Adolfo Suárez i Eduard Herrero, 1987
FOTO ARXIU: EDUARD HERRERO

El passat dilluns -24 de març- el Diari de Girona recollia unes declaracions meves sobre el president Adolfo Suárez en les quals vaig deixar molt clar que la transició democràtica es va fer perquè tot el poble espanyol tenia clar que la democràcia era el futur, però el com es va fer precisava d’un personatge que tingués les idees clares i una força d’esperit tan gran que deslligués el que el franquisme havia deixat lligat i ben lligat.

Suárez va ser el personatge perfecte per donar totes les passes adequades perquè la transició a la democràcia fos no traumàtica i -per a mi- una transició modèlica. Ell venia del Movimiento però tenia les idees clares. Quan el rei li va preguntar -en una trobada privada- que com veia ell el futur d’Espanya, en un paper de tovalló li va descriure els objectius i les passes de la transició. És per això que el rei no va dubtar a escollir-lo com a president davant de la terna que presentaven els franquistes del moment.

Adolfo Suárez, del que la història encara ha de dir moltes coses sobre ell, és el -per a mi- millor polític que ha tingut Espanya al segle XX; el que l’ha modernitzat; el que molts van defenestrar i ara s’omplen la boca elogiant-lo, aquest Suárez em va donar l’oportunitat de compartir unes jornades inoblidables quan em vaig presentar a aquelles eleccions municipals com a cap de llista del CDS (Centre Democràtic i Social) a l’alcaldia de la ciutat de Girona.

L’antic Centre social eugenienc ple de veïns i veïnes

Un dels moments inoblidables va ser quan, en la visita de precampanya de 1987, vam tenir-lo a casa nostra. Em refereixo a Santa Eugènia de Ter. Era un vespre laboral i un dia de sol força maco. A les 6 de la tarda teníem preparada la visita que es va realitzar a l’antic Centre social (posteriorment Biblioteca Salvador Allende i actual Ateneu eugenienc de la Mancomunitat de Santa Eugènia·Can Gibert). Com és normal, la preocupació personal per veure com respondria la gent a la seva visita era total. A l’hora citada, la junta de l’Associació de Veïns Santa Eugènia estàvem a la porta i sense equivocar-me diré que no érem més de deu persones contant possibles assistents i nosaltres, els de la junta. Sobre les 6.20 es va presentar Adolfo Suárez i la comitiva que l’acompanyava.

Nervis i frustració m’envaïen. Dos estats anímics que es van canviar de seguida donat que en aquests moments la sala es va omplir de gom a gom. Els nervis però no van desaparèixer quan em vaig trobar en l’obligació de presentar-lo davant la sala com a president de l’AV i com a cap de llista de la campanya a punt d’iniciar-se. No sé el que vaig dir; tant sols recordo que vaig cometre una infracció electoral al demanar al final de la meva intervenció el vot per al nostre president Suárez, quan encara no era permès legalment. Li va faltar temps per aixecar-se de la cadira i corregir-me. Això sí, amb tota l’amabilitat i saber fer que el caracteritzava. Després, tot van ser acumulacions de personal, petons a les dames de la sala -una amiga em va dir que no es rentaria la cara en una setmana- i afectes per tots els costats. Satisfacció i felicitacions de tot tipus. Era un home satisfet, i ho va expressar dient que allò era una bona trobada popular enfront d’altres que s’omplen de militants per cobrir l’expedient.

FOTOS ARXIU: EDUARD HERRERO

Vaig tenir altres experiències en aquelles jornades. Totes van ser més protocol·làries i envoltades de persones del partit que també volien tenir la satisfacció d’una trobada amb un home bo i un home que ja es veia que la seva direcció de la transició seria una aportació a la història de l’Espanya moderna.

Em quedo amb algunes vivències més a la butxaca per a un altre dia quan l’afectació per la seva mort no estigui tan viva com ara i que l’objectivitat predomini per sobre dels sentiments.