Llegeixo en un vell llibre de tradicions gironines que hi havia hagut una antiga esglesiola anomenada Santa Llúcia de la Muntanya -i també Santa Eulària-. La imatge fou traslladada després a Sant Pere de Galligans, on les modistes, sastres i picapedrers, a més de tots els seus devots, delicats de la vista, festejaven la patrona amb solemnes cerimònies litúrgiques i li cantaven els goigs. Durant l’ofici es feien cremar ciris i candeles a cor què vols. Després la gent se n’enduia els culs beneïts per encendre’ls a casa seva en temps de maltempsada.

Després s’acabava d’aprofitar el matí anant per aquells sotaboscos a arreplegar molsa i gallerans, suro i bruc per al pessebre de Nadal.

L’aplec popular es celebrava a la tarda, al poble de Santa Eugènia. A la parròquia de la vila del Ter també es venerava una imatge de Santa Llúcia. La gent anava a fer la berenada a la Plaça Major del poble a fer les ballarusques.

«Allí es congregava molt de jovent -transcric la informació literalment- sobretot modistetes que hi anaven per esplaiar-se dansant. I naturalment, essent-hi elles, no podia mancar-hi l’indispensable complement estudiantil, amb els quals ben aviat la plaça s’omplia de crits, rialles i xerroteig alegre.

En vesprejar retornaven a la ciutat, en aquesta tarda d’hivern de la tardor, portant la impressió d’aquest alegre poblet de carrers estrets, ple de soroll de fàbriques i de trontoll de carros, amb la seva plaça, la seva esglesieta, el seu campaneret blanc i el seu cementiri gris, gravada entre notes de dansa.»

Ara, que hi ha tanta polèmica sobre la possible desaparició del darrer testimoni d’aquest retrat literari de Santa Eugènia -el Cementiri- m’ha sembla interessant reproduir-ho. Perquè llegint aquestes ratlles potser encara hi haurà gent de Santa Eugènia que evocarà l’antic aplec de Santa Llúcia.

Publicat originalment en el Punt·Diari [13·12·1980] i reproduït al núm. 1 d’El Dimoni [01·02·1981]