes escoles, ara hi ha famílies estrangeres que, per altres raons, també les abandonen durant el curs i queden places vacants.

L’elevada mobilitat de les famílies estrangeres

La transnacionalitat és una important característica de les famílies estrangeres. Al començament de la crisi, algunes famílies, especialment les que vivien de la construcció, van modificar el seu lloc de residència i van apropar-se a persones, normalment de la seva mateixa família, que els asseguraven un lloc de treball i, per tant, els Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, etc., van ser el nou destí de criatures escolaritzades a Salt des de P-3 o arribades en algun curs de primària. I, també en sentit contrari, infants amb una escolarització regular en països europeus que acaben escolaritzats a Salt.

Però, la transnacionalitat no es manifesta únicament en relació a la recerca d’un lloc de treball o d’una professió, també es fa present en el manteniment dels lligams familiars. Hi ha famílies que, per diferents raons, decideixen el retorn de les seves criatures durant una temporada al seu país d’origen i després tornen. Això significa que hi ha criatures escolaritzades des de P-3 a una escola que desapareixen a primer de primària i que posteriorment s’incorporen, per exemple, a tercer de primària a una altra escola perquè la primera està plena.

O, simplement, que donades les diferències estacionals, hi ha famílies que agafen les vacances, per exemple, al novembre o desembre i se’n van al seu país amb les seves criatures que, per tant, mentre duren les vacances no estan escolaritzats. Aquests fenòmens tenen efectes molt perversos i dificulten enormement la pràctica educativa. L’estabilitat de les aules de les escoles públiques de Salt és una quimera.

El domini de la llengua d’escolarització

Què dir de la presència del català a la vida social i familiar de la infància de Salt? Poca, molt poca. I de la seva llengua? També, poca. A mesura que van creixent, la seva llengua es limita a la família (i no sempre) i als amics i amigues del mateix grup lingüístic (quan estan sols). Això fa molt lenta l’adquisició de la llengua escolar. De fet, han de desenvolupar les habilitats lingüístiques en català quasi exclusivament des de l’escola i, a més a més, una part té pocs recursos lingüístics desenvolupats des de la seva llengua que puguin ser utilitzats per aprendre el català.

I, encara, més coses com, per exemple, les enormes discontinuïtats entre els diferents contextos de vida, inclosa l’escola, de la infància i l’adolescència estrangera de Salt o les dificultats afegides per al manteniment d’unes relacions fluïdes i de confiança mútua entre les famílies i les escoles. Tot i les enormes dificultats, hi ha per sobre de tot la voluntat d’educar de la immensa majoria dels mestres. La història de les escoles públiques de Salt es pot explicar perquè hi ha professionals que des de fa 10, 15 o 20 anys lluiten per fer de la seva escola una bona escola. És cert també que en el camí alguns llencen la tovallola, decebuts per la manca de suports o, simplement, perquè l’esma, com és lògic, amb l’edat també s’acaba.

A l’escola pública de Salt es van experimentar les primeres aules d’acollida quan encara ni existien, ni ningú parlava de la seva necessitat o es van modificar estructures organitzatives per donar cabuda al treball en petit grup o al foment del treball cooperatiu. A moltes escoles es treballen específicament les relacions amb les famílies mitjançant escoles de mares o altres formats i, quan no hi havia plans d’entorn, algunes direccions escolars buscaven diners per estendre, més enllà de les cinc de la tarda, el temps educatiu del seu alumnat.

En fi, els plans d’autonomia han significat un augment dels recursos humans i materials de les escoles públiques de Salt, però sospito que són el resultat de molts anys de baralles dels mestres i d’incomprensions de l’administració més preocupada per oferir una taula i una cadira a tota la infància que per la qualitat de la cadira que s’oferia.

Natxo Vila és president dels GRAMC (Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals)

> Text extret del butlletí dels GRAMC d’abril 2010 [clic aquí]