“Però jo no vull caure en el parany
d’instal·lar-me en l’enyor com en una casa buida
dins la qual només se sent el ressò
dels propis passos.”
Miquel Martí i Pol

Fa un temps feia un elogi del compromís en el llibre El sueño que fue. Un relato sobre la alfabetización en Nicaragua (pàg. 181-183) i escrivia: «… Sóc conscient de nedar contra corrent al parlar de compromís des d’aquest petit país d’una Europa que ja no sap com tapar-se les vergonyes. El corrent, agitat per la cultura laboral i moral de la flexibilitat i altres vents huracanats d’aquesta etapa del capitalisme, ara ens porta a parlar de societat líquida. La química ens ensenyava que les molècules de l’estat líquid tenen tan poca cohesió que s’adapten a la forma de la cavitat que les conté i tendeixen sempre a posar-se a nivell. La societat líquida mostraria l’estat fluid i volàtil, en permanent i accelerat canvi, de la societat actual, sense valors, creences, relacions, actituds i comportaments massa sòlids. El que abans eren llaços potents i permanents ara s’han convertit en provisionals i fràgils. En la societat líquida, ser flexible i no assumir compromisos socials solidaris són apreciades virtuts mentre que l’individualisme del campi qui pugui és el model dominant […] És paradoxal que allò líquid, que poc o gens vol saber de compromisos, d’obligacions, de responsabilitat, es promou com a sòlida solució per als reptes del nostre incert i complex temps […] en aquest temps que ens toca viure on et miren com un idiota si pagues amb IVA -i no parlo d’impostos sinó de la tríada Idees-Valors-Actituds-, davant aquest eclipsi gairebé total del deure que tan eficaçment ens inculquen, entenc perfectament que quan el Maestro Pineda diu que «els joves tenen la responsabilitat d’alfabetitzar i salvar el món» està fent una crida al compromís actiu, militant, indestructible per tal que es guanyin el futur i la felicitat en les seves vides…»

En aquest escrit, on el compromís seria un dels motors per guanyar-se un futur digne identificable amb allò anomenat felicitat, reconeixia, per experiència pròpia, que la reivindicació del compromís en una societat líquida ens obliga a una mena de gent a nedar contracorrent, a fer contínuament un esforç extraordinari. Curiós. Segurament, perquè la vida, com ens recordava l’eugenial Paco Torres Monsó, és tan misteriosa i rara que no s’entén.

Cal resignar-se i baixar la guàrdia?

Jo dic: no. La meva existència última, marcada per episodis íntimament relacionats amb el comportament afectiu, m’ha fet pensar en una tercera via, una mena de transició estable (impossible?) entre els estats sòlid i líquid. Quelcom semblant a allò que voldrien tants falsos patriotes, gent d’ordre sempre, esperant la submissió de la CUP per poder continuar munyint la vaca. En aquest figurat nou estat de la matèria, el teatre del món continuaria sent el resultant de la societat líquida, la funció representada sessió rere sessió seria, com no podia ser d’una altra manera, la vida líquida, però, al menys un dels actors secundaris continuaria preservant l’estat anterior, mantenint la seva reivindicació de tota una vida: a la cuina, com al teatre de la vida, aliments de proximitat, potents i saborosos, ben cuinats a foc lent, sense conservants, edulcorants i demés martingales… en resum, plats sòlids senzillament presentats. I prou.

Tot plegat són meres hipòtesis fantàstiques i paracientífiques fruit probablement d’aquesta fred nouvinguda, doncs, la realitat, sempre tan tossuda, torna a donar raó a la química bàsica que vam estudiar a l’institut: o sòlid o líquid! O a evaporar-se en forma de gas…

El Dimoni de la fàbrica, cansat i decebut, però també aclaparat i acollonit per aquest gran pes atribuït a la ciència, s’evapora per un temps a pensar si paga la pena continuar nedant i guardant la roba mig emmerdat en la vida líquida pròpia del nostre temps o cal optar definitivament per l’estat gasós. Per la vida sòlida en estat gasós.

Una abraçada.
Salut!